Andrei Txikatilo té el dubtós mèrit de ser considerat el pitjor assassí en sèrie de l’antiga URSS. Professor d’escola durant els anys setanta, va deixar la docència acusat de pederàstia i, com a nou empleat d’una empresa de l’estat, va fer dels viatges corporatius l’excusa perfecta per sembrar de cadàvers els llocs que visitava. Hi ha històries que, per perverses, es fan difícils de ficcionar i la de Txikatilo n’és una, per una realitat tan visceral que tot sembla inversemblant.
Andrei va ser un acomplexat des de la infantesa, un asocial que va poder canalitzar les seves mancances afectives matant, principalment, criatures i deixant un rastre de sadisme que va merèixer que la història el bategés com el Carnisser de Rostov. Però Txikatilo no hauria tingut una carrera tan productiva com a serial killer sense el beneplàcit de les autoritats soviètiques. Detingut a finals de 1984, hi havia evidències que era l’autor de quatre assassinats comesos en la zona, però el van deixar lliure per una raó molt soviètica: un assassí en sèrie era un mal propi del capitalisme, una xacra impossible de succeir en un sistema net i pur com el marxista. I un cop alliberat, Txikatilo va seguir matant fins a la seva definitiva detenció el 20 de novembre de 1990. Durant aquests sis anys de llibertat, l’Andrei va cometre més de cinquanta assassinats. La majoria, de criatures. El seu judici i execució van coincidir amb el desmembrament de l’URSS, quan havia quedat palès que els assassins en sèrie no són ni marxistes, ni neoliberals, ni socialdemòcrates i, a diferència d’uns quants genocides d’estat, les seves motivacions no són ideològiques.
El cas del Carnisser de Rostov ha merescut documentals, treballs periodístics i una pel·lícula molt recomanable, Citizen X, interpretada per Jeffrey DeMunn en el paper de Txikatilo, i per Stephen Rea i Donald Sutherland en els papers de les autoritats soviètiques que investiguen el rastre de l’assassí. Però la història de l’antic mestre convertit en antropòfag múltiple és una anomalia, per singular, a diferència dels casos que nodreixen els centenars de programes destinats a satisfer la demanda d’uns teleespectadors necessitats d’històries, com diria Chicho Ibáñez Serrador, per no dormir. La majoria de crims són d’estar per casa i no donen ni per a tres pàgines d’una mala novel·la negra. I és que la perversitat humana és, generalment, poc imaginativa.
La condició humana no ha canviat al llarg dels segles i el crim no és un mal contemporani, però hi ha pocs casos que mereixin fer un viatge fins a l’hemeroteca
La demanda ha convertit el true crime en el gènere rei de l’audiovisual i un dels grans mestres a congregar masses davant d’un televisor és Carles Porta, un periodista que s’ha llaurat la glòria, merescuda, amb la tenacitat d’una formiga obrera. Jo, que pertanyo a la generació que tenia unes àvies dopades amb la ràdio, la señora Francis, mi querida amiga, sea valiente y no olvide su arreglo personal, em vaig fer un fidel seguidor de Porta escoltant el seu programa Crims a Catalunya Ràdio i el segueixo escoltant a través del pòdcast. I com a net d’una àvia dopada amb la ràdio, m’agrada més el Porta radiofònic que el televisiu, un mitjà massa necessitat d’estirar el xiclet de les històries amb plans recurs absurds que busquen guanyar riquesa visual, el continent, en detriment de la trama, el contingut.
Jo ja era consumidor dels true crime audiovisuals quan era un reducte de friquis. I com a friqui, he vist créixer la popularitat d’un gènere fins a convertir-se en un èxit de masses semblant al que va patir la novel·la negra. Fins a principis dels vuitanta, els llibres de crims i càstigs estaven vistos pels escriptors que es consideraven l’última Coca-Cola del desert com un gènere de tercera regional. Passats uns anys, gran part d’aquests literats elitistes han acabat abraçant un gènere que ara deambula sobreexplotat amb una proliferació pandèmica de setmanes negres i centenars d’escriptors amb una novel·leta sota l’aixella.
Quan el true crime audiovisual servia com a farcit barat per a cadenes generalistes, res feia presumir que es convertiria en un fenomen en el qual la demanda, ara sí, comença a esgotar l’oferta. La condició humana no ha canviat al llarg dels segles i el crim no és un mal contemporani, però hi ha pocs casos que mereixin fer un viatge fins a l’hemeroteca i convertir-los en un programa de prime time. Que els éssers humans som retorçats, ho demostren els milers de cartes d’admiració que rebia a la presó un assassí en sèrie com Ted Bundy. Però cada cop sovintegen més els casos que són com la fruita genèticament modificada: bonica per fora, insípida per dins.
Un altre aspecte a tractar és el moral i com els mitjans de comunicació, amb la complicitat del consumidor, han abordat algunes d’aquestes històries que formen part, ja, de la memòria tràgica d’un país. Els crims d’Alcàsser són la prova del delicte per antonomàsia de com una cadena, Antena 3, i la semiperiodista Nieves Herrero des del programa De tú a tú, van fer pornografia amb un drama fins a causar uns danys col·laterals irreversibles en la feble salut dels familiars de la Míriam, la Toñi i la Desirée. Tot per l’audiència. I aquesta pornografia m’ha fet pensar en Patricia Ramírez, la mare del Gabriel, el pescaíto, que ha demanat, quasi implorat, a través d’un vídeo, que ningú es lucri amb un cas, l’assassinat del seu fill, que és una ferida oberta pels qui el varen estimar i l’enyoren.
I quan ho implora la mare, sorgeix immediatament una pregunta: en cas que no li facin cas i produeixin una sèrie sobre el Gabriel, veuria jo el documental o la sèrie de ficció? No ho sé. Aquesta és la veritat. La condició humana és d’una perversa ductilitat.