Avui dissabte hi ha convocada una manifestació a la vila de Perpinyà per reclamar que les administracions nord-catalanes s’impliquin més i millor en el finançament de les escoles immersives de La Bressola. Constitueixen una xarxa d’escoles immersives associatives amb caràcter de servei públic. Per tant, les famílies dels nens i les nenes no assumeixen el cost total de l’escolarització i gran part del pressupost depèn de les subvencions públiques i dels ajuts que hi aporten els socis de l’entitat, tant a la Catalunya Nord com a la resta del país. La discriminació institucional envers les escoles catalanes queda ben palesa si fem una ullada a les dades concretes i a les subvencions de funcionament. Per exemple, la regió Occitània destina 800.000 euros per a les escoles occitanes de la Calandreta, que tenen 4.000 alumnes, mentre que només aporta 117.000 euros a La Bressola, que escolaritza 1.100 infants. La diferència és manifesta i evident. Amb relació al departament dels Pirineus Orientals (que canviarà de nom aviat, per cert), l’aportació a La Bressola és de 50.000 euros, una xifra que tot just representa l’u per cent del pressupost total de les escoles. Si mirem un altre departament amb un cas semblant, veurem que el departament de Finisterre destina 800.000 euros al sosteniment de la xarxa Diwan d’ensenyament en bretó, que té uns 4.000 alumnes. En aquest context injust inapel·lable, La Bressola només reclama que les subvencions públiques de les administracions arribin al 5% del seu pressupost. És demanar gaire? Crec que no.

És habitual que el viatger català que visita la Catalunya Nord acabi amb la sensació auditiva que gairebé ningú no hi parla català, allà. En realitat, hi ha més català del que hom pot percebre; només cal parlar català amb la gent i de seguida sorgeixen les sorpreses positives. En paral·lel, el mateix viatger pot tenir la percepció que la catalanitat hi és molt estesa i arrelada. Les viles nord-catalanes són plenes de senyeres, barretines, rucs catalans i tota mena de símbols identitaris catalans; sovint folkloritzats, però hi són. El catalanisme suau, si en podem dir així, és un sentiment molt generalitzat a les comarques del nord del país. Salvant les distàncies, la situació pot recordar una mica el País Basc, en el sentit que a la Catalunya Nord es pot ser catalanista amb un coneixement escàs o nul de la llengua catalana, de la mateixa manera que es pot ser abertzale parlant sempre en castellà. En canvi, a la resta dels Països Catalans, el sentiment d’identitat va íntimament lligat a la llengua. Els que es reclamen catalanistes i no parlen mai català, en realitat, no són catalanistes i segurament ens volen donar gat per llebre.

En la defensa de la llengua i de l’escola catalana tothom hi té un paper a jugar. Siguis d’on siguis, perquè els Països Catalans són una unitat

En aquest context social i cultural, la tasca de La Bressola, amb set escoles i dos col·legis, i amb més de mil alumnes matriculats, té una importància que va molt més enllà de les xifres estrictes de nens i nenes escolaritzats en aquests centres. A la Catalunya Nord, la xarxa d’escoles de La Bressola són un referent tangible i concret d’allò que molta gent comparteix; són un punt de referència i una prova evident que hi ha un altre futur possible i diferent, una manera de viure la catalanitat. Aquestes escoles i els seus alumnes són un mur contra la resignació i la frustració. Per això hi ha desenes de famílies que no obtenen plaça per als seus fills i queden en llista d’espera. I és precisament per això que cal ajudar La Bressola, perquè no és un nucli resistencialista, sinó un sistema educatiu que funciona, amb bons resultats a la vista de tothom i amb demanda constant.

Per tot això, i perquè és una causa justa i honorable, avui la manifestació de Perpinyà serà un èxit. Potser tu també hi seràs. O potser no podràs ser-hi, però t’agradaria haver-hi estat. Però tant si s’hi va com si no, es pot donar suport a La Bressola sempre. En la defensa de la llengua i de l’escola catalana tothom hi té un paper a jugar. Siguis d’on siguis, perquè els Països Catalans són una unitat. Un dia parlarem de com ens han dividit, de manera que ens arribi a semblar que els problemes dels valencians són només dels valencians, o dels mallorquins o dels nord-catalans. I no és així. La llengua és de tots i a tots ens vincula. Com deia Bobby Sands en un context ben diferent, però amb un plantejament ben vàlid en aquest cas, “cap actor és massa gran o massa petit, ningú és massa gran o massa jove, per no fer alguna cosa”. Doncs això.