L’efecte més directe que la victòria de Trump tindrà sobre Catalunya és l’obliteració final de les restes del món de CiU. És tot un indicador que la mateixa setmana que Trump passava com un tanc per sobre del vell sistema mediàtic nord-americà, Jordi Pujol aparegués a La Vanguardia amb Artur Mas i Xavier Trias per insistir que mai va ser independentista. El món d’avui no té res a veure amb el món de 1980. Amb la immigració desbordada, i la revolució tecnològica a punt de fer un altre salt endavant, el catalanisme defensiu de Prat de la Riba no té cap futur. 

Per fer la feina de Convergència, avui ja hi ha el PSC. Si jo fos Mas o Pujol m’afiliaria al PSC, que té la força de l’Estat i que sempre serà més eficaç a l’hora d’intentar aturar el temps, a Catalunya i a Espanya. De moment, l’única alternativa catalana a Pedro Sánchez és Sílvia Orriols, que lidera un partit de poble, igual que el d’Isabel Ayuso a Madrid. Sánchez és el polític espanyol amb una consciència més refinada del tomb malthusià que ha fet el món. Entén les limitacions que el nou escenari mundial imposa als castellans i als catalans i les utilitza a favor seu i de la seva idea d’Espanya. 

La manera com ha gestionat la situació a València, deixant que els partidaris de liquidar les autonomies i, per tant, la plurinacionalitat, s’enfonsessin en els seus propis prejudicis, té la dosi de crueltat pròpia dels temps que venen. Sempre que Occident impulsa una revolució de caràcter industrial i tecnològic, emergeix aquella idea que la vida és un banquet en el qual no hi cap tothom. El món de VOX i del PP està convençut que a la festa hi sobra Catalunya i tot el que significa. En canvi, Sánchez i els seus aliats catalans creuen que Madrid ja no es pot pagar l’Espanya centralista, i miren de crear un estat multipolar que sigui un camp de proves per la integració d’Europa.

Catalunya només té dues opcions: o bé mirar de trencar amb l’Estat o bé agafar el toro espanyol per les banyes, i treballar per dominar-lo recolzant-se en l’herència medieval i renaixentista

Els catalans navegarem l’enduriment del món, i aquesta polarització interna de l’Estat, cada cop més a prop dels valencians i els mallorquins. Això el PSOE de Sánchez també ho sap, i no és casualitat que la caiguda d’Íñigo Errejón s’hagi produït justament ara que és suficient per carregar-se el prestigi de Sumar i del món feminista. Després d’haver tret tota la sang possible a l’esquerra victimista, els socialistes es veuran cada cop més abocats a explotar una certa plurinacionalitat. Mentre Catalunya no doni una alternativa al PSC, la dreta de Madrid es menjarà els mocs i Europa tindrà un problema menys. 

L’Amèrica trumpista, a més, sempre connectarà millor amb l’Espanya regional i regionalitzada que proposa el PSC que no pas amb VOX, que té aspiracions a l’Amèrica Llatina i a l’àrea d’influència del Marroc. El món de Pujol té poc a pelar, en l’escenari que ve, perquè no ha donat individualitats fortes, capaces de trencar motllos o d’enfrontar-se als mitjans de comunicació, com ha fet Trump o com va fer Pedro Sánchez en el seu moment. Més enllà de Sílvia Orriols que ve de la tradició política més massacrada pel pujolisme —que és la de l’independentisme d’abans de la guerra—, el nacionalisme català només ha donat equilibristes i bons nois.

En un món de superestats i de grans imperis econòmics, Catalunya només té dues opcions: o bé mirar de trencar amb l’Estat o bé agafar el toro espanyol per les banyes, i treballar per dominar-lo recolzant-se en l’herència medieval i renaixentista. La partida es juga a Europa, però a Europa només podrem consolidar les posicions que hàgim consolidat abans a Espanya, si no fem la independència —cosa que avui sembla improbable—. Trump ja no és la figura reaccionària i destructiva de 2016. Després de carregar-se el partit republicà, ha deixat en evidència el partit demòcrata més per la seva capacitat de connectar amb el futur, o amb les figures capdavanteres del seu país, que no pas per la seva llengua viperina.

Si miro l’escenari polític i mediàtic català, no hi veig massa pòsit perquè pugui sortir algú capaç de desemmascarar el PSC, quan el món de Convergència sigui història.