El pitjor de Trump i de Musk són els mètodes; la inclemència; el bullying, fins i tot amb els seus aliats (ara súbdits); la creació forçada i ràpida d’un nou paradigma on els Estats Units siguin la referència de tot. Això fa por perquè s’ho han pres molt seriosament. Hom veu les seves intervencions en la recent gira europea i t’adones que no es tracta de qui protegeix més o menys els valors democràtics, sinó de qui mana. Com va succeir ja a la Guerra Freda, que ara ja hem descobert que no era de capitalisme contra comunisme sinó de qui era el gran “xèrif” del planeta. El missatge sembla ser el següent: “vosaltres, els europeus, no ens heu de donar cap lliçó sobre democràcia i llibertat perquè això us ho vam portar nosaltres, precisament, en alliberar-vos del nazisme. Nosaltres i els russos, per cert. Ah, i una altra cosa: ara ens ho volem cobrar, però de debò i en forma de nou imperi”. 

La resta de la fòbia contra Trump és pur victimisme i manca d’imaginació: quan des d’aquí li diem que ell confon adversaris amb enemics, i que pretén eliminar-los des de la cultura de l’odi, ell sempre pot dir el mateix de nosaltres. Que volem eliminar-lo, perquè el veiem com a enemic. Quan des d’aquí diem que ell i Musk volen imposar-nos un pensament únic, és precisament això del qual ells acusen el pensament woke i la burocràcia estatal. Quan diem que volen atemptar contra les llibertats i els drets, ells repliquen que som nosaltres els qui volem censurar la llibertat d’expressió a X, no pas ells. Dit d’una altra manera, els plantejaments trumpistes han trobat una escletxa en el sistema democràtic per tal que no se’ls pugui atacar sense caure en una superioritat moral o en una restricció del pensament que les democràcies liberals no poden acceptar si volen continuar mirant-se al mirall. L’extrema dreta no està prohibida. Repeteixo: a Europa, el bressol de Hitler, l’extrema dreta no està prohibida. Tampoc el comunisme. Vet aquí l’escletxa, i l’han travessada amb un perfecte assessorament polític, mediàtic i sobretot legal. 

Nació contra Estat, quedeu-vos amb aquesta idea, que segur que ja us hi heu quedat

Trump està fent “reconstrucció nacional”. Està fent nacionalisme. I no només d’estat o de sobirania, sinó de vegades justament el contrari. Amb l’excusa dels murs contra la immigració, tota l’extrema dreta europea està introduint (sense que ens n’adonem tant, perquè estem distrets a saber qui és més racista) uns paradigmes encara més importants i de fons que són: per una banda, la reducció de l’Estat. És a dir, els buròcrates europeus tremolant i els dels estats europeus també. I, per l’altra, un món on el nou gran imperi és l’Amèrica del Nord, que ja ho era, però que ara ho vol ser de manera més explícita i menys clement. Tal vegada l’OTAN ni tan sols els és necessària, i Europa és vista per ells, com el Canadà i Grenlàndia, purs apèndixs. Podem al·legar que la civilització occidental es va originar a Europa, però resulta que, mirant el mapa, els qui són més a occident són ells. I volen que es noti. 

I aquí és on ve l’escletxa catalana: Trump podria implicar, fins i tot sense ser-ne conscient, un retorn al paper de les nacions envers els estats. La seva batalla és la de la nació americana, la gent, contra els buròcrates del “governament”, corruptes i excessius i als quals cal retallar fulminantment. Nació contra Estat, quedeu-vos amb aquesta idea, que segur que ja us hi heu quedat. I la pregunta immediata és: nació contra Estat, gent contra lleis, poble contra la rigidesa institucional, no era precisament allò que va originar l’onada que va desembocar en el nostre referèndum d’autodeterminació? Podem trobar, nosaltres també, la nostra pròpia escletxa en un nou paradigma on sembla que la tecnologia podria impulsar les voluntats populars enfront de les estructures antigues? I més enllà: no eren les nacions, a cavall dels segles XIX-XX, les que van aturar precisament el poder dels vells imperis? Es podria dir que ho van fer, precisament, transformant-se en allò que combatien: en estats. Però jo no hi estic d’acord. Ser un Estat no és bo o dolent de per si: la causa catalana busca un Estat més ajustat a la seva manera de ser, a la seva condició de nació, no pas renunciar a tenir-lo. Ni tan sols Trump renuncia al seu. No ho fa ningú. En conclusió, el problema mai no és tenir un Estat, sinó comprovar quan aquest Estat, per les causes que siguin, es gira excessivament en contra de la nació.