Hi ha món polític que només accepta la catalanitat en la mesura que aquesta és parcialment espanyola. Hom podria reduir aquesta afirmació al món del PSC, però el discurs als Premis Gaudí de l’Eduard Sola ha anat bé per destapar fins a quin punt alguns –que sempre són els més ràpids en apuntar tota mena d’opressions– tenen el cap colonitzat pel marc espanyol. Hi ha una part de l’esquerra del país que ha abraçat el discurs identitari de Ciutadans en nom de l’antifeixisme. Hi ha un món polític que només accepta la catalanitat en la mesura que aquesta és un complement, una medalleta distintiva, i que quan els ho fas veure, corren a Crític a escriure articles sobre la ferida xarnega com si totes les estructures de poder funcionessin a la inversa de com ho fan. Hi ha un món polític que no només troba coherent, sinó que troba necessari que al cinema català sempre hi hagi personatges en castellà. O que el cinema en català sigui, directament, en castellà. Per poder ser catalans sempre els cal una mesura d’espanyolitat, perquè necessiten un escut per posar distància i conviure amb els seus prejudicis i la seva catalanofòbia sense haver-los de combatre. I ja no em refereixo al discurs de l’Eduard Sola, és clar: em refereixo a tots els que se l’han fet seu sense asseure’s un moment a pensar quines són les dinàmiques de poder identitàries que el seu relativisme i la seva retòrica combativa estan reblant.
Atiar la carta de la descendència contra els catalans per falcar-ne tots els clixés és incompatible amb parlar d’un sol poble. Ara que tornen els mantres pujolistes es fa més evident que mai a qui han acabat afavorint: a aquells qui, sistemàticament, treuen beneficis polítics de fer-se els oprimits mentre gaudeixen de tots i cadascun dels privilegis de la cultura opressora. Es parla d’un sol poble contra els catalans, i no a favor dels catalans, perquè es fa per tapar i silenciar un procés de minorització que ara com ara sembla imparable. Un sol poble perquè el que és castellà és tan català com el que és català, i separar-ne el gra de la palla farà que aquell qui divideix la societat catalana sigui el català. En nom de la bondat i amb plorera victimista, aquí els que mamem sempre acabem sent els mateixos. Però la llagrimeta els funciona, perquè en una societat com la catalana –acomplexada, sentimental i sense una noció real de poder– que algú ens faci sentir els dolents de la pel·lícula sempre ens mena a acabar-li comprant tots els arguments. Tres-cents anys de dominació ens han convertit en gent replegadeta cap endins amb una salivera malaltissa per la culpa. De fet, per això som on som.
Catalunya s’ha deixat perdre els artefactes que li permetien —més o menys— catalanitzar els nouvinguts i els seus fills
Resignificar el xarneguisme i el seu relat és una batalla perduda perquè per a l’Estat espanyol –i per a tots els seus aparells– és una eina perfecta per al procés d’assimilació: impedeix sentir orgull per la identitat catalana, inverteix la dinàmica de les estructures que organitzen el país, redueix la identitat a un únic moment històric, furga en els nostres complexos, incompatibilitza ser d’esquerres en l’eix social i nacionalista català, i converteix l’adscripció nacional en un tret genètic. Aquesta última és la més cínica de les seves conseqüències, perquè brandant la carta del xarneguisme com si fos una oposició a l’essencialisme i l’etnicisme, en realitat allò que s’està procurant és tot el contrari. Per combatre-ho i enfrontar-nos-hi intel·lectualment podríem oposar-hi un relat català que servís per esfilagarsar el tramat de la retòrica espanyolista, sí. I no és que no tinguem relat, no: és que som una nació ocupada, la relació que tenim amb el nostre fil històric està adulterada per la condició reiterada de perdedors i el nostre relat és el no-relat. Quan vulgui en Roger Palà, potser podem parlar d’aquesta ferida.
Hi ha qui de tot l’esvalotament de galliner que ha succeït el discurs d’Eduard Sola en vol salvar la “resta”, com si Sola no hagués fet servir el mot “xarnego”. El problema, però, és que allò que Sola elogia ja no existeix: el país que li va permetre de catalanitzar-se i progressar en l’ascensor social a parts iguals, entre la deixadesa i la covardia, ha desaparegut. Catalunya s’ha deixat perdre els artefactes que li permetien —més o menys— catalanitzar els nouvinguts i els seus fills, i això és el que el món polític que s’aprofita de les històries personals com la de Sola prova d’emmascarar. Ara mateix no existeix cap estructura que estigui al servei de la construcció nacional, bo i que encara n’hi ha algunes encarregant-se de pal·liar les conseqüències d’una desfeta que fa anys que dura. Mentre alguns s’aprofiten dels orígens dels avis d’una part important del país per garantir-se una bossa política i electoral fidel, els nostres fills tenen cada dia menys possibilitats de viure en un país en què dir-se català no vagi lligat a un esforç encara més gran que el que ja fem els qui serem els seus pares, o de viure en un país en què sentir-se orgullós de la pròpia identitat –com ho està qualsevol habitant de qualsevol part del món– no et faci culpable de tota la morralla estereotipada que algú altre t’aboca a sobre. Hi ha un món polític, però, a qui tot això ja li va bé.