Donald Trump s'havia de menjar el món. Acusava el seu antecessor, Barack Obama, de feble i perdedor, i a ell li ha acabat prenent el pèl un estrafolari dictador de 35 anys. La trobada del president dels Estats Units amb el dictador de Corea del Nord ha estat històrica per diversos motius, però el més transcendent és l'aval de Washington al règim de Pyongyang a canvi d'una foto que no té precedents perquè cap altre president dels Estats Units va estar disposat a vendre's tan barat. I això no és un fet que afecta només els dos països, sinó que confirma la renúncia de la primera potència a defensar la llibertat i el respecte als drets humans com a valors suprems arreu del planeta. La democràcia ha deixat de ser un bé desitjat, considerat i necessari.

Amb totes les seves contradiccions, els Estats Units exercien un lideratge moral al món i ara el món s'ha quedat sense líder. Europa no té prou solidesa per exercir aquest paper, així que ara mateix ningú no té prou autoritat moral per interpel·lar els mandataris de la Xina i de Rússia, que són tan demòcrates com Millán Astray, aquell general que cridava “¡Viva la muerte!”.

Donald Trump es burlava de l'acord nuclear amb l'Iran denunciant-lo com "el pitjor negoci de la història". Tanmateix aquell pacte multilateral, avalat per les Nacions Unides, tenia clàusules precises, comportava destrucció d'instal·lacions i de material, i experts internacionals, també nord-americans, han verificat en els terminis previstos el compliment dels compromisos. L'acord de Trump amb Kim Jong-un no passa de ser una declaració de bones intencions que planteja anar "cap a" la desnuclearització "de la península de Corea". Això és molt menys que l'acord establert amb l'administració Clinton el 1994 per aturar la producció de plutoni i l'acord amb l'administració Bush el 2005 amb el qual Pyongyang es comprometia a "abandonar totes les armes i els programes nuclears i assumir el tractat de no proliferació". El mateix Trump no s’ha estat de dir, amb la frivolitat que el caracteritza, que ha optat per confiar en el sàtrapa coreà i que "puc estar equivocat i si és així no sé si alguna vegada ho admetré, suposo que trobaré alguna excusa".

Expliquen els cronistes washingtonians de la cimera que el dictador coreà no es va poder estar d'aprofitar el dilluns per gaudir de la marxa nocturna de Singapur i que això és el que va utilitzar Trump com a argument per convèncer Kim Jong-un que no ha de patir per la pervivència de el seu règim, que, sense armes nuclears, els Estats Units donarien suport que Corea del Nord fes com Singapur i com la pròpia Xina i, centrant-se en el desenvolupament econòmic, es convertiria en un país ric i divertit.

Això vol dir que el president dels Estats Units passa per alt les "atrocitats immencionables" que, segons informes de Nacions Unides, practica sistemàticament el règim de Pyongyang: tortures, execucions sense judici, centenars de milers de presos polítics i abusos sexuals dels represaliats. I cal afegir que, a més de l'arsenal nuclear, Corea del Nord desenvolupa armes biològiques tot i estar prohibides per l'ONU, i disposa de reserves de VX, un potent agent nerviós considerat arma de destrucció massiva. Trump homologa la impunitat.

Algú pot considerar que tot queda massa lluny, però ens afecta de ple, perquè quan els valors no compten, les conquestes democràtiques que pensàvem irreversibles cauen en picat. L'aval a Kim Jong-un és també un triomf del règim xinès, humanitza les barbaritats d'Erdogan a Turquia i converteix en anècdota la regressió democràtica a Hongria, a Polònia i per descomptat a Espanya, un país que té un rei com a cap d'Estat que la setmana que ve a la casa Blanca a proclamar, com fa sovint últimament, que Espanya és una democràcia amb tots els ets i uts (Excusatio non petita accusatio manifesta), però potser ja no li caldrà fer-ho perquè a Donald Trump se li'n refot.