Encara bo que no vaig escriure aquesta peça abans-d'ahir, ja que, en aquest cas, potser hauria compartit avui el parer dels qui creien que, en el tens espectacle que es va presenciar a la Casa Blanca quan el president nord-americà va rebre el d'Ucraïna, qui havia perdut era el primer. Res més lluny de la realitat, com es va demostrar a les hores posteriors, quan Zelenski va lamentar l'incident i es va mostrar disposat, no només a negociar el repartiment del benefici que generin les terres rares que atresora el seu país, sinó també a un alto el foc d'acord amb les exigències del mandatari nord-americà. És veritat que entre un escenari i l'altre es van produir converses del líder ucraïnès amb els seus homòlegs europeus, i per més que tots repetissin a l'uníson el mantra que esperaven per a Ucraïna "una pau justa i duradora", mantra del qual també van ser cor la Moncloa, la Zarzuela i el nostre diplomàtic ministre d'Afers Exteriors, sospito que el teatre camuflava una altra cosa: que el canvi d'opinió de Zelenski va venir de la mà dels qui en públic li afalagaven l'heroisme i que, sense dir-ho gaire alt, li van aconsellar d'arribar a un tipus d'acord o a un altre sobre el final d'aquesta guerra. Una guerra que, per més que els líders europeus s'entossudeixin a dir que Rússia manifesta una debilitat militar cada cop més gran, és una gran ruleta russa que la Unió no es pot permetre, perquè en tot cas acaba beneficiant països tercers, entre els quals la Xina no és precisament l'amic de qui s'espera la millor abraçada.

Resulta, en tot cas, sorprenent la manera tan diferent com s'ha interpretat el deplorable espectacle de la Casa Blanca segons la tirada, les servituds o els interessos de cada analista, de cada polític, de cada mitjà de comunicació. La meva, sempre susceptible d'ulterior reflexió, és que, ens pesi o no, la Unió Europea ja ha fingit amb una fortalesa nova, que vesteix de propòsit de pau, però que només pot desenvolupar a través d'un rearmament de la seva defensa. El pensament naïf d'acord amb el qual expulsar d'Europa les bases militars de l'OTAN i sortir d'aquesta organització resol el tema, no resisteix la primera i mínima anàlisi. El que sí, en canvi, és evident des del meu punt de vista és el que ha guanyat USA amb l'embat, per més crítiques que rebés. Heus aquí les dues cartes que considero més importants.

Trump ha dut la Unió Europea al lloc on la volia: gastant més en defensa, però mantenint d'alguna manera la seva aliança amb els Estats Units

La primera és que, contràriament al que es diu, ha marcat perfil de lideratge (seu, i del seu vicepresident, a qui prepara així per a succeir-lo) davant Ucraïna, que finalment cedeix a les seves pretensions; davant la Unió Europea (que es rearma, tot i reconèixer que no pot prescindir dels nord-americans) i, per tant, davant la mateixa Rússia, davant la qual el món occidental, per més abraçades que Trump li pugui fer en públic, Putin apareix com el símbol d'un sistema corrupte i mafiós en què ha degenerat el canvi produït amb la glàsnost i la perestroika, que al seu torn va ser el camí resolutiu del desgraciat règim comunista, que, per la seva banda, va succeir la Rússia feudal dels tsars. Acabarem pensant que els països massa grans i diversos no tenen solució òptima.

La segona és que Trump ha dut la Unió Europea al lloc on la volia: gastant més en defensa, però mantenint d'alguna manera la seva aliança amb els Estats Units. La despesa de 800.000 MEUR anunciats fa poc per la presidenta Von der Leyen és més del que van anunciar que invertirien en intel·ligència artificial, la qual cosa suposa quedar al darrere dels EUA i la Xina en el camp en què es lliurarà la veritable guerra del futur. I malgrat que la despesa en defensa és cada vegada més una despesa en noves tecnologies, els números avalen prioritats. Unes prioritats, per cert, que han obligat la Unió a aixecar aquella prohibició de superar el sostre de despesa a risc de desequilibrar el pressupost que al seu dia va obligar el president Zapatero a convocar eleccions, en un llunyà 2010. Sembla que la defensa bé val una missa.

Com que la política s'ha tornat impredictible (o ho sembla per als qui no estem en les negociacions, ni sabem de raons, ni tenim interessos directes en l'assumpte), potser demà hauré de dir una altra cosa. Sens dubte, n'hi haurà ocasió amb aquesta tropa.