Aquests darrers dies hem estat testimonis d’un ball de cimeres arreu del món. El G-7 s’ha reunit a la icònica ciutat d’Hiroshima, tot un missatge en resposta a les amenaces d’ús de l’arma nuclear que regularment emanen dels entorns del Kremlin. La Lliga dels Estats Àrabs ho ha fet a Gidda, la segona ciutat d’Aràbia Saudita (i també casualment el principal port en la ruta dels refugiats que escapen del Sudan pel conflicte en aquell país) sota la presidència del polèmic príncep hereu Salman. I finalment, la cimera a Xi’an (al nord-est de la Xina) entre Xi Jinping i els presidents de les cinc repúbliques d’Àsia Central (Kazakhstan, Kirguizistan, Uzbekistan, Tadjikistan i Turkmenistan), territori fins ara exclusivament rus des d’una perspectiva geopolítica.

En dues d’aquestes cimeres, Lliga dels Estats Àrabs i G-7, el president d’Ucraïna Volodímir Zelenski​ n’ha estat una de les estrelles convidades, i en cap d’aquestes hi ha estat invitat el president rus Vladímir Putin, quelcom també significatiu.

En aquest sentit, és paradigmàtic el cas de la cimera de Xi’an, en la qual el principal suport de Putin en l'àmbit internacional, el president xinès Xi Jinping, s’ha començat a “cobrar” el seu suport actual a Moscou mostrant obertament al món la voluntat xinesa de reprendre el relleu a Rússia com a potència hegemònica a l’Àsia Central. Una estratègia que fa anys que la Xina treballa, però que s’ha precipitat aprofitant la dependència quasi vital que el Kremlin, molt debilitat pels seus enormes errors estratègics respecte a Ucraïna, té precisament de Beijing.

En paral·lel, per la banda ucraïnesa és evident el canvi de guió que representa el recent tour efectuat pel seu president. És cert que de nou ha visitat algunes de les principals capitals europees, amb la novetat afegida (respecte del “Grand tour” de Zelenski del febrer passat) de la reunió amb el papa Francesc al Vaticà, qui, poc després d’aquesta visita, ha anunciat l’enviament del cardenal Zuppi a Kíiv (president de la Conferència Episcopal Italiana i destacat membre de la Comunitat de Sant Egidi, avesat des de fa dècades a tot tipus de negociacions i processos de pau), i l’arquebisbe Gugerotti (responsable del dicasteri —ministeri en terminologia de la cúria— per les Esglésies Orientals del Vaticà) a Moscou. Quelcom que casa amb el poc que sabem de les gestions, cada vegada més intenses, que s’estan fent des de la Santa Seu. Gestions diplomàtiques que en aquest cas anirien molt més enllà de la “facilitació humanitària” (procurant l’intercanvi de presoners entre les dues bandes, o incidint en la qüestió dels milers de nens desapareguts o traslladats forçosament des de l’inici del conflicte) que s’ha pogut fer fins ara.

Ucraïna obre el focus i amplia el seu radi d’acció diplomàtica conscient que, tant com els resultats de la seva tan esperada (i anunciada) contraofensiva, necessita més complicitats de tercers països influents si es vol assegurar una millor posició de cara a possibles, i futuribles, negociacions de pau

El canvi d’estratègia de Kíiv passa, doncs, per “obrir el focus”, és a dir, ampliar la base dels seus contactes, més enllà de l’entorn més compacte dels seu aliats, fins ara centrats en els països occidentals. Ho fan conscients que tot i l’enorme suport rebut d’Occident, aquest també té les seves limitacions, alhora que es pren consciència de la necessitat de trobar complicitats en els països que fins ara s’han mostrat “neutrals” en el conflicte, sobretot de cara a anar preparant el terreny de cara a unes possibles primer converses, ni que siguin de caràcter exploratori, de pau.

És en aquesta dinàmica que s’ha d’entendre la visita de Zelenski a la cimera de la Lliga dels Estats Àrabs, encara que hagués de ser al costat de l’esmentat príncep Salman, o del president Al-Assad de Síria, aliat de Putin, i recentment readmès a l’esmentada Lliga després d’una sanguinària guerra civil de més de deu anys en la qual ha aconseguit mantenir-se al poder a costa de centenars de milers de morts i milions de refugiats.

Com també ho ha estat el pas de Zelenski per Hiroshima, on s’hi va desplaçar amb l’avió del president francès Macron (no tant per qüestions pràctiques com de seguretat). Allà, apart de rebre el suport dels seus màxims aliats occidentals, el president ucraïnès va poder mantenir un rellevant contacte bilateral amb Modi —el primer ministre indi— com ho havia fet els dies abans a Jidda amb representants dels petits però influents Emirats Àrabs Units.

Tot això acompanyat de la tasca que, des de fa uns mesos, du també a terme el ministre d’Afers Exteriors ucraïnès, Dmitró Kuleba, en les gires que ha fet per Àfrica intentant contrarestar la creixent influència russa a la zona, incloent les habituals visites del ministre rus Lavrov per aquelles latituds. I és que des de l’inici del conflicte, Kíiv ha pagat també un preu per la seva migrada presència diplomàtica en aquest continent (Ucraïna només hi té 10 ambaixades respecte d’una presència diplomàtica russa molt més potent), quelcom que ha condicionat en part la fredor d’un nombre significatiu dels països d’aquest continent respecte als interessos d’Ucraïna tot i la invasió russa. Quelcom que ha estat especialment visible en les votacions sobre aquesta qüestió a l’Assemblea General de Nacions Unides.

Tot això en el context de l’anunciada (i desmentida per part d’Ucraïna) conquesta de Bakhmut per part del grup mercenari Wagner; una victòria tan pírrica des del punt de vista estratègic com esfereïdora en nombre de víctimes i destrucció material vinculades. Això uns dies abans de la visita del primer ministre rus, Mikhaïl Mixustin, a Beijing per a una reunió amb Xi Jinping i la signatura de diversos acords en l’àmbit de les infraestructures i comerç. Seria molt interessant saber el que realment s’ha tractat durant aquestes reunions i els contactes a l’entorn de les mateixes. Perquè a pesar de l’aliança vigent, existeixen múltiples opcions pels retrets, sigui des de Rússia cap a la Xina per l’esmentada “presa de control” sobre l’Àsia Central; com des de la Xina a Rússia, per la recent firma de l’acord entre Moscou i Teheran per l’obertura d’un corredor ferroviari amb la voluntat de fer la competència al canal de Suez, amb la participació de l’Índia i l’Azerbaidjan. Un projecte que, per la seva banda, es desmarca d’una de les pedres angulars de l’estratègia global xinesa i nineta dels ulls de Xi Jinping: la Nova Ruta de la Seda.

En qualsevol cas, Ucraïna obre el focus i amplia el seu radi d’acció diplomàtica conscient que, tant com els resultats de la seva tan esperada (i anunciada) contraofensiva, necessita més complicitats de tercers països influents si es vol assegurar una millor posició de cara a possibles, i futuribles, negociacions de pau.