Jo crec que li ha passat una mica a tothom: de vegades no hi ha manera que una foguera s’encengui, és de nit i no pots comprar més mistos dels que hi ha. S’ha fet tard. Estàs segur que entre els deu mistos que et queden i la teva traça per configurar una piràmide de troncs i de paper de diari ben oxigenada, podràs fer que la flama no només s’encengui sinó que, a més, aguanti. Però van acabant-se els mistos, un rere l’altre, i quan només te’n queda un, l’aprofites a base de bufera: ja no queda una altra opció que bufar, llargament, constantment, fins al punt que ja no et queda ni l’alè ni la fe. I just en aquell moment, quan la fe està perduda, és quan la brasa decideix fer combustió amb la fusta i transformar el teu alè desesperançat en l’últim veritable misto.
Pedro Sánchez ja no té mistos. L’única manera que la seva legislatura se salvi és per una decisió d’última hora, un sacseig radical en la seva dinàmica que desmenteixi la infinitat de tripijocs que ha gastat per a encendre alguna llumeta en Junts. L’única cosa que pot fer Pedro Sánchez és perdre tota esperança, deixar la legislatura per inútil i assumir que ja no té majoria per a fer res. Només aleshores, i només potser, pot haver-hi algun gir de guió que pugui capgirar aquest destí més que cantat. I aquest gir ha de ser un gir, un sacseig radical, una metamorfosi de gran calibre que mostri que les paraules d’Iván Redondo, constantment referides a "la majoria plurinacional", no són pura xerrameca. No, no es tracta de fer-se cap foto amb Puigdemont. Ni amb els ambaixadors. Ni d’anunciar traspassos de l'R1, ni de dir que es fa tot el que es pot per a canviar el sistema de finançament. El PSOE (i el PSC) s’han d’oblidar de la lletra petita del contracte i han de fixar-se en l’esperit. En el preàmbul de l’acord, en la seva justificació. Un text que, a banda d’assenyalar una metodologia de verificació amb mediació internacional, començava amb aquesta frase: “Una part important de la societat catalana ha protagonitzat en els darrers anys una gran mobilització a favor de la independència”.
És mentida que només es pugui negociar amb el PSOE; a la taula de Suïssa hi pot seure qualsevol que estigui disposat a complir el que s’hi ha pactat
Únicament el retorn a l’esperit d’aquests antecedents pot evitar que la possible foguera acabi en pura fumera. “Malgrat les discrepàncies estructurals que hi ha atesa la distància entre els nostres projectes nacionals, estem preparats per obrir una nova etapa en què, a partir del respecte i el reconeixement de l’altre, es busqui una solució política i negociada al conflicte. PSOE i Junts assumeixen que a partir del resultat de les eleccions generals del 23 de juliol hi ha una oportunitat que tenen la voluntat i han d'aprofitar de manera responsable”. El PSOE (i el PSC) han de decidir si aquest esperit es manté, o si prefereixen simplement anar arrossegant els peus cap a clàusules que mai no es compleixen i acords de compromís. Han de decidir entre l’esperit de Zapatero i l’esperit de Marlaska, entre Suïssa i Madrid, entre la plurinacionalitat i Pegasus. Ja no queden mistos i només queda l’alè, és a dir l’esperit, és a dir, l’actitud amb la qual s’afronta aquesta etapa. Per a nostàlgics del 155, ja tenim el PP i Vox. O el que massa vegades és el mateix, Salvador Illa.
Ni el PSOE ha d’allunyar-se d’aquest esperit, ni sobretot Junts se n’ha d’allunyar: els de Puigdemont també corren el risc de quedar marejats amb uns articles que no tenen cap sentit, ni tan sols amb la més sucosa de les transferències, si s’oblida l’esperit del pacte. I és que si només es vol anar a la concreció de cada punt de l’acord, caldria recordar a tots dos la disposició final amb què acaba el text, que seria la de la certificació d’una brasa que no haurà acabat d’encendre’s mai: “L'estabilitat de la legislatura està subjecta als avenços i compliment dels acords que resultin de les negociacions en els dos àmbits permanents assenyalats al punt segon”. S’acosten temps d’inestabilitat, de fred i de turbulències. Hi ha qui diu que fora del PSOE no hi ha negociació que valgui, perquè tot és foscor i tenebra. Però és mentida: a la taula de Suïssa hi pot seure qualsevol que estigui disposat a complir el que s’hi ha pactat. En el cas actual, la veritat és que no costava tant, donar mostres d’avenços. Hi ha hagut temps, hi ha hagut molts mistos, moltes oportunitats. Ara ja només queda, com diem en català, llençar el barret el foc. Perquè l’oportunitat era "històrica", se’ns va dir... i, per tant, no haver-la aprofitada, sens dubte, també ho serà.