Novament, una setmana intensa en el teatre global d’operacions relatives a la guerra a Ucraïna. Els enfrontaments en el front i els bombardejos russos sobre objectius tant civils com militars han continuat, amb especial cruesa al voltant de les ciutats de Bakhmut i Vuhledar. Però el front que ha estat particularment intens aquests darrers dies —coincidint amb el trist primer aniversari de la invasió— és el politicoinstitucional, sigui a Kíiv com a Moscou, però també a Varsòvia, Brussel·les, Munic, Londres, Nova York o Pequín, evidenciant una vegada més les implicacions d’aquest conflicte d’abast global.

La sorpresa va saltar dilluns al matí, quan es reberen les primeres notícies de la visita del president Biden a Kíiv, un fet realment excepcional tenint en compte les condicions de seguretat que s’acostumen a prendre al voltant d’un president dels Estats Units. I una mostra del nivell de suport que Ucraïna i el seu president, Zelenski, tenen en aquest moment de tot Occident. Una imatge tan potent que va fer passar desapercebuda la visita que aquell mateix matí feu el rei Carles III als afores de Londres a un grup de soldats ucraïnesos que estan rebent entrenament en aquell país, el “primer” aliat d’Ucraïna des del minut u de la invasió russa.

Dimarts va seguir el discurs del president Putin sobre l’estat de la nació al Parlament rus en què anuncià la suspensió per part de la Federació Russa del tractat Start III, un dels pilars de l’arquitectura internacional per frenar la proliferació d’armament nuclear; seguit d’una ràpida resposta per part d’una declaració conjunta OTAN-UE, però, sobretot, del discurs de Biden a Varsòvia. Aquell mateix dimarts a la nit Biden es reunia, també a Varsòvia, amb la presidenta de Moldàvia, una república sovint oblidada, però que malda per no ser arrossegada a l’ull de l’huracà ucraïnès. Fa temps que aquest país, que es troba encapsulat entre Ucraïna i Romania i que té una petita franja del seu territori —la Transnístria— autoproclamada com a república independent des de 1992 amb el suport militar rus, viu capficat en tot tipus d’obscurs rumors que fan entreveure maniobres promogudes pel Kremlin per tal d’imposar-hi un govern proper als seus interessos. Sense oblidar la visita de la primera ministra italiana, la ultradretana Meloni, a Kíiv, quelcom especialment significatiu quan es té en compte que lidera una coalició de partits i un govern amb presència de destacats “amics” de Vladímir Putin, començant pel vicepresident segon del seu govern, i ministre d’Infraestructures i Transport, Matteo Salvini.

A Ucraïna també s’està dirimint una lluita del més alt nivell geopolític sobre el model de governança global

Seguí un intens dimecres amb activitats en quatre fronts diferents. A Varsòvia, Biden es trobava amb els líders dels nou països que conformen el flanc oriental de l’OTAN, reafirmant el compromís dels EUA a defensar cada “centímetre” del territori dels països membres de l’Aliança Atlàntica. Mentrestant, Putin rebia al Kremlin el ministre d’Exteriors de la Xina, Wang Yi, en gira per Europa, una trobada especialment rellevant no sols pel que significa el suport de la Xina a Rússia en aquests moments, sinó també pel pla de pau per a Ucraïna que la Xina va anunciar fa una setmana a la Conferència de Seguretat de Munic i que s’espera que es presenti avui, divendres. Proposta que evidentment es devia abordar dimecres en les trobades del ministre d’Exteriors xinès amb el president rus i el seu ministre d’Exteriors Lavrov. I després de la reunió amb Yi, bany de masses de Putin a l’estadi Luzhniki al mateix Moscou.

En paral·lel, el mateix dimecres s’inicia a Nova York un debat a l’Assemblea General de les Nacions Unides sobre una proposta de resolució, amb el suport inicial de 70 països, per demanar la retirada de Rússia i el cessament de les hostilitats. Un debat de nou excepcional per dos motius. El primer és pel rotund discurs de condemna a la invasió efectuat pel secretari general de Nacions Unides —Antonio Guterres— a l’inici del debat, quelcom significatiu quan es tracta d’un discurs dirigit a un dels membres més poderosos d’aquest organisme i que té dret a vet al seu Consell de Seguretat, la Federació Russa. I segon per la participació en el debat de més de 20 ministres d’Afers Exteriors, quan habitualment es fa a nivell d’ambaixadors, i que comporta que el debat, i la votació pertinent, s’allargui fins al dijous. I no oblidem el port de Richards Bay (Àfrica del Sud) on també dimecres hi arriba un dels vaixells insígnia de la flota russa, la fragata Almirall Gorshkov, equipada amb míssils hipersònics de darrera generació, per participar en unes maniobres navals conjuntes entre Rússia, Àfrica del Sud i la Xina que s’iniciaran divendres, casualment el dia del primer aniversari de l’inici de la “missió militar especial” russa a Ucraïna.

Arribats a aquest punt, pertoca fer una breu reflexió respecte de l’esmentada Conferència de Seguretat de Munic que es va dur a terme a finals de la setmana passada a la capital bavaresa. Cal subratllar que la sessió d’aquest any va comptar amb el nombre més elevat —i rellevant— de líders que ha tingut en els seus quasi 60 anys d’història. Una llista impressionant de caps d’estat i de govern, així com de ministres d’Afers Exteriors i altres líders d’un gran nombre de països i d’institucions internacionals. Llista que contrasta amb la migrada presència de líders polítics d’aquest any a Davos, la fins ara “imprescindible” trobada anual del Fòrum Econòmic Mundial, un signe molt evident del trist canvi en les prioritats del lideratge global causat per la guerra a Ucraïna: de l’economia (Davos) a la seguretat (Munic).

Però tornem a l’evolució d’aquesta setmana. Ahir dijous la visita sorpresa del dia a Kíiv la fa el president del govern espanyol Pedro Sánchez; i durant el matí segueix el degoteig d’anuncis dels darrers dies per part de governs occidentals detallant els nous enviaments d’armament o elements de suport, especialment de tancs Leopard 2, a Ucraïna. A Moscou, apareix de nou Putin per anunciar el desplegament d’un nou tipus de míssil nuclear, en el nou marc resultant de la suspensió —que no retirada— per part de Rússia de l’acord Start III anunciada dimarts; alhora que es fa pública la reobertura completa del pont de Kertx, inaugurat el 2018 per connectar directament l’ocupada Crimea amb Rússia i seriosament afectat per un atac ucraïnès el passat octubre.

Ucraïna i els seus aliats han aconseguit un nou èxit diplomàtic amb un aclaparador resultat de 141 vots a favor, amb només 7 vots en contra i 32 abstencions a les Nacions Unides

Però el focus polític de dijous se centra de nou a Nova York, on setmanes d’intenses negociacions diplomàtiques desemboquen en l’esmentada votació a les Nacions Unides. Després d’un dia i mig de debats, amb la intervenció de més de 90 països, Ucraïna i els seus aliats han aconseguit un nou èxit diplomàtic amb un aclaparador resultat de 141 vots a favor, amb només 7 vots en contra i 32 abstencions. Una resolució que demana el cessament de les hostilitats i la retirada de les tropes russes de tot el territori ucraïnès. Tot un èxit diplomàtic si es té en compte que aquests darrers dies hi havia preocupació en els entorns diplomàtics de Nova York per una possible “fatiga” de diversos membres de Nacions Unides, i els aliats d’Ucraïna es temien que el suport es “reduís” al voltant de 135 favorables respecte del màxim de 143 vots aconseguits l’octubre passat.

Ara bé, més enllà del contundent missatge d’aquesta votació, el nombre i el pes d’alguns dels països que s’han abstingut (començant per la Xina, passant per l'Índia, Pakistan o Àfrica del Sud) són una clara radiografia d’un cert estancament, així com del fet que a Ucraïna també s’està dirimint una lluita del més alt nivell geopolític sobre el model de governança global.

I és que, després d’una intensíssima setmana d’activitat en múltiples capitals i fronts diplomàtics d’arreu, arribem al dia del fatídic aniversari, divendres 24 de febrer, a l’espera de si es confirma —i es detalla— el pla de pau xinès; proposta que naixerà amb el peu esquerre si finalment es confirmés que no ha estat compartit ni negociat prèviament amb el govern ucraïnès, a pesar de la petició explícita de Zelenski al respecte i en oposició del que sí que sembla que s’ha fet amb el rus.

Pendents també de la reunió, a nivell ministerial, que el Consell de Seguretat de les Nacions Unides durà a terme a Nova York sobre Ucraïna, en la qual es rumoregen algunes “sorpreses” per part dels EUA, això sí, sense una resolució final donat el dret de vet que Rússia compta en aquest consell; això l’endemà de la nova votació a l’Assemblea General, l’altre organisme més rellevant d’aquesta organització internacional. O de les maniobres navals tripartides, Rússia-Xina-Àfrica del Sud, a la costa pacífica d’aquest país; proves directes de la complexa dimensió global d’un conflicte que es lliura no sols al front militar ucraïnès, sinó també en l’ampli teatre de la diplomàcia i geopolítica global. Sense obviar la possibilitat de qualsevol tipus de cop d’efecte —sigui en l’àmbit militar, com el comunicatiu, o l’institucional— que qualsevol dels dos bàndols hagi pogut estar preparant per a un dia tan significatiu com aquest.

Ens trobem en una guerra estancada, on els dos bàndols compten amb suports substancials de màxim nivell que, a priori, fan molt probable que el conflicte s’allargui en el temps

Tot plegat ens condueix a unes conclusions malauradament poc esperançadores. Primer, perquè ens trobem en una guerra estancada, on els dos bàndols compten amb suports substancials de màxim nivell que, a priori, fan molt probable que el conflicte s’allargui en el temps. Això sí, en un món completament diferent del de fa un any, on no sols a Europa, pensem per exemple en Japó, hem estat testimonis d’un trencament d’equilibris i reorganització d’aliances i polítiques del tot impensables fins al dia anterior a la invasió d’Ucraïna.

Si a això hi sumem que, a pesar dels imperdonables errors de càlcul i l’empantanegament que Rússia pateix a Ucraïna, Putin continua ferm al seu lloc i sense cap tipus de risc aparent o immediat al seu lideratge, les perspectives de perllongament del conflicte són inevitables.

Per tant, tot indica que els propers sis mesos seran decisius, especialment des de la perspectiva militar. Així, doncs, les anunciades ofensives russa —estigui ja en camí o no— com ucraïnesa seran crucials per clarificar si hi ha canvis substantius en el bloqueig actual, o entrem en un escenari ja esmentat de cronificació del conflicte.

I amb el perllongament de la guerra també ho seran les seves conseqüències a nivell local i global, començant amb les víctimes civils ucraïneses i militars d’ambdós bàndols; així com la sistemàtica destrucció del territori i les infraestructures del país. Però també en l’àmbit de la seguretat alimentària a nivell global —si bé en aquest cas alleujada per l’acord per l’exportació de gra al mar Negre—, així com en relació amb els milions de refugiats que han fugit de la guerra, la pressió sobre els mercats de l’energia i les disrupcions generades pel conflicte en les cadenes de subministrament global amb les conseqüències que tot això té també en el sosteniment d’una tendència inflacionista, si bé més moderada que fa uns mesos.

Ara bé, tanmateix, què ha passat amb les famoses sancions? Doncs com moltes de les coses que han passat en aquest darrer any, poc ha anat com era d’esperar, i per part de les diverses bandes implicades. Però això ara seria massa llarg d’explicar i, donat el cas, ho haurem d’analitzar en una altra ocasió.