Anna Gabriel, la diputada estrella de la CUP, va advertir ahir Carles Puigdemont que si pretén que la qüestió de confiança inclogui els pressupostos, ho hauran de decidir les bases cupaires en assemblea. Calbot al president de la Generalitat i, atenció, avís al nou flamant secretariat nacional cupaire, que encapçalen Quim Arrufat i Lluc Salellas. Dos referents de "consens" en una organització la dinàmica interna de la qual ha estat marcada els últims mesos pel disens i la fractura.

Gabriel –o sigui, Endavant-OSAN–, o sigui, la CUP que mana o vol continuar manant a la CUP, pretén també continuar marcant el full de ruta no només del procés sinó de la direcció política del procés, de la presidència de la Generalitat, del Govern, i de la legislatura. La cupdependència, a qui no vol cols, dos plats, es confirma un dia sí l'altre també com el gran adversari interior de l'independentisme en la llarga marxa cap a l'Estat català independent. O almenys del procés independentista com el conceben la majoria dels partidaris del procés independentista, no només JxSí, l'ara PDC, ERC i els independents, sinó la ciutadania que, papereta en mà, va atorgar el 27-S 62 diputats a aquesta llista i 10 a la CUP. Aquesta va ser la relació de forces, per dir-ho en termes de Foucault i no una altra; aquesta va ser la decisió democràtica de les catalanes i els catalans que van votar les formacions independentistes i això és el que la CUP que mana a la CUP continua obviant. Entre altres coses, perquè per als que manen a la CUP la democràcia parlamentària, liberal, capitalista i burgesa és fonamentalment això, pur sistema a triturar algun dia a la batedora de la maleïda història.

La cupdependència, a qui no vol cols, dos plats, es confirma un dia sí l'altre també com el gran adversari interior de l'independentisme en la llarga marxa cap a l'Estat català

La CUP és un producte de l'esgotament de l'atractiu que va tenir ERC per als segments més joves de l'electorat independentista en els dies finals del pujolisme (aquí, els convergents van provar la pesca en aigües tèrboles). D'això i, també, d'una ètica de l'honestedat i de l'autenticitat a peu d'obra guanyada en mil i una batalles municipals, emmarcades en el programa màxim de combat pels drets socials i nacionals. Aquests factors van començar a engreixar la nòmina, inicialment molt exigua, de regidors i fins i tot alcaldes de la CUP en zones de l'interior i de la costa. Les successives crisis del postindustrialisme, amb el tancament d'empreses de les quals depenien municipis i comarques senceres del país, van sembrar molt ressentiment en les anomenades classes populars. En les classes mitjanes, els futurs hipotecats de les noves generacions i, sens dubte, l'empenta d'alguns no-valors, la no-responsabilitat o la cultura del no pel no (el nihilisme reactiu) van portar molts fills (i filles) de "casa bona", convergent, republicana, o "progre", d'Iniciativa o del PSC més catalanista, als casals de la CUP.

Barregeu tot això amb la vella tradició llibertària del país i el paper de diversos grupuscles sectaris d'extrema esquerra, no necessàriament independentistes, que mai no obtindrien un diputat pels seus propis mitjans però que s'atreveixen a dir-li a la humanitat com ha d'organitzar la seva vida i s'entendrà la naturalesa del còctel que avui es diu CUP. En fi, fins i tot conec unionistes d'esquerra una mica exquisida que van votar la CUP, òbviament per no votar Artur Mas o Oriol Junqueras, perquè el 27S la liderava un tipus "ben parit" com Antonio Baños. Els camins del sofert elector, i més el català, són sovint inescrutables.

I, sens dubte, serviu-lo fred: el gel el posen les respostes de Madrid a l'anomenat "desafiament català". En aquest doble marc, profunda crisi econòmica i de valors i emergència de l'independentisme transversal, majoritari, com a alternativa a l'asfíxia centralista, la CUP va entrar al Parlament el 2012, amb 3 diputats, com una mena de garant "social" del procés. La tasca dels David Fernàndez i els Arrufat, que va combinar proporcionadament el suport al full de ruta sobiranista del Govern Mas, fins al 9N, amb la denúncia de les retallades, la corrupció, inclosa la del partit de l'ara expresident, i els estralls de la crisi, li va valer una respectabilitat en sectors de l'independentisme que va multiplicar els seus suports populars per més de tres el 27-S. 

Iniciada la legislatura de la independència, tota aquesta executòria "responsable" va mudar en un marcatge a JxSí que va portar primer al vet a Artur Mas, a la seva substitució per Carles Puigdemont i, per no deixar cap dubte que això tampoc no suposava un suport al nou president, a tombar-li els pressupostos del 2016, inclòs el pla de xoc social, a ell i a Oriol Junqueras. El ministre Cristóbal Montoro va aplaudir amb les orelles. I tot això, malgrat una falta d'unanimitat interna absoluta que va arribar a partir literalment en dos la militància i els simpatitzants de la CUP en la famosa assemblea de Sabadell del 27 de desembre del 2015 en la qual els contraris i els partidaris d'investir Mas van empatar a 1.515 vots. Un empat resolt en el més restringit consell polític del 3 de gener per 38 a 22 que va decidir enviar Mas a la "paperera" de la maleïda història. Les organitzacions satèl·lits afins als de Gabriel es van imposar a les organitzacions territorials i a la gent de Poble Lliure, que acabarien abandonant el secretariat cupaire.

Podria ser que la CUP, necessitada d'una perestroika i una glasnost urgent, hagués trobat amb Arrufat el més semblant al seu Gorbatxev. Però això només és una hipòtesi.

Amb aquests antecedents, és possible pensar una nova CUP després de l'elecció del nou secretariat d'Arrufat, que, contra el que sol succeir en l'organització suposa el reingrés d'un ex a la primera línia política? La resposta va per barris. N'hi ha, en el sobiranisme de carrer, que fins i tot resen perquè Puigdemont perdi la qüestió de confiança i es convoquin eleccions com més aviat millor... per enviar la CUP on imagineu. I n'hi ha també que estan convençuts que una altra CUP és possible. En qualsevol cas, Gabriel ja ha orientat la discussió: qüestió de confiança i pressupostos no seran, d'entrada, un dos en un. Potser Arrufat pensa el mateix?

El retorn de l'exdiputat cupaire ha estat sancionat amb la votació més alta i clara, un 76,2%, que s'ha enregistrat en els convulsos processos interns de l'organització en els últims mesos. Tot i això, la participació al procés Embranzida –una denominació a l'estil de les dels debats de l'esquerra abertzale– ha superat amb prou feines el miler de militants, la qual cosa torna a obrir severs interrogants. Podria ser que la CUP, necessitada d'una perestroika i una glasnost d'urgència, hagués trobat amb Arrufat el més semblant al seu Gorbatxev. Però això només és una hipòtesi. Qui mana aquí? Gabriel o Arrufat? "L'assemblea", respon el cor a l'uníson. I el comitè invisible continua treballant.