Era una trampa. La visita del president ucraïnès del divendres a la Casa Blanca a Washington era una emboscada, organitzada pel president Trump i el seu equip, amb el vicepresident Vance fent d’ariet. Li seguia una segona emboscada, l’entrevista a Zelenski que seguí a Fox News, el canal de capçalera del moviment MAGA (Make America Great Again). Una entrevista que, tot i els recels, l’equip de la presidència ucraïnesa només havia acceptat davant de la imperiosa necessitat de guanyar simpaties en els seguidors del nou president nord-americà. Però també era un parany.

“This is going to be great television” (traduït “Això quedarà molt bé a la TV”). Aquesta és la terrible frase que va deixar anar Trump al final de la fatídica reunió. I la prova definitiva, per si algú encara tenia dubtes, del que acabava de passar. I és que un dels pitjors desastres diplomàtics de l’època contemporània, la plasmació en directe del col·lapse del sistema que havia regit la seguretat euroatlàntica les darreres vuit dècades, era quelcom buscat per l’equip de la Casa Blanca. I per si no era suficient, amb joc brut, mentint de nou (la famosa xifra de Trump dels 350.000 milions de dòlars d’ajuda, que és el doble de l’ajuda real que els EUA han enviat a Ucraïna des de l’inici de la guerra); tot aprofitant-se de la manca de fluïdesa en anglès del líder ucraïnès per intentar humiliar-lo encara més.

I el món, no sols Europa, en xoc. Rússia celebrant-ho. I els entorns més tradicionals de la seguretat de Washington —per res progressistes— més que preocupats.

Quin era l’objectiu de tot plegat? Aquest és el gran dubte. Què buscava la Casa Blanca? Humiliar en directe el líder d’un país que fa tres anys que és víctima d’una invasió ferotge per part d’una potència militar com Rússia? Per què? Per obligar-lo a signar un acord de caràcter econòmic clarament inacceptable?

Perquè pretendre fer signar un acord per valor de 500.000 milions de dòlars quan tu n’has aportat al voltant de 175.000... no sembla molt raonable, i menys si no anava acompanyat de cap garantia de seguretat. O potser és que el Trump que havia de “posar pau a Ucraïna en 24 hores” s'ha adonat que tot plegat no és tan fàcil, i vol plegar veles tot creant una cortina de fum que culpabilitzi del fracàs de les negociacions la part dèbil i agredida? I de pas crear un ambient mediàtic que justifiqui, de cara al públic nord-americà, un abandó d’Ucraïna per part del seu país que potser ja està decidit... ?

Europa ja no pot comptar amb Washington, i la seva famosa “autonomia estratègica” passa primer per Ucraïna, però més endavant per organitzar la seva defensa nuclear sense el paraigua nord-americà. Veurem si els líders europeus estaran a l'altura

L’hora d’Europa
“El món lliure necessita un altre líder”. Aquesta és la frase lapidària de la responsable de l’acció exterior de la UE, Kaja Kallas, en resposta al desastre que s’acabava de presenciar al Despatx Oval. I és que l'onada de solidaritat cap a Zelenski —i Ucraïna— que s’ha despertat entre els líders europeus arran de la discussió televisada del divendres no és purament retòrica. És plenament conscient de la gravetat de la situació, i de la necessitat d’una resposta contundent, ja que es tracta del futur d’Ucraïna, però també de tota Europa.

Encara més, els fets del divendres van fer caure el vel per a molts respecte al que havia passat els dies anteriors a la mateixa sala, amb les visites del president Macron de França primer, i la del primer ministre britànic Starmer, el dijous. I més quan tots dos havien anat a fer el mateix, a intentar facilitar el terreny a Zelenski de cara a la reunió amb Trump que es preveia complexa.

I és que el contrast entre la tensió viscuda amb la reunió Trump-Macron i l’aparent deferència i cordialitat en la Trump-Starmer fou molt estranya, com impostada. Perquè tractar malament els francesos —quan fins ara la relació personal Trump-Macron havia estat moderadament bona— i alhora tractar amb tanta cordialitat els britànics —amb un primer ministre de personalitat diguem-ne que tova, i que ideològicament està als antípodes del trumpisme— no podia ser casual. Ni es podia deure exclusivament a l’efecte que sobre Trump pugui tenir una invitació del rei Carles III a visitar el palau de Buckingham.

El que amagava aquesta deferència de Trump cap a Starmer és una estratègia sibil·lina per intentar separar el Regne Unit respecte d’Europa. Ara que el debat sobre els resultats desastrosos del Brexit comença a fer forat en l’opinió britànica, ara que —arran de la situació a Ucraïna— Starmer mostra interès a reforçar els llaços de seguretat amb el continent; la Casa Blanca es mou, treu a passejar la “relació especial” i posa una caramelet davant de Downing Street perquè aquest s’ho repensi i freni.

Veurem si Starmer també cau al parany de Trump, o el sap evitar. Avui els principals líders europeus es troben a Londres per parlar de defensa i per parlar d’Ucraïna. Europa ja no pot comptar amb Washington, i la seva famosa “autonomia estratègica” passa primer per Ucraïna, però més endavant per organitzar la seva defensa nuclear sense el paraigua nord-americà. Quelcom que només pot fer, ara com ara, amb la plena implicació francesa i britànica. Veurem si els líders europeus estaran a l'altura, i no es repeteix el fiasco de fa un parell de setmanes a París. El que està en joc és molt, i les apostes van fortes.