Si jo tingués vocació política, ho sacrificaria tot, o quasi tot, per revifar i actualitzar la cultura econòmica que va impulsar la revolució industrial i va salvar el català dues vegades, quan semblava que estava condemnat a perdre’s. Catalunya no se’n sortirà a través dels partits, els pròxims anys, ni molt menys a través de les ideologies importades, o dels artistes de la cultureta. En canvi, si som capaços de rescatar els valors i els mites que van portar els castellans a titllar-nos de jueus i de fenicis, si aconseguim fer entendre que Barcelona és com és perquè va ser la capital del primer país industrialitzat del sud d’Europa, llavors potser tornarem a donar el cop.
Hem de canviar el focus de les preocupacions dels catalans. No es tracta d’intentar repetir un èxit del passat, sinó d’intentar inspirar-s’hi, de fer servir la història a favor nostre per mirar de navegar els temps que venen amb valors i mites que ens serveixin. Aquests darrers anys, mentre el país degenerava i la vergonya aliena ens consumia, hem sentit a parlar molt de Prat de la Riba i de Jordi Pujol. Crec que hauria estat millor fer bandera de Josep Bonaplata o de Joan Vilaregut. Posats a buscar referents, jo hauria buscat els pioners del tèxtil que es van obrir camí en un país silvestre, esvalotat per la superstició, la Guerra Civil i la repressió castellana.
Hem de canviar el focus de les preocupacions dels catalans
Els diners de la revolució industrial no només van ajudar a ressuscitar el català quan fins i tot els lletraferits de la Renaixença el donaven per liquidat i es conformaven a fer-li un enterrament honorable; també van despertar la imaginació del país i li van donar esperança. Van demostrar als catalans que era possible forjar-se un futur amb tots els elements en contra. L’epopeia de la industrialització, amb tots els seus problemes i contradiccions, va impedir que l’Estat espanyol del segle XIX fes als Països Catalans el que l’Estat italià va fer a Nàpols i Sicília en nom de la llibertat i del progrés. Pujol encara es va beneficiar de la cultura industrial del segle XIX, tot i que estigués ja molt malmesa pels usos i costums de les dues darreres dictadures.
El meu pare mateix, l’irrepetible i fantàstic Agustí Vila i Millet, al cel sigui, va aixecar una empresa del no-res amb un guàrdia civil retirat, un transportista borni i un comercial geniüt que escridassava els clients quan s’emprenyava. Sense saber gota d’anglès, ni haver llegit un llibre en la seva vida —sempre deia que els meus articles eren genials perquè no els entenia—, va fer créixer el seu negoci amb una barreja d’enginy i d’idealisme que hauria estat impensable sense la cultura empresarial que va socialitzar la industrialització del segle XIX. El pare no sabia qui era Vicens Vives, però em portava a veure fàbriques i colònies industrials com si fossin monuments, perquè d’alguna manera li havia arribat que eren la base del país i de la independència personal que li havia donat l’esperit emprenedor.
Els partits polítics actuals no faran res perquè estan consumits per la por que han alimentat les ideologies del segle passat i, darrerament, els jutges espanyols. El més important d’un partit, més important que el prestigi dels seus líders, o la qualitat dels seus quadres tècnics, és l’esperança que encomanen els seus discursos. Igual que la literatura, la política ha de servir perquè la gent aixequi el cul de la cadira i aprengui a valdre’s per ella mateixa. Fa massa temps que aguantem gestors d'una pau i un amor universal que fan més por que una malaltia irreversible. Hem de tornar a les bases, i la base d’aquest país és el patrimoni que hem sabut acumular aprofitant les escletxes del sistema i la barreja d’ambició i curiositat que cal per aprofitar els canvis tecnològics.
Els americans han començat una revolució econòmica que transformarà la manera com entenem el poder i la cultura. Qualsevol polític del país hauria d’estar rumiant com ens ho fem per aprofitar-la, abans que els espanyols i els francesos la puguin fer servir per esclafar-nos. Com explicava l’Enric Juliana l’altre dia, Madrid intentarà fer servir la conjuntura internacional i la revolució que vingui dels Estats Units per tancar l’estat liberal que no va poder tancar al segle XIX, ni tampoc al segle XX, quan Franco va abolir l’autonomia disfressat de Hitler. Juliana ja fa temps que titlla els partits polítics catalans de carlins per situar-los en el bàndol perdedor de la història. Però qualsevol persona llegida sap que Catalunya no existiria si no hagués sintetitzat el tradicionalisme amb el liberalisme.
Tenim un sector de la salut encara fort i una tradició en l’enginyeria de segon nivell, d’accessoris poc lluents però imprescindibles, que hauríem de saber aprofitar. Vam celebrar un referèndum amb tot l’Estat en contra —els guardians de l’autonomia inclosos— gràcies a l’enginy del capital humà que el va promoure i organitzar. La intel·ligència artificial i la competència entre la Xina i els Estats Units obriran escletxes en l’economia internacional i això ens donarà oportunitats. Madrid intentarà aprofitar el centralisme per estatalitzar els avenços tecnològics que vagin sortint, però la riquesa d’Occident ja no la faran els estats, sinó les identitats fortes amb capacitat de donar fondària al nou imperi nord-americà.
Els catalans tenim l’avantatge que som molt antics. Jo, personalment, vinc d’una Catalunya tan antiga i primigènia que cada dia tinc més clar que, en el mercat autonòmic de l'amor, sempre seré un fruit exòtic i prohibit, però aquest és un altre tema, una derivada espiritual de la revolució que intentaré explicar en el segon volum de l’Ull per ull. De moment, només vull dir que Catalunya necessita polítics joves que s’oblidin de la propaganda institucional i comencin a treballar per crear un dream team d’empresaris imaginatius i de cervellets especialitzats amb ganes de tornar a posar el país, i la vida dels seus compatriotes, en el lloc històric que pertoca.