N’hi ha prou de veure les portades dels diaris per adonar-se que la justícia espanyola comença a projectar sobre la nostra vida la mateixa ombra esperpèntica que va projectar l’exèrcit durant els segles XIX i XX. Igual que fins a la Guerra Civil els partits i les ideologies van necessitar el favor dels militars per poder prosperar, ara cada cop es fa més evident que els polítics no poden moure un dit sense el permís dels jutges. El leviatan espanyol ha perdut el seu darrer vernís i, curiosament, el que es veu no és un braç armat o un cap guarnit amb una corona. El que es veu és, simplement, una idea del món en la qual Catalunya no pot existir, ni com a enemic ni com a problema.
Tota la histèria, i tota la desmoralització que provoca la situació de la llengua, o l'impacte de les onades migratòries, té més a veure amb aquest descobriment que no pas amb la realitat que es denuncia o que s’intenta tapar de forma grollera. El que desmoralitza i el que fa pànic al català mitjà és haver d’admetre que l'existència de Catalunya és incompatible amb l'essència mateixa del Dret espanyol. Pot semblar que exagero. Però encara recordo la confiança que la justícia impartida per Madrid transmetia als catalans independentistes en l’època del cas Pretoria o de la confessió de Jordi Pujol. Ara, ni tan sols tenir pocs fills o escriure en castellà, o preocupar-se dels pobres del món, ajudarà a dissimular el problema.
Ara es començarà a veure amb tota la cruesa, i amb tota la crueltat, que Catalunya no té salvació tècnica, i que les coartades moralistes de l’esquerra no ofereixen cap refugi, ni col·lectiu ni individual. De moment la idea del conflicte fa més por que la mateixa idea de l’extinció, encara que de vegades sembli el contrari. La fragmentació de l’espai polític convergent en tres o quatre faccions liderades per titelles de l’antic règim és un intent desesperat de contenir el pànic que produeixen les actituds del món de la justícia. L’anomenat imperi de la llei és l’ànima codificada del poder i la seva actuació no ens havia recordat mai tan clarament que, en darrer terme, l’únic que compta són els atavismes sobre els quals es va muntar l’Estat.
Ara es veurà que el llenguatge jurídic és la darrera trinxera de l’Estat i que la justícia espanyola està abocada, per la seva pròpia naturalesa, a liquidar la nació catalana
Catalans i castellans hem arribat exhausts al darrer estadi de la lluita nacional. En el segle XIX, els militars van agafar les regnes de la política amb el pretext de donar estabilitat a la Corona i la van acabar enviant al purgatori durant 40 anys. Aquest cop els cossos de l’Estat no en tindran prou de prescindir del rei per dominar Catalunya. L'1 d'octubre va deixar massa clars els límits democràtics de la violència física, i també les limitacions literàries de l’Escuela de Barcelona. Ara es veurà que el llenguatge jurídic és la darrera trinxera de l’Estat i que la justícia espanyola està abocada, per la seva pròpia naturalesa, a liquidar la nació catalana, encara que sigui a costa de perdre el prestigi i la independència en favor d’un poder superior, com li va passar a l’exèrcit, després del franquisme.
En aquest sentit, m'ha cridat l'atenció que Xavier Pla hagi convidat Ignacio Peyró i els joves seguidors de Clara Ponsatí a parlar sobre el jo polític, en la literatura, en el seu simposi d’Olot. La idea que l'amic de Javier Cercas escenifiqui un diàleg de lletraferits entre l'escriptor que confegia els discursos de Rajoy i els escolanets de Ponsatí m'ha fet pensar en un grup de mòmies egípcies fora dels seus sarcòfags fent veure que l’època dels faraons no ha passat. Els gestors de la cultura, igual que els gestors de la política, cada dia recordaran més els cortesans descreguts d’aquell conte de Poe que es titula la Màscara de la mort roja. Només s’ha de veure la sorpresa que han donat els jutges espanyols als dirigents del PSC, quan ja es veien gestionant la pau de l'amnistia.
En el món oficial tothom sap quina és la situació, però no sembla que ningú la vulgui mirar de cara perquè ningú no creu que es pugui fer res per intentar resoldre-la. Així doncs, passaran anys, o dècades, o fins i tot algun segle fins que hi hagi un vencedor, però com els personatges del conte de Poe no tenim escapatòria. El conflicte entre Catalunya i Espanya ha arribat al darrer assalt i em sembla que un dels dos bàndols morirà d’un ensurt, ni tan sols d’un tret, quan es vegi reflectit en el mirall de la història: “I cadascú va morir en la desesperada postura de la seva caiguda —va escriure Poe—, i la tenebra, la ruïna i la mort roja van imposar sobre el regne del príncep Prosperus el seu domini il·limitat”.