El procés judicial contra els líders independentistes catalans ha estat, des del seu inici, un exercici d'arbitrarietat i de construcció de regles ad hoc que han portat el Tribunal Suprem a una situació insostenible en l'àmbit judicial europeu. La història d'aquesta causa és també la d'una successió d'errors processals i decisions de dubtosa legalitat, en gran part corregits per tribunals europeus partint de la feina feta des de i amb l'exili.

El Tribunal Suprem va assumir la competència per investigar el procés el novembre de 2017, malgrat que la mateixa Fiscalia afirmava que existia un problema de competència, basat en la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). A partir d'aquesta decisió, l'alt tribunal va iniciar una sèrie d'actuacions que han posat en dubte la seva independència i imparcialitat. Una de les més notòries va ser l'ordre europea de detenció contra el president Carles Puigdemont i part del seu govern exiliat a Bèlgica, que va haver de ser retirada tot just un dia després de la vista oral, el 5 de desembre de 2017, davant de la possibilitat que els tribunals belgues desmuntessin l'estratègia judicial del Suprem.

El 5 d'abril de 2018, després de 12 dies de detenció, la Justícia alemanya va posar en llibertat Carles Puigdemont, anticipant l'anomenada sentència de Schleswig-Holstein, que mesos després va deixar clar que en els fets del procés no havia existit ni rebel·lió ni sedició. A més, la resolució alemanya va establir que els líders polítics no podien ser responsabilitzats per actes aïllats de violència que s'haguessin comès durant les mobilitzacions.

En paral·lel, la justícia belga i escocesa també van resoldre en contra de la persecució judicial empresa pel Suprem contra els exiliats. En el cas paradigmàtic de Lluís Puig, la Cambra d'Apel·lacions de Brussel·les va denegar el seu lliurament a Espanya per considerar que existia un risc real de vulneració de drets fonamentals, en particular, el dret al jutge predeterminat per llei i el dret a la presumpció d'innocència. Aquest argument es va convertir en una pedra angular de la defensa dels exiliats i va ser posteriorment ratificat pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE).

La història d'aquesta causa és també la d'una successió d'errors processals i decisions de dubtosa legalitat, en gran part corregits per tribunals europeus partint de la feina realitzat des de i amb l'exili

Malgrat aquests revessos judicials, el Tribunal Suprem va intentar aconseguir una resolució favorable al TJUE. Tanmateix, la sentència del 31 de gener de 2023 va tornar a desmuntar l'estratègia de l'alt tribunal. L'esmentat Tribunal va establir dos punts clau per a la defensa de l'exili i de l'independentisme català: en primer lloc, la configuració dels drets dels grups objectivament identificables de persones (GOI) i, en segon lloc, que el Tribunal Suprem no era l'òrgan competent per perseguir els exiliats.

En particular, el paràgraf 100 d'aquesta sentència del TJUE va deixar clar que el Tribunal Suprem havia imposat el seu propi criteri per investigar-los i jutjar-los sense suport legal. La decisió del TJUE va ser taxativa: el Suprem no era l'òrgan competent per dictar euroordres contra els eurodiputats catalans. A partir d'aquell moment, el Suprem va deixar d'emetre noves ordres de detenció contra els exiliats sota risc de patir una nova i aclaparadora derrota allà on fos detingut algun exiliat, encara que mai no va reconèixer expressament la seva falta de competència.

Bàsicament, des que es va dictar la sentència del 31 de gener de 2023 per part del TJUE, el Suprem no ha tornat a emetre una ordre europea o internacional de detenció en contra de cap dels exiliats, sent públic i notori el parador de cada un d'ells, i no ho ha fet perquè, malgrat l'esforç mediàtic per presentar com un èxit el que ha estat una gran derrota, són perfectes coneixedors que no hi ha cap jutge a Europa que executarà una ordre de detenció en contra de cap dels exiliats si aquesta ve emesa pel Suprem, que no és el jutge preestablert per Llei.

Ara, amb la Llei d'Amnistia aprovada, el Tribunal Suprem ha optat per una estratègia de desobediència legal: ha acordat la inaplicació de l'amnistia per als condemnats i pretén fer el mateix amb els exiliats. Tanmateix, hi ha un problema fonamental en el seu plantejament: el mateix Tribunal Suprem ja es va declarar incompetent per resoldre sobre l'aplicabilitat o inaplicabilitat de l'amnistia en el cas de Marta Rovira, per no ser aforada. Aquest fet planteja una contradicció insalvable com la que el Suprem ha fixat dos criteris diferents en matèria de competència, un per a Marta Rovira i un altre per als exiliats, malgrat que cap dels quatre (Puigdemont, Comín, Puig i Rovira) no és eurodiputat actualment.

Segons la Llei d'Amnistia, només el jutge competent, és a dir, el predeterminat per llei, té la capacitat per establir si l'amnistia és o no aplicable a un cas concret. Així ho preceptua clarament l'article 11 de la Llei. En el cas de Puigdemont i Lluís Puig, l'òrgan competent és el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, mentre que, en el cas de Toni Comín, la competència recau en l'Audiència Provincial de Barcelona.

La llei és clara, la competència està definida i les institucions europees ja han marcat el camí. Ara només falta veure si el Suprem decideix rectificar o si prefereix continuar acumulant revessos judicials que, tard o d'hora, el TEDH acabarà confirmant.

Aquest escenari és diametralment oposat al de 2019. Llavors, no existia una norma que delimités la competència del Suprem respecte dels eurodiputats, la qual cosa va permetre que s'arrogués la facultat d'investigar i jutjar els exiliats. Però, la legislació sí estableix de manera expressa quin és el jutge competent, deixant sense arguments el Suprem per continuar amb la seva estratègia.

La millor via que té el Tribunal Suprem per preparar-se davant de l'imminent pronunciament del TEDH sobre les vulneracions de drets fonamentals comeses en el judici del procés és reconèixer la seva falta de competència i permetre que siguin els òrgans judicials adequats els qui decideixin sobre l'aplicabilitat de l'amnistia.

La qüestió és si el Suprem acceptarà aquesta sortida o si, al contrari, continuarà amb la seva estratègia de fugida cap endavant, desafiant no només a la legislació vigent sinó també a les institucions europees. El que està en joc no és només el futur dels líders independentistes exiliats, sinó el mateix prestigi del Tribunal Suprem, que més enllà del Pirineu ja ha quedat seriosament fet malbé.

El Tribunal Suprem té a les seves mans una última oportunitat per recuperar part de la seva credibilitat. La qüestió és si l'aprofitarà o si, al contrari, continuarà obstinat en un camí que l'ha portat al descrèdit internacional. La llei és clara, la competència està definida i les institucions europees ja han marcat el camí. Ara només falta veure si el Suprem decideix rectificar o si prefereix continuar acumulant revessos judicials que, tard o d'hora, el TEDH acabarà confirmant.

L'hem posat fàcil, i l'únic que cal saber és si estan disposats a prendre el camí de la legalitat o si es mantindran en la de l'obstinació en un tema que, com em va dir l'altre dia u dels molts periodistes que van anar a la vista oral davant del Suprem: "esto ya huele a añejo".