El ministre Jordi Hereu acaba d’anunciar que el nombre de viatgers estrangers ha assolit el 2024 a l’Estat espanyol una xifra rècord històrica: 94 milions de visitants, un 10% més que l’any anterior. La despesa turística també ha estat de rècord històric, 126.000 milions d’euros, en aquest cas, amb un creixement del 16% respecte al 2023. Amb això, es trepitja els talons al líder turístic mundial, que és França. Darrere seu, hi figuren els Estats Units, la Xina i Itàlia, amb més de 60 milions de visitants anuals cadascun.

El fet que la despesa hagi crescut més que el nombre de visitants li serveix al ministre per afirmar que, a més de créixer quantitativament (per l’augment del nombre de visitants), també es creix qualitativament (cada visitant gasta més). L’eufòria turística no s’acaba aquí: la previsió és que el 2025 se superi la xifra màgica dels 100 milions de visitants estrangers, que també tindran la seva traducció a Catalunya, on, a manca de dades definitives, el sector marcarà rècords. Previsiblement, se superaran els 20 milions de visitants i els 20.000 milions d’euros de despesa.

Ja fa temps que se senten veus que denuncien que potser el sector ha anat massa lluny, en particular, en llocs com la ciutat de Barcelona, que resulta especialment perjudicada per l’anomenat turisme de masses. No ho diuen només economistes destacats, sinó també una part considerable del sector empresarial, i més encara de residents que veuen com alguns espais emblemàtics de la ciutat han estat completament colonitzats i ja no es poden considerar com a propis, a part d’altres efectes derivats.

Sembla que les administracions han començat a prendre consciència de la necessitat de mirar de posar fre a aquesta mena de turisme, amb mesures com els augments de la taxa turística, la regulació dels habitatges d’ús turístic, per no citar l’èmfasi reiterat per part d’estaments patronals i grups d’interès en el sentit que a la ciutat calen menys turistes i que gastin més, per a sortir del bucle en què estem instal·lats. Ja forma part del debat sobre el tema, la possibilitat de restringir el nombre de creuers, tal com han fet tantes altres ciutats que han mort d’èxit, com per exemple Palma.

No sé si les mesures per transformar el model turístic vigent són compatibles amb alguns punts que resulten inquietants de les polítiques públiques espanyoles respecte al sector

També a Barcelona, i en una línia semblant, cal situar la voluntat política de corregir el problema que representen els pisos turístics. L’alcalde actual s’ha proposat que d’aquí a quatre anys no en quedi ni un. El procés de posar ordre en aquest tipus de servei d’allotjament va tenir la seva primera etapa amb el tancament progressiu de fins a 10.000 pisos turístics il·legals. El pas següent, si fem cas a Collboni, serà tancar els 6.000-10.000 que encara queden. Ja es veurà si se’n surt. Si té èxit, no hi ha dubte que la ciutat podria guanyar capacitat residencial i eixugar una mica l’enorme dèficit que pateix en aquest àmbit.

La patronal del sector no ha tardat a reaccionar per a posar el crit al cel, tot afirmant que, a Barcelona, els pisos turístics generen un impacte econòmic de prop de 2.000 milions d’euros (el lloguer que paguen els turistes, els serveis de neteja i altres, i la despesa dels turistes a la ciutat). No discutirem la xifra. Només voldria apuntar que, si els pisos es destinessin a lloguer de residents, també generarien rendes, també s’haurien de netejar i els turistes s’allotjarien en hotels i similars, i continuarien gastant. Amb l’afegit que algunes desenes de milers de veïns barcelonins agrairien no haver de suportar les molèsties que genera una activitat que es desenvolupa en llocs no pensats com a allotjaments.

En qualsevol cas, a la ciutat de Barcelona hi ha accions i símptomes que indiquen que el turisme ha arribat massa lluny i que, finalment, hi ha la voluntat política decidida d’actuar per mirar de corregir-ne la quantitat. També al ministre Hereu sembla que li preocupa impulsar algunes correccions, com ara desestacionalitzar, diversificar el sol, platja i disbauxa, incorporar altres ingredients en l’oferta (com ara la cultura o la gastronomia), deslocalitzar la concentració turística que es produeix a la costa, etcètera.

Tot això està molt bé, va en la línia de millorar la qualitat, de transformar el model turístic vigent. No es fa d’avui per a demà ni sé si és compatible amb alguns punts que resulten inquietants de les polítiques públiques espanyoles respecte al sector. Alguns exemples:

  • La previsió que el 2025 se superin els 100 milions de viatgers estrangers.
  • L’objectiu de Turespaña (organisme adscrit al Ministeri d’Indústria i Turisme, responsable de la promoció d’Espanya com a destinació turística) d’ampliar les actuacions per captar més visitants dels Estats Units, Llatinoamèrica, la Xina o l'Índia.
  • El sector ja ocupa més de 2,5 milions de treballadors, un 13% del total, i fer-lo créixer és aprofundir en una especialització econòmica molt dubtosa.
  • El sector, si més no a Catalunya, no és prou atractiu per als aturats (en un país on és difícil trobar personal, malgrat les altes taxes d’atur) i s’ha de cobrir en una proporció molt substancial amb immigrants. Es creen llocs de treball que els d’aquí ni volen ni poden cobrir.
  • I, específicament a Catalunya, la voluntat d’Aena d’ampliar l’aeroport del Prat, que serviria en safata l’arribada d’alguns milions de turistes addicionals procedents de mercats enormes, com la Xina i l’Índia. 

Per a reorientar el sector, hi ha una feinada per fer. Malgrat les bones paraules i fins i tot la bona voluntat, les inèrcies poden ser molt perverses, amb el risc de continuar alimentant la bèstia, quan el que cal és posar-la a dieta perquè perdi greix.