La política és tan antiga com la humanitat. De fet, és més antiga, ja que sabem que també es dona en col·lectivitats de mamífers i primats (coalicions, “cops d’estat”, etc.; vegeu, per exemple, els recomanables llibres del primatòleg Frans de Waal). Per entendre bé la política en qualsevol context humà, resulta més que convenient tenir coneixements de ciències, de filosofia i d’història.

Les ciències —biologia, evolució, bioquímica, primatologia, neurociències, etc.— ens donen claus sobre components imprescindibles (bases emocionals, elements competitius i cooperatius, egoistes i empàtics, etc.) per entendre el comportament individual i de grup d’uns humans als quals els va alhora massa gran i massa petita l’etiqueta de “sàpiens”. Tant per a bé com per a mal.

La filosofia ajuda a pensar millor com pensem. Entre altres coses, ens adverteix dels miratges conceptuals que creem amb les nostres idees i els nostres llenguatges. Ens facilita la tasca de posar-nos en guàrdia quan ens sentim còmodes en el terreny de meres abstraccions morals o polítiques que no estan arrelades en el món empíric o pràctic. Unes abstraccions legitimadores (justícia, bé, llibertat, igualtat, etc.) sobre les quals es construeixen sovint teories polítiques que alguns pretenen que són més profundes com més abstractes són els termes que utilitzen en els seus raonaments. És la fal·làcia de l’abstracció. Una fal·làcia en la qual sovint cauen filòsofs i polítics poc informats en termes científics o històrics.

Calen lideratges europeus amb ambició. Lideratges que marquin el camí del que ha de ser la Unió Europea del segle XXI

Finalment, la història ens indica què hem sigut i som a la pràctica els humans. Des de Tucídides i Maquiavel, la línia realista del pensament polític ha tingut sempre en compte el caràcter imprescindible de la història. En els Discorsi sobre la primera dècada de l’historiador romà Titus Livi, Maquiavel ens adverteix de la importància de comparar “els esdeveniments antics amb els moderns”. Més de dos segles després, Montesquieu escriu una obra rellevant: Consideracions sobre les causes de la grandesa i la decadència dels romans. En ella indica el trànsit d’una base republicana territorialment limitada, basada en la divisió del poder polític entre diverses institucions (que, com havia indicat Aristòtil, evitessin els riscos tant dels règims aristocràtics com dels règims democràtics), fins a la fase expansiva de l’Imperi, que precipità la dilució de les virtuts i institucions i el col·lapse de la República. En canvi, els seus èxits s’associen al “caos controlat” intrínsec a la separació de poders del règim mixt republicà. L’ampliació territorial posterior —ve a dir-nos Montesquieu— va significar la decadència política i moral del règim (una idea que posteriorment Gibbon, a Història de la decadència i caiguda de l’Imperi romà, no associa a l’imperi d’August, sinó a partir del segle III dC i a la influència del cristianisme en l’Imperi).

Alguns historiadors americans actuals (Drake, Watts) han ironitzat sobre aquestes anàlisis recurrents de “l’auge i la decadència”, “l’expansió i caiguda” dels règims polítics en deteriorar-se els seus valors fundacionals. De fet, aquest és un discurs que continua estant present en les anàlisis polítiques conservadores, com les vinculades a la presidència de Reagan i, actualment, en les de Donald Trump.

Pensant en el cas de la Unió Europea, és una actitud que reforça el manteniment de l’actual lògica intergovernamental que predomina per damunt de la d’una Unió de caràcter federal o federalitzant. Crec que això suposa un greu error. En l’actual context internacional, la UE és avui una realitat a la pràctica submisa als interessos polítics, econòmics i militars dels Estats Units. Una situació que té l’origen sobretot en el final de la Segona Guerra Mundial. L’actual situació encara gravita en els estats membres de la UE, començant pels pressupostos. Les crítiques a les pràctiques burocratitzades de la Unió semblen clares, però la seva capacitat de decisió actual és molt limitada i precària dins del concert internacional, fins i tot provoca vergonya aliena el paper dels representants del Consell, la Comissió i Relacions Exteriors davant dels dirigents de les potències de veritat. En termes de poder efectiu, ser president/a de la Comissió Europea està a uns quants anys llum de ser president dels Estats Units, Xina o Rússia.

En el que s’albira que poden ser les relacions internacionals del futur, seria convenient que la UE es transformés en una potència independent dels interessos americans. Això no és possible sense disposar d’una defensa pròpia, d’un pressupost comparable al de les altres potències, i d’unes institucions que transformin l’actual política dependent i pusil·lànime en el “caos controlat” intern de què parlava Montesquieu. Aquesta transformació implica una política a mitjà termini i probablement experimentaria pujades i baixades, però crec que és imprescindible per esdevenir un actor global rellevant i independent.

Millor fer aquest canvi a dues o diverses velocitats entre un nombre limitat d’estats membres que a cap velocitat de tots els membres.

Calen lideratges europeus amb ambició. Lideratges que marquin el camí del que ha de ser la Unió Europea del segle XXI. El contrari ens condemna a tots els europeus, inclosos els europeistes, a continuar en la creixent decadència política en la qual la UE està instal·lada en les darreres tres dècades, des del final de la Guerra Freda. La pròxima presidència americana de Trump pot actuar de revulsiu pràctic perquè els lideratges europeus actuïn com a tals, tot sortint d’una zona de confort que precipita els ciutadans europeus a ser socis d’una entitat creixentment irrellevant.