A partir del Brexit res no ha tornat a ser igual a la Unió Europea. És un reflex del fet que els tractats prevegin, a partir del que es va acordar a Lisboa, que un estat membre pugui anar-se'n si ho desitja, una cosa que reforça la condició de sobirans que tots volen continuar mantenint. El Regne Unit se'n va anar, entre altres coses, per discrepàncies respecte a la política agrària comuna i al paper determinant de l'eix francoalemany en el projecte. Després, un joc astut de postveritat va convèncer la majoria dels votants al referèndum que va possibilitar David Cameron que marxar era la millor opció, així que adeu. Ara, hi ha qui creu que un referèndum així seria la millor opció per a Catalunya.

Des d'aquells convulsos i decisius moments les coses no han anat del tot bé per als britànics, però alguna cosa s'ha esquerdat també a la Unió Europea, per molt que s'amunteguin a la porta els candidats a entrar-hi. I és que els interessos de cada estat no necessàriament coincideixen amb la resta i quan es tracta de qüestions crucials i que comprometen ingents quantitats de recursos, el desacord augmenta: ja hem vist com la posició comuna entorn de la guerra d'Ucraïna ha tingut des del principi alguns matisos (els suposats bloquejos a Rússia i l'ajuda armamentística a Ucraïna solien contradir-se per la porta del darrere) i ara, en el que ja es comprova que és una posició bèl·lica de desgast per part de Rússia, les veus discrepants sobre el manteniment de l'ajuda a l'exèrcit ucraïnès s'han fos amb un gir del visor de l'opinió pública cap a l'Orient Pròxim. Perquè veient els milers de morts que en poc temps ja acumulen israelians i palestins, es corrobora allò que alguns advertíem respecte de la guerra que tenim al confí est d'Europa: quina classe de guerra és aquesta on, després de mesos de bombardejos, les víctimes ucraïneses i russes encara es poden comptar, afortunadament, en xifres molt inferiors a les del conflicte esclatat a la Gaza?

La Unió ha hagut d'intentar tancar l'enèsima crisi d'imatge amb un comunicat en el qual es compromet a continuar prestant ajuda humanitària a la Franja

Però el focus, com dic, ha canviat. La guerra més despietada sempre es lliura lluny dels nostres ulls, on els morts semblen comptar menys, però si es tracta de conflictes que ens resulten d'interès, la lupa s'apropa i els posicionaments es fan explícits. I en aquest context de massacre que s'acarnissa sobre una de les zones secularment més castigades del planeta, Europa no té una posició unànime, entre altres coses, pel temor que l'ajuda humanitària que es compromet a continuar aportant per a les necessitats palestines no arribi a qui, d'altra banda, és ara mateix no només víctima de les operacions d'un grup terrorista segons la Unió Europea, sinó al mateix temps votant d'aquest grup com a força política parlamentària amb majoria absoluta a Gaza. Si a això s'afegeix la diferent opinió que els estats europeus tenen sobre la política migratòria comuna i sobre el paper d'Israel (i dels EUA) en el conflicte, la desunió de la Unió està servida.

Espanya suma a aquest desconcert una surrealista divisió d'opinions (que diu La Moncloa lliures, tot i que qui les emeti formi part del Govern que no les comparteix), expressada en la disintonia entre el ministre Albares i la ministra Belarra per a estupor dels serveis diplomàtics israelians, tampoc aquests gaire afinats en la reacció. Tal és el panorama, que la Unió ha hagut d'intentar tancar l'enèsima crisi d'imatge amb un comunicat en el qual es compromet a continuar prestant ajuda humanitària a la Franja (ja veurem com, amb els accessos tancats) i demana a Israel que vagi amb tacte en la resposta militar que prepara. El teixit del conflicte és extremadament fràgil i la unió de la Unió, en tal context, tendeix a esfondrar-se.