Vivim des de fa unes setmanes, de fet uns mesos, immersos en unes imatges i missatges que ens col·loquen en una espècie de déjà-vu que ens ha deixat a tots una mica astorats. Moviments massius de tropes, maniobres militars en mig del gel i de la neu, negociacions maratonianes a cavall de Ginebra, París... Un enfrontament com feia dècades que no havíem vist entre Rússia i els Estats Units arran de la crisi a la frontera ucraïnesa. I és que el que està en joc no és sols l’equilibri regional en una zona ja de per si complexa, sinó que podria tenir conseqüències molt més enllà. Però anem a pams.

L’origen d’aquesta crisi l’hem d’anar a buscar també a llocs remots. La caiguda de Kabul l’agost passat i el caos que la va envoltar va enviar al món un fort senyal de debilitat nord-americana. Una fotografia descarnada de la inestabilitat que ens pot dur el replegament de l’imperi dominant i el buit de poder resultant. Un replegament que cal recordar, per cert, no ha iniciat Biden sinó que fou molt més intens arran de l’America First de Trump i la seva política de retorn massiu de tropes americanes des de diversos fronts: des de la península de Corea, seguint per l'Afganistan o les bases militars europees.

Doncs bé, en aquest context el Kremlin ha vist l’oportunitat d’activar una estratègia que és evident que fa temps que prepara. Un “test de resistència” en tota regla per posar Washington contra les cordes i retornar Europa Oriental al seu “ordre natural” o, més ben dit, l’ordre que Moscou considera que és el “natural” a la zona.

El Kremlin ha vist l’oportunitat d’activar una estratègia que és evident que fa temps que prepara. Un “test de resistència” en tota regla per posar Washington contra les cordes i retornar Europa Oriental al seu “ordre natural”

Abans, però, fet que confirma la meticulosa preparació de l’operació, Putin es va cobrir les espatlles i en una cimera virtual amb el president xinès Xi Jinping (15 de desembre de 2021) es presentà una nova aliança sinorussa en contra de les “ingerències” occidentals. Aliança que tindrà una nova representació en l’assistència de Putin aquest divendres, dia 4 de febrer, a la cerimònia d’obertura dels Jocs Olímpics d’hivern de Beijing on està prevista una nova trobada entre els dos mandataris per, explícitament, parlar de “seguretat europea”. Uns Jocs Olímpics que, per cert, compten amb el boicot institucional dels Estats Units entre d’altres.

Tot indica que l’agosarada operació de Putin té formalment com a objectiu desfer la humiliació viscuda durant els anys de debilitat postsoviètica i tornar a l’escenari dels pactes que posaren fi a la Guerra Freda i que incloïen que cap de les ex repúbliques soviètiques frontereres amb la Federació Russa entraria a formar part de l’OTAN. I de pas, veure de nou el seu rol com a gran potència reconeguda i les seves àrees d’influència a l’Europa Oriental, Caucas i Àsia Central respectades. El gran dubte, allò que provoca mals de cap a Washington, Brussel·les (seu de l’OTAN a part de la Unió Europea) i tantes altres capitals i agències de risc, és saber fins a on està disposat a arribar en Putin per aconseguir-ho.

Cal tenir en compte que l’evolució d’aquesta crisi s’està seguint mil·limètricament des de moltes capitals i respectives agències de seguretat. I és que la manera com es “resolgui” la situació a Ucraïna pot tenir greus impactes en altres escenaris, des dels Balcans fins a l’estret de Taiwan.

No es pot ignorar el fet que la tensió és també creixent als Balcans, i en particular a Bòsnia i Hercegovina, on l’actitud secessionista de Mirolad Dodick, el líder de la República Srpska (una de les dues entitats que conformen Bòsnia i Hercegovina) està duent als límits el delicat equilibri institucional del país, estructura resultant dels acords de pau de Dayton imposats pels Estats Units el 1995.

La manera com es “resolgui” la situació a Ucraïna pot tenir greus impactes en altres escenaris, des dels Balcans fins a l’estret de Taiwan.

I no es pot descartar que l’evolució de la inestabilitat ucraïnesa, en una direcció o altra, acabi tenint una derivada balcànica, ja que pocs observadors dubten que darrere Dodick hi ha, també, la influència del Kremlin. En altres paraules, no es pot descartar un increment de la inestabilitat en aquesta zona si la pressió russa actual a Ucraïna no acaba tenint els resultats que vol Moscou. Per no obviar la Xina, que fa temps que reforça la seva presència als Balcans —i no sols a Montenegro— quelcom que fou un dels motius que va obligar la Unió Europea a moure fitxa i a anunciar, el desembre passat, un pla d’inversions global en infraestructures de 300.000 milions d’euros per... contrarestar la influència xinesa.

L’altra derivada és la de Taiwan. És important subratllar el fet que la crisi que vivim, amb una tensió que feia temps que no experimentàvem, es dona entre els Estats Units i Rússia, és a dir entre la primera i l’onzena economia mundial. Per tant, què podria passar si es repetís una situació similar entre les dues primeres potències? Entre els Estats Units i la Xina?

Perquè aquest és el gran regal que està rebent Beijing de la crisi ucraïnesa, un manual valuosíssim de com responen l’administració Biden i els seus aliats (si bé ara compten més aviat poc) davant una provocació i la tensió del nivell com la que està exercint Rússia. Una crisi que, desenganyem-nos, també és de desgast i guerra psicològica, un àmbit on la Rússia soviètica va arribar a excel·lir.

I d’això tothom n’és conscient, començant per Washington, seguint per totes les capitals europees, passant per Moscou, Beijing i acabant a Taipei. Per això, alhora que Estat Units sap que l’opció militar a l’Europa Oriental és un sense sentit, per altra banda, sap que no pot demostrar la més mínima debilitat, ja que obriria la porta a un front encara més delicat i greu per a l’estabilitat mundial.