24 d’agost. Les aigües, sembla, s’han calmat. Per un cantó, el TS es manté ferm en la seva negativa, peti qui peti, a aplicar l’amnistia als sediciosos independentistes més significats. Per l’altre, el mateix Puigdemont, líder del principal partit de l’oposició, ja ha trepitjat territori espanyol, ha acudit a les proximitats del Parlament per intentar ser present a la investidura del 155 i, en ser-li barrat el pas, s’ha escapolit tot seguit d’una descomunal —i caríssima— operació policial. Per tant, si no hi ha imprevistos, les peces del trencaclosques no es mouran significativament fins que el Constitucional no es pronunciï sobre si s’ha de desactivar, o no, l’estrambòtica croada que lidera el TS contra l’amnistia aprovada pel legislatiu.

Pot ser un bon moment, així doncs, per reflexionar breument no sobre què ha fet el TS —bandejar una llei— sinó sobre com ha estat possible que ho fes. Preguntem-nos quins són els factors que estan permetent a tot un TS bellugar-se i dansar amb tanta desimboltura i llibertat entre les lleis, reprovar-les emprant un to més propi d’un TC o superar olímpicament els successius llistons —cadascun a més altura— que li ha anat col·locant el legislador per dir-li, amb una claredat difícil d’igualar: “LA MALVERSACIÓ DEL PROCÉS SÍ QUE ENTRA EN L’AMNISTIA!!!”. Com és possible que ho faci, tot això, el TS —un tribunal sotmès, com tots els tribunals, a l’imperi de la llei— i que, tanmateix, no només no pateixi cap conseqüència sinó que —aquesta és la clau— sàpiga que no en patirà cap? No tem que algun dels afectats li presenti una querella per no haver respectat el tenor de la llei? Tothom sap, però —el TS el primer—, que si aquesta querella es presentés, no tindria cap repercussió. Com és possible, tot plegat?

La resposta és relativament senzilla: qui decidiria si aquesta hipotètica querella ha de ser o no admesa a tràmit és... el mateix TS! Bingo! Tot queda, per tant, a casa. Evidentment, no ho decidirien els mateixos integrants de la sala que va dictar la resolució discutida —això seria absurd—, però sí integrants del mateix TS. Per entendre’ns, uns col·legues de cafè. D’una coneguda cafeteria que hi ha davant del TS, per ser més precisos.

En general, no acaba d’agradar massa als jutges condemnar altres jutges. Corporativisme?

Per definició, el delicte de prevaricació judicial —resoldre un cas en uns termes contraris a allò que preveu la llei i fer-ho conscientment— és escassament perseguit. També quan afecta jutges de nivells inferiors al TS i, per tant, quan és un tribunal diferent —superior— qui decideix tramitar, o no, la querella. En general, no acaba d’agradar massa als jutges condemnar altres jutges. Corporativisme? És molt freqüent que s’inadmetin a tràmit les querelles, sense ni tan sols investigar el cas, amb l’expeditiu argument que, en el fons, es tractava d’un afer merament interpretatiu. Que la llei admetia diverses interpretacions i que l’únic que ha fet el tribunal querellat és triar-ne una, per més forçada o inusual que sigui. Per tant, si això ja és així, amb caràcter general, entre tribunals de diferents nivells, quines opcions reals hi ha que els col·legues de cafè del TS no s’apliquin entre ells aquest salconduit d’immunitat tan expeditiu i immaculat? Cap ni una.

Hi ha dos casos, això és cert, que semblarien contradir aquesta tesi: dos jutjats aliens al TS —i que no són beneficiaris, per tant, del privilegi de ser jutjats per companys de passadís— s’han comportat d’una manera aparentment equiparable: els que porten o han portat el cas Tsunami i el cas Volhov. Han dictat resolucions en les quals podríem localitzar cabrioles jurídiques semblants a les del TS. De fet, respecte del segon jutjat, està pendent de ser admesa —o inadmesa, és clar— a tràmit una querella per prevaricació. Aquesta decisió la prendrà, a diferència de l’hipotètic cas del TS, un tribunal diferent. Un de superior. No uns col·legues de cafè. Com s’explica, en aquests dos casos, tal atreviment? Tornem, però, a la infal·lible sociologia jurídica: els titulars dels dos jutjats a què fem referència tenen una edat molt pròxima a la jubilació i, de ser condemnats, posem per cas, per prevaricació, la repercussió professional real que en derivaria seria relativament innòcua. Estarien prestant, per tant, l’últim servei. A la pàtria, que dirien alguns.

Acabo amb una proposta reformista per mitigar aquest oasi d’immunitat en què sembla haver esdevingut el TS: es podria reformar la llei perquè les querelles contra el TS les admetés a tràmit, les instruís i —per què no?— les sentenciés no una salsa conformada per magistrats del mateix TS sinó una sala especial escollida de manera aleatòria per integrants de tota la carrera judicial. El TS ja no tindria la certesa ni la tranquil·litat de tenir a prop —al despatx del costat— el seu jutjador. Se’m dirà: el resultat serà el mateix! Tota la carrera judicial és igual! No n’estic tan segur. És cert que un bon gruix de la carrera deu combregar, per exemple, amb les successives rodes de molí que s’ha anat empescant el TS en la seva —ara ja sí prístina— estratègia de caça major. Però dubto molt que aquest acte de fe abasti tota la carrera judicial. A més, hi ha gripaus jurídics molt difícils d’empassar, com ara inaplicar directament, tot i els seus claríssims termes, una llei aprovada pel Legislatiu. La clau seria, en tot cas, el fet de no saber per endavant, el TS, quina seria la composició de la sala que tramitaria una eventual querella. Saber que no serien els seus companys de cafè. I això —no ho dubtem pas— ben segur que obligaria qualsevol jurista a pensar més d’una i de dues vegades si li compensa assumir els riscos —ara ja sí reals— de certs salts jurídics a l’abisme de la il·legalitat.