Les dues operacions de Pedro Sánchez en matèria de política internacional (l'abastiment d'Ucraïna amb material bèl·lic de fabricació espanyola i el reconeixement de Palestina com a estat) han aconseguit l'objectiu fonamental perseguit pel president en un moment en què en l'àmbit intern afrontava situacions complicades en el terreny personal i com a líder del partit de govern. Ha aprofitat dues tragèdies per desviar, novament, el focus. En el mateix paquet Sánchez aconsegueix, a més de visibilitzar-se en el terreny internacional, fer una picada d'ullet a un sector estratègic industrial (potser no l'òptim, però econòmicament molt important) mentre adopta una posició avançada a la Unió Europea en els dos enfrontaments recents assumits davant dues potències internacionals, Rússia i Israel, que posen de manifest, a més, els problemes de la identitat europea: per què Rússia no és Europa i Turquia pot arribar a ser-ho? I com es defensa la Palestina tenallada per Hamàs davant un Israel que és l'última frontera democràtica abans de la barbàrie trituradora de drets i llibertats civils que hi ha al seu entorn?

Potser la resposta és que el moment actual desdibuixa contorns que crèiem nítids. La posició de Benjamin Netanyahu és de negació radical a la suposada solució dels dos Estats (negació a qualsevol alternativa a l'ocupació del poble jueu de tots els territoris que a la Bíblia van ser seus) i la seva resposta a l'infame atac de Hamàs ha estat de tal envergadura que va restant amics a cada moment. Per la seva part, la Unió Europea, ja dividida en el tema israelianopalestí, es veu abocada, per oposar-se a Rússia, a fer els ulls grossos davant dels incompliments flagrants per part d'Ucraïna en matèria de transparència institucional i solvència econòmica, per no entrar en la seva immoral consolidació com a incubadora mundial per a la mal anomenada maternitat subrogada i els seus abundants beneficis per als qui viuen del tràfic dels nens resultants i l'explotació de dones necessitades que es presten a l'esmentada explotació.

Pedro Sánchez ha aprofitat dues tragèdies per desviar, de nou, el focus

Al marge de la dificultat d'Europa per liderar en matèries sobre les quals no ha aconseguit tenir competències (la defensa és una d'elles), el present afegeix una frustració de la ciutadania entorn de qui i com ha d'afrontar dos reptes majúsculs en els quals fins ara només sembla que va a les palpentes o, almenys, que té una efectivitat escassa en les mesures adoptades: d'una part, la immigració, tan necessària i comprensible com polèmica i utilitzada políticament; de l'altra i directament relacionada amb l'anterior, l'amenaça generada per la desinformació que la IA és tan capaç de pal·liar com d'augmentar, que allunya de nosaltres la capacitat per discernir i trobar la veritat que, encara que existeix, l'algoritme i l'ambició humana s'encarreguen dia a dia d'allunyar del nostre abast. I aquí ara es troba Europa. Pregunteu-vos si el nostre president del govern actual està capacitat per treure'ns del pou, i si, en tot cas, aquesta responsabilitat és de governants o de governats.