En una època en què a les xarxes socials només es mostra benestar, riquesa o bellesa, sembla difícil que la tan necessària tristesa hi tinga cabuda. Una cabuda proporcional, si més no. I dic necessària des de la perspectiva de donar valor a la vida, de conèixer-mos millor els humans i de saber que hi haurà moments de tot i que no passa res perquè així siga. Ocultar els sentiments d'aflicció pot portar a un major desconsol més endavant. I esta cabuda de què parlem hauria de ser saludable i no per força, com a façana per a interessos de negoci. Tenim prohibit posar-mos tristos, excepte si és amb finalitats comercials.
I és que diu la modernor que avui és Blue Monday. O siga: lo dia més trist de l'any. Es correspon al tercer dilluns de gener i esdevé l'enèsim intent de fer-mos comprar per damunt de les nostres possibilitats, tot just ara que venim —se suposa— d'haver ja gastat força. Com si no n'haguéssem tingut prou amb lo Black Friday. La cultura anglosaxona —i per extensió, lo capitalisme mundial— és molt donada a inventar dates i a posar colors als dies: dilluns blau, divendres negre. I és que en anglès, blue també vol dir trist i se suposa que avui ha de ser un dia gris i amarg, així se mos despertaran les ganes de comprar qualsevol cosa per a alegrar-mos una mica. Vincular el compte corrent a l'estat d'ànim.
Un clima fred, lo final de les festes nadalenques, lo deute acumulat, lo retorn a la faena... Tots estos són factors que farien que el dia d'avui fos lo més desencoratjador dels 365. La brillant teoria la va encunyar fa vint anys lo psicòleg Cliff Arnall, a petició d'una campanya publicitària de l'agència de viatges Sky Travel (ara ja desapareguda) que volia que la gent superés lo suposat desànim d'estes dates reservant bitllets i hotel per anar de vacances. Sembla ser que va funcionar prou i les vendes van ser superiors a les normals per l'època, fins i tot per sobre del que s'esperaven, i van aconseguir superàvit (de fet, lo de Black Friday de finals de novembre ve perquè les empreses —no pas natros— passen de números rojos a números negres).
Lo mateix engranatge que ens vol fer creure que trobarem la serenor en lo consumisme després mos oferix tot de pastilles cares per a solventar l'excessiva pena que les compres innecessàries no han pogut desterrar
Pareix que al sistema només l'interesse que estiguéssem desanimats com a excusa per a consumir, com si després los diners donessen la felicitat (tot i que potser sí que aporten tranquil·litat, d'acord). En realitat, esta mena d'obligatorietat a l'hora de dissimular la tristor és lo primer pas per a tindre una menor salut mental, un concepte tan malauradament actual. Lo que s'amaga sota la catifa sempre acaba aflorant. Les emocions cal mostrar-les, transitar-les i dixar que —sense excessos— siguen elles mateixes, per a aleshores poder-les entendre i gestionar. I això val per a totes les edats.
Un excés de tristesa es considera avorrit, com sobrepassar-se d'alegria pot semblar frívol. I entre l'una i l'altra va oscil·lant lo pèndul a una velocitat que no permet processar-les amb prou coneixement de causa. Lo mateix engranatge que ens vol fer creure que trobarem la serenor a la targeta de crèdit, després mos oferix tot de pastilles cares per a solventar l'excessiva pena que les compres innecessàries —oh! sorpresa— no han pogut desterrar. I així anem tirant la pilota endavant adults i jóvens, que els resultats de l'informe PISA tampoc no cauen del cel.
Que mos dixen plorar... la decrepitud d'un pare ja massa vell, la malaltia d'una filla, lo disgust d'un desamor, la decepció familiar, la nostàlgia d'un enyorament, la pèrdua, lo desencís... Sense fer-ne bandera ni complaure-mos-hi gaire. Simplement, fluint-hi i adeprenent a canalitzar-ho. Que mos dixen plorar i compartir-ho, sense angoixa ni vergonya. Que poguéssem estar tristos amb moderació quan la vida mos colpege i alegres amb proporcionalitat quan lo vent mos bufe de popa i que això no ens faça mal ni genere enveja. La suposada feblesa d'una llàgrima individual honesta mai no serà tan gran com la misèria d'una falsa imposició emocional col·lectiva.