Primera paradoxa. Que hi havia un acord antirepressiu per presidir la Mesa del Parlament era una voluntat compartida i verbalitzada per republicans i juntaires de feia dies. El que no va transcendir fins a darrera hora va ser el nom de l’escollit. Si bé tot indicava que seria una dona i republicana. Tant la CUP com els Comuns avalaven públicament aquesta possibilitat. Semblava fet.  

Sobtadament, quan els diputats dinaven al restaurant del Parlament, Junts filtrava oficialment el nom de Josep Rull. Sorpresa inicial perquè gairebé simultàniament ERC confirmava que votaria en Rull i que no presentaria cap candidat propi. Què havia passat? Fos com fos, sempre hi ha versions per a tot, dubte resolt. El nou president del Parlament (el més republicà dels convergents pura sang) seria un home de Junts, de tarannà conciliador (als antípodes d’altres companys de files), d’insòlit perfil socialdemòcrata (clarament l’ala esquerra de Junts com ja ho era de CDC) i un represaliat que pot ocupar el càrrec precisament gràcies als vilipendiats acords que van permetre els indults i la derogació de la sedició. Ningú no en va fer esment. Diputats de diferents formacions, sobretot dels grups que l’havien votat, es van afanyar a felicitar-lo. Ningú no va semblar interessat a fer notar aquest detall menor, potser insignificant, tot i que va fer córrer rius de tinta incendiària. 

Segona paradoxa. En Josep Rull respondrà amb determinació al primer repte que es planteja en cas de votació d’investidura. Farà un Atutxa: valdran i es comptaran tots els vots de tots els diputats, siguin presencials o telemàtics tal com va fer la jove republicana Mar Besses (li tocarà el rebre) a la Mesa d’Edat contravenint el Tribunal Constitucional (desobeint en llenguatge cupaire) que s’hi havia manifestat en contra. El mateix Rull ho va confirmar. És un home de paraula, honest i íntegre com pocs. Arribat el cas, sens dubte que farà allò que toca, allò que s’ha compromès a fer. Encara que li ocasionés un procés per desacatament.  

Però arribarà a passar? Hi haurà algun intent d’investidura? Tot sembla indicar que no. En rigor només hi ha un candidat viable que pugui sumar la majoria requerida: Salvador Illa. El segon, Carles Puigdemont, l’aspirant a la restitució com a veritable president legítim, és inviable si som francs. Tindria amb tota probabilitat els vots de cupaires i republicans, gratia et amore. Però no els del PSC tal com exigia Puigdemont pretenent pressionar el PSOE amb l’amenaça de fer caure el Govern espanyol. Des del primer moment era una proposta absurda, sense cap ni peus. Del gènere de les anomenades jugades mestres. L’ocurrència ha estat desada al bagul dels records i ara ja no queda ningú que vulgui parlar seriosament de la investidura que hi insisteixi.

L’escenari resultant és que Catalunya avança impertèrrita cap a unes noves eleccions, que és l’aposta inequívoca de Puigdemont conscient que amb els resultats del 12M no té cap mena d’opció

Junts ja ha dit públicament que convida Illa a provar-ho immediatament. I el fa passar davant a correcuita. Per dos motius. El primer, per impedir que es pogués produir una llarga negociació entre republicans i socialistes per molt que aquesta negociació sembli avui condemnada al fracàs. Per si de cas, es diuen, mai no se sap. La conseqüència és que Illa òbviament no hi caurà en aquest parany i no es presentarà d’entrada a la investidura enverinada que li oferirà el president Rull. El segon, per donar més marge a Puigdemont, que ara en té el control absolut dels tempos. Tant si ve —l’eterna promesa— com si finalment no ve. També és veritat que si no hi ha investidura sempre podria al·legar que era absurd tornar si el president Rull no havia convocat cap ple d’investidura. 

L’escenari resultant és que Catalunya avança impertèrrita cap a unes noves eleccions, que és l’aposta inequívoca de Puigdemont conscient que amb els resultats del 12M no té cap mena d’opció. L’única opció del líder de Junts és una revàlida que canviés substancialment la correlació de forces al Parlament. I aquesta possibilitat demana que pel cap baix els republicans aguantin el resultat i que Junts el multipliqui. Una dificultat més que notable per quan —almenys fins a la data— Puigdemont ha basat tota la seva estratègia a afeblir els republicans quan no a dinamitar-los. Pretendre tornar a basar el teu èxit en una patacada republicana és tan efímer com estèril.  

El que no deixa de donar lloc a una tercera paradoxa. Ara resulta que Puigdemont —per ser restituït— necessita imperiosament ampliar la base electoral de l’independentisme, sigui recuperant abstencionistes o seduint els que hagin votat altres opcions. Picant-se el pit no n’hi ha prou. Prou que ho sap el president Rull, que interpreta el país molt més en clau republicana que nacionalista.