Comencem amb algunes veritats majoritàriament compartides. Primera: Ucraïna és la víctima d’una agressió bèl·lica per part d’una Rússia comandada per un Putin amb vocació de tsar. Segona: Trump és un polític alfa, allunyat de qualsevol temptació de finezza i decidit a practicar la “diplomàcia” de la força. Tercera: Europa té raó a l’hora de reclamar el seu paper en el momentum ucraïnès. Però, malgrat que totes tres coses són certes, la qüestió no és ni tan simple, ni tan evident.

Tal vegada, per entendre la complexitat de la situació cal fer un deconstrucció d’aquestes “veritats comunes” que caldria observar sense axiomes inapel·lables i consignes ideològiques. El primer axioma: Ucraïna és la víctima. Òbviament, però una vegada en som conscients, què fem més enllà de mostrar solidaritat i, alhora, practicar etern voluntarisme naïf? Perquè és un fet que el conflicte s’ha cronificat, que no hi ha cap supòsit realista on Rússia perdi la guerra, i que, tres anys després, no hi ha hagut ni un sol pla que permeti albirar el seu final. Pel camí, un conflicte cruent al cor d’Europa, centenars de milers de morts i un territori de combat que s’ha internacionalitzat amb la presència de soldats nord-coreans, material bèl·lic iranià i el capital xinès que ho sosté. Si abandonem el numantisme que impregna el relat públic, el que queda és una guerra a la roda del hàmster que es podria allargar ad infinitum, sense cap sortida sostenible. Cal, doncs, analitzar amb l’hiperrealisme que exigeix la situació: Ucraïna no té possibilitats de guanyar, Rússia no perdrà, i la negociació per aturar la guerra exigirà concessions doloroses per a Ucraïna. De fet, Rússia ja ha guanyat des del primer dia: ha envaït un país al cor d’Europa i no l’hem pogut aturar; ha demostrat que l’OTAN no serveix de res, quan no es pot moure un tanc a Polònia que no signifiqui una guerra nuclear; ha mostrat, doncs, les febleses d’Occident; a més, amb el conflicte ha reforçat les seves aliances internacionals, amb la Xina i l'Iran com a aliats estratègics; i d’aquesta guerra en sortirà probablement amb el Donbàs a la butxaca, si un miracle no ho impedeix.

L’ordre mundial torna a ser bipolar i la Xina fa temps que juga molt fort per imposar els seus interessos econòmics, reforçar les seves aliances, afeblir Occident i per marcar la geopolítica. I Trump està disposat a canviar el signe de l’hegemonia

El segon axioma també és indiscutible: Trump no és Biden, i les seves maneres no emanen de la diplomàcia sinó de la força, conscient del poder que tenen els EUA quan el mostren sense complexos. No cal dir que és un personatge histriònic, abusiu i dotat de males maneres. És així i tanmateix... amb el tema d’Ucraïna té raó. Calia que algú situés a l’escenari internacional la idea que cal acabar la guerra, trenqués l’estancament, i forcés la negociació per finalitzar-la. I gràcies al cop de puny de Trump, la maquinària de negociació ha començat a moure’s. Serà difícil, hi haurà pujades i baixades i les concessions no agradaran, però és la primera vegada, després de tres anys, on podem imaginar el final d’aquest conflicte sagnant. Serà just que Rússia no pagui pel que ha fet? No, però la justícia gairebé mai no té res a veure amb la política internacional i menys quan la realpolitik es comptabilitza amb milers de morts. En tot cas, Trump ha ocupat el lloc de lideratge per acabar la guerra que estava vacant, perquè ni Biden, ni Europa l’havien assumit, ambdós d’ineficàcia demostrada.

Cosa la qual ens porta a Europa, aquest ens indefinit que ha fet la migdiada durant els tres anys de guerra, sense propostes, ni alternatives, ni res més que allitar-se en el còmode jaç de les decisions americanes. I ara que Trump llença l’envit i els desperta del son, els prohoms de la vella Europa es posen nerviosos i protagonitzen un deliciós espectacle d’orgull ferit. De moment, l'única gran idea és despendre més diners en defensa. Molt bé. I què farem? Fabricar més armes i més letals? Però si ja les tenim. Si no hem pogut intervenir per ajudar els ucraïnesos sense risc d’una guerra directa contra Rússia i aliats. I volem armar-nos més? Altrament, tenim alguna possibilitat en el futur sense l’ajuda del poder militar americà? Perquè cal recordar que són els EUA qui sempre ens han salvat quan anàvem pel pedregar. Sincerament, la reacció europea també ha estat molt histriònica, ampul·losa i pretensiosa, però només ha servit per mostrar que el rei està despullat. Al final, tota aquesta bromera acabarà amb negociacions a diverses bandes —Europa inclosa— per posar fi a la guerra d’Ucraïna amb les concessions mínimes. És l'única cosa que té sentit en aquest cruent desori.   

L’ordre mundial torna a ser bipolar i la Xina fa temps que juga molt fort per imposar els seus interessos econòmics, reforçar les seves aliances, afeblir Occident i per marcar la geopolítica. I Trump està disposat a canviar el signe de l’hegemonia. A la seva manera i amb les pitjors maneres, però amb l’objectiu de frenar el poder creixent xinès i aconseguir el paper predominant d’Occident. Aquesta és la partida que es juga al taulell del món, i caldrà saber on volem estar situats.