El rebot del turisme post-COVID s’ha fet notar a totes les destinacions mundials atractives, de manera que s’ha tornat a posar sobre la taula el que podem anomenar “sobreturisme”. És un problema global que ve a remolc d’un carpe diem generalitzat i d’un creixement exponencial de les persones que volen i poden viatjar. Una de les expressions del fenomen turístic que fa córrer més rius de tinta és l’anomenat turisme de masses, que a Catalunya té com a exponents més emblemàtics la ciutat de Barcelona, Lloret i entorns, i Salou i entorns. Em centraré en Barcelona, que és el lloc on se n’hi concentra més.
Segons l’Observatori de Turisme de Barcelona, més de la meitat dels barcelonins consideren que la ciutat està arribant al límit de la seva capacitat per a acollir turistes. El 2022 n’hi van venir 10,7 milions, que es van allotjar principalment a hotels (7 milions, amb 18,4 milions de pernoctacions) i en habitatges d’ús turístic (2,4 milions i 10 milions de pernoctacions). El 2023 continua amb bon ritme per a recuperar els valors prepandèmia de l’any 2019. Tan gran és l’afluència que, per satisfer la demanda, el sector comptabilitzava el 2022 10.635 empreses (un 15,2% del total de la ciutat) i donava feina a 143.530 persones (un 12,5% del total). No és anecdòtic, sinó estructural i propi del turisme de masses, que aquestes persones cobraven de mitjana 1/3 menys que la resta d’activitats (21.746 € anuals, amb un percentatge del 62,6% per sota de 1.000 €).
Tots els excessos fan mal, i sempre va bé posar una mica de senderi davant els instints d’atipar-se amb el que et posen al davant, sigui de la qualitat que sigui. El turisme de masses va per aquí i Barcelona n’és un cas. Hi ha qui pensa que ha de ser un mercat lliure, però hi ha arguments econòmics, mediambientals i socials sòlids per a la intervenció pública (externalitats negatives, apropiació d’actius públics, gentrificació, augment de preus de l’habitatge, costos extres dels serveis públics, contaminació addicional, etc.). Les respostes de l’administració pública per a mirar de controlar-ho pot prendre moltes formes, des de posar un preu als visitants a l’entrada a la ciutat (Venècia), fins a limitar el nombre de visitants acceptats als llocs o limitar el nombre de creuers (prohibir, en el cas del centre d’Amsterdam) o de vols, passant per apujar les taxes turístiques.
La ciutat de Barcelona, que ja té una taxa turística relativament alta, té en cartera augmentar-la als creueristes i als apartaments, per situar-la a nivells de les ciutats més cares d’Europa, com ara Amsterdam, Roma o Brussel·les. Veurem si es tira endavant la mesura per al 2024 o si es frena, com ha passat amb les taxes a les terrasses. Mentrestant, hi ha dues mesures (que no són de l’Ajuntament) destacables amb incidència sobre el turisme de masses a la ciutat.
Barcelona no necessita més visitants, sinó menys i que gastin més
La primera, en curs de discussió parlamentària, és l’impost sobre emissions portuàries de grans vaixells (amb un arqueig brut superior 5.000 tones), per tal de gravar les emissions d’òxids de nitrogen i de partícules que afecten la qualitat de l’aire i la salut de les persones. El gravamen partirà d’1 euro per kg/Nox/PM i anirà pujant fins als 3,5 euros el 2026. La mesura afectarà el sector de creuers, amb un impacte estimat per cada passatger de 32 cèntims d’euro, que no és gaire.
La segona, en vigor des d’aquest dimecres passat, és un decret llei sobre règim urbanístic dels habitatges d’ús turístic. El d’aquest tipus d’habitatge és un mercat creixent que fa disminuir el mercat d’habitatges permanent i habitual, fet que provoca dèficit d’oferta a la població resident. Pisos que abans es llogaven a residents, han passat a ser pisos turístics, la qual cosa agreuja el dèficit crònic de pisos de lloguer per a una població que creix. El problema afecta 262 municipis catalans, entre els quals la ciutat de Barcelona, que en el decret queda catalogada (també la resta d’àrea metropolitana) com a zona amb problemes d’accés a l’habitatge.
La nova regulació estableix que, com a màxim, es podran atorgar 10 llicències de pisos turístics per cada 100 habitants, que caldrà modificar el planejament urbanístic per tal de permetre la compatibilitat de l’ús turístic amb el d’habitatge (i això està subjecte a tenir prou sòl per a habitatges destinats al domicili habitual i permanent dels residents) i que queden congelades les llicències fins que l’Ajuntament no actualitzi el seu planejament. Es calcula que l’obligació d’obtenir la nova llicència afectarà uns 95.000 pisos, 17.000 dels quals a l’àmbit metropolità de Barcelona.
Crec que tots ens hauríem d’alegrar que hi hagi actuacions que van en la línia de corregir efectes negatius del turisme de masses. A Barcelona el sector ha crescut gràcies a l’atractiu intrínsec innegable de la ciutat, però també perquè ha operat amb preus dopats pel fet de no considerar costos que caldria tenir en compte. Les mesures indicades, tímides, van en la bona direcció. Barcelona no necessita més visitants, sinó menys i que gastin més. Altrament, amb el turisme de masses, els residents continuaran essent els grans perjudicats de l’èxit de la ciutat.