Esclar que hi penso en els Jordis, Cuixart i Sánchez. Com vol que no hi pensi. Per la meva feina els he tractat a tots dos, sobretot al segon, amb qui fins i tot he compartit tertúlia. Va ser a l'antiga COMRàdio, al programa d'en Jordi Duran, ara farà uns 8 anys.
Però, també penso en les seves famílies. Sobretot en les seves parelles. Amb la Txell Bonet vam ser companys de feina. A Ona Catalana, a principis de l'any 2000. I a la Susanna l'he anat trobat sovint durant aquest últim any. I, sap què em passa? Que quan les veig, no sé què dir. Voldria transmetre'ls tot el meu suport, escalf, solidaritat i força i no sé com fer-ho. Un dia vaig dir-li a la Txell. La seva resposta va ser que l'important era ser-hi. Però sempre acabes pensant que amb ser-hi no n'hi ha prou i que voldries expressar alguna cosa més. Però no me'n surto. I per això amb la Susanna algun cop hem acabat parlant de quan va a comprar a les botigues del seu barri.
I em passa igual amb Laura Masvidal, amb qui acabo recordant la quantitat d'anys que fa que cada cop que ens trobàvem amb en Quim, ens saludàvem dient “hola, cosinet”, perquè molta gent creia que la nostra coincidència de cognoms era fruit d'un parentiu inexistent. I jo voldria expressar-li més coses, però no en sé més.
I em va passar l'altre dia amb Diana Riba al Concurs de Castells de Tarragona. De sobte una castellera dels Gausacs m'atura. Entre tanta camisa dels castellers de Sant Cugat, no l'havia conegut. No vaig poder evitar recordar aquell migdia de la diada de Sant Jordi del 2015, quan vam compartir un wok amb en Raül Romeva al centre de BCN. I com el passat Sant Jordi vaig anar a la mateixa taula a menjar el mateix wok, desitjant amb totes les meves forces que aviat hi tornem a seure junts per fotre'ns el wok que va quedar-nos pendent. I només se'm va acudir dir-li a Diana que li fes una abraçada molt forta.
I em passa el mateix amb Meritxell Lluís. Procuro transmetre-li tot el meu suport, recordant aquell gest d'en Josep Rull en un dels dies molt complicats als passadissos del Parlament, quan va desviar-se del seu camí per felicitar-me per una circumstància familiar. I no me'n surto.
I em passa el mateix amb Blanca Bragulat i les seves meravelloses filles. En Jordi Turull me n'havia parlat. Molt bé, naturalment. Però no m'imaginava que tingués tanta raó. I davant seu em quedo sense paraules.
I em passa el mateix amb la Montse Bassa. No sé com transmetre-li la mateixa mirada de tendresa que ens vam fer amb sa germana, amb la Dolors, aquella nit a l'escala noble del Parlament, quan ella marxava cap a Madrid en cotxe, sabent que l'endemà entraria a la presó.
I em va passar el mateix quan fa uns quants mesos, al principi de tot plegat, vaig rebre una carta de l’Oriol Junqueras des d’Estremera. Em va costar tant contestar-li... Però tant. No sabia què dir-li... Com tampoc vaig saber gaire què dir-li aviat farà un any a Meritxell Serret en una cafeteria de Brussel·les.
I em passa el mateix quan em trobo Betona Comín; o Marcela Topor, la parella d'en Carles Puigdemont; o a la sensacional Alba Puig, la filla d'en Lluís Puig; o als familiars de la Carme Forcadell. Estic allà palplantat i acabo parlant de banalitats. Com em passaria si em trobés Marta Rovira, Clara Ponsatí o Anna Gabriel.
Avui li he explicat aquest sentiment a Pol Leiva Cuixart, el nebot d'en Jordi Cuixart. I m'ha dit més o menys el mateix que al seu dia em va dir Txell Bonet. Però continuo tenint la mateixa sensació d'impotència, de no saber reaccionar adequadament, de no saber expressar prou solidaritat i esperança. Perquè, que ningú s'equivoqui, la cosa no va d'independència sinó de persones i de justícia. I d'una lamentable vulneració dels drets d'aquestes persones i de les seves famílies. La cosa va d'un Estat inventant-se la llei per escarmentar els dissidents. I davant d'això, a aquestes persones mai podré ni sabré expressar-les prou suport i afecte.