Sabrem algun dia tots els detalls —especialment els més "calents"— dels pactes que s’haurien forjat en la reunió del proppassat octubre entre el PSC, ERC i els Comuns? La informació que arriba de les gorges pregones parla d’una reunió molt ben enfilada, on s’haurien produït tres acords de pes. El primer, la formació de tripartits a tots els poders catalans, des de diputacions i ajuntaments, fins al govern català. El segon, l’acord per un calendari electoral que dificultés al màxim la possibilitat que Puigdemont pogués venir a Catalunya a fer campanya, o, si venia, tingués Llarena al clatell. I el tercer, trobar un redactat a la llei d’amnistia que deixés fora Puigdemont o, si més no, que n'allargués el procés.
Atesa la importància d’aquest presumpte pacte macro, val la pena analitzar aquestes tres arestes, la confirmació política de les quals impactaria de ple en el cor de la política catalana. D’entrada, és una evidència fora de tot dubte que ERC ha decidit sortir-se de la casella independentista i reforçar les seves aliances amb les esquerres espanyoles, determinada a prioritzar la ideologia per damunt de la qüestió nacional. En aquest sentit, no només ha format tripartits a les diputacions i els ajuntaments, sinó que, a banda de cedir la Generalitat als socialistes, és altament probable que entri al govern de totes dues bandes de la plaça de Sant Jaume. Primer serà l’Ajuntament de Barcelona —i no trigaran gaire— i després, passat un temps prudencial, és molt probable l’entrada al govern català. El primer punt del pacte, doncs, estaria en procés de culminar-se.
El segon punt s’hauria complert fil per randa. Com, sinó, s’explicaria que el president Aragonès s’empesqués un calendari electoral tan absurd, sense fer coincidir les catalanes amb les europees —com semblava raonable— i amb una precipitació que només responia a dificultar la presència de Puigdemont a la campanya... Cap argument raonable, ni d’eficàcia —fer votar dues vegades tan seguides a la ciutadania, quan es podia evitar, és un despropòsit—, ni polític, atès que res no justificava l’excés de pressa. Però, amb tota seguretat, el fantasma de Puigdemont devia sobrevolar per damunt les plàcides converses tripartides, conjurats en contra del líder polític que més trastocava els seus plans. I així els catalans, verbigràcia dels interessos tripartits, vàrem haver d’anar a les urnes dues vegades seguides i es va impedir que Puigdemont pogués fer la campanya en situació d’igualtat.
Una cosa és meridianament clara: PSC, ERC i els Comuns coincideixen en la convicció que Puigdemont és l’adversari a batre
Finalment, és també un fet que els primers redactats de l’amnistia presentaven greus forats que deixaven fora Puigdemont i el seu cercle més proper, com el mateix Josep Alay. En aquell temps, ERC blasmava Junts —l’hemeroteca és una mina— perquè estava en contra d’aquell redactat, i assegurava que era un bon acord. Sortosament, Boye mitjançant, Junts es va plantar i la llei no va ser acordada fins que no hi va haver severes correccions del redactat primer. És cert que, així i tot, els de la toga nostra continuen empescant-se excuses per deixar Puigdemont fora de l’amnistia, però amb el redactat actual no hi tenen res a fer, excepte guanyar temps. No és el cas del redactat inicial, que era un autèntic colador. Si aquell redactat era el resultat d’aquelles reunions de tardor tripartides, o una perversa casualitat, és una pregunta d’aquelles que s’emporta el vent. Sigui com sigui, una cosa és meridianament clara: els tres partits coincideixen en la convicció que Puigdemont és l’adversari a batre. En aquest sentit, cal preguntar-se si van accelerar els tempos de la investidura —que es podria haver ajornat fins a finals d’agost— convençuts que Llarena l’empresonaria i, des de la presó, convertit en ostatge de l’Estat, quedaria neutralitzat. Preguntes certament perverses per a temps desgraciadament foscos...
El resultat final de tot plegat és doblement lesiu: d’una banda, ERC ha marxat del carril independentista i ha tornat a posicions autonomistes amb un fort deix ideològic, cada vegada més mimètic amb les posicions dels Comuns. No suma, doncs, en el front independentista. Ans al contrari, sembla clar que hi treballa en contra. I aquesta afirmació queda sobradament corroborada per la segona conclusió: el Govern Illa que desembarca a la Generalitat, que —vista la seva composició— és un autèntic artefacte de desnacionalització i espanyolització de la màxima institució de Catalunya. Com s’explica que ERC ho hagi possibilitat? Hi ha pressions que no coneixem? L’escàndol del partit B, les campanyes brutes, els Relevance, són només una part de l’escàndol? Hi ha alguna cosa més? Costa no pensar malament, perquè és impossible entendre que hagi estat ERC qui hagi facilitat la trencadissa perpetrada a la Generalitat, la nostra màxima institució. Tot és molt incomprensible o molt fosc. O tal vegada, tot és molt incomprensible i molt fosc.