Que em perdonin els companys d'En Blau, però no els faig la competència: no podria. Si avui parlo de celebrities, socialités o royals no és per fer safareig. Res d'això. No ho vulguin els déus.

Pel que sembla, la relació matrimonial (la contractual, no la sentimental) ha arribat al seu final. En efecte, Cristina de Borbó, filla i germana de reis, ha decidit divorciar-se del pare dels seus quatre plançons. Sembla que toca esperar que la més petita, al juny, sigui major d'edat, i així, sense fills menors, el divorci podrà dur-se a terme fora dels jutjats i, per tant, al marge de la publicitat mediàtica. El cert és que el de la seva germana gran, Elena, va ser judicial —l'edat dels fills ho imposava— i, diuen, que l'expedient està a la caixa forta del jutjat corresponent de família. O sigui que és un divorci amb clàusules secretes. També ho serà, de soca-rel el dels Urdangarin-Borbó.

Deixant de banda que els fills d'una monarquia catòlica han de casar-se per l'Església catòlica per tradició, no per imperatiu legal, —recordin: a) la reina emèrita, Sofia, de religió ortodoxa, va haver de convertir-se al catolicisme; i b) la reina Letícia, una divorciada, va rebre uns cursets de cristiandat de part de Rouco Varela— que practiquin amb afany el divorci no deixa de ser, ben mirat, un aggiornamento, tot deixant això de banda, el tema que interessa en el divorci, com en tot negoci que es trenca, és la qüestió relativa a les indemnitzacions.

Que sapiguem, Urdangarin, l'imminent nou solter, té una feina de cobertura —faramalla, doncs—, a penes remunerada amb un petit grapat d'euros, requisit necessari per tal de sortir en tercer grau de la presó on extingia condemna per corrupcions variades. Ara ja està en llibertat condicional. Però, al cap i a la fi, pel que es diu, amb poc més capital que diners de butxaca.

No és infreqüent avui en dia que sigui la dona, l'ex, més ben dit, qui sufragui una pensió a qui ha deixat de ser el seu cònjuge. Es parla de 25.000 € al mes, o el que és igual, cada 30 dies Urdangarin cobraria per ser simplement un exmarit, un xic més de 23 vegades el salari mínim interprofessional. Sense comptar dietes per a viatges familiars i eventuals despeses dels escoltes. Però sembla que aquí no queda la cosa. També, segons diuen, rebrà la propietat d'uns immobles. I la cosa no para aquí: també es negocia una prima de silenci —pacte de confidencialitat en diuen—, de diversos milions d'euros, per evitar el que a can Borbó s'ha titllat de fer un príncep Harry, és a dir, que li "doni" a la ploma i comenci a escriure best-sellers narrant les vergonyes i desvergonyes de les quals ha estat testimoni privilegiat i protagonista no precisament secundari.

Es parla de 25.000 € al mes, o el que és igual, cada 30 dies Urdangarin cobraria per ser simplement un exmarit, un xic més de 23 vegades el salari mínim interprofessional

Fins aquí el tema donaria per a una bona tertúlia rosa de les que sovintegen a les pantalles domèstiques. La qüestió aquesta, però, no és del meu negociat. Quan veiem coses en què els diners que ballen no sabem del cert d'on poden sortir, cal preguntar-se, com deia aquell, "això, qui ho paga?".

Parlem d'una pensió, pel que sembla vitalícia (més dietes per als viatges de visita als fills) de més de 400.000 € a l'any. Parlem, també, de la recepció de, com a mínim, un parell de bons immobles i parlem de la compra milionària del silenci.

La infanta Cristina, que ja fa anys que no treballa a La Caixa, a Ginebra, on percebia, segons informacions publicades, 230.000 euros per exercici. Només li queda la seva participació en la Aga Khan Fundation. De les seves eventuals percepcions en aquesta aparent ONG no en sabem res. Reitero, doncs, la pregunta: "Això qui ho paga?".

Fa tota la pinta que serà amb diners procedents de la tan immensa com il·legal fortuna de l'emèrit (auto?) exiliat. Dic il·legal, és a dir, provinent de negocis tot menys nets, perquè amb el seu sou de rei (des de fa anys teòricament no veu un cèntim públic) no li ha pogut donar per estalviar com per subvenir aquestes noves necessitats crematístiques del seu proper exgendre.

Segons totes les fonts, Joan Carles va arribar al tron d'Espanya amb una mà davant i l'altra al darrera. El seu pare vivia del que li passaven monàrquics de tota mena, més o menys de bon grat. O sigui que el patrimoni borbònic s'ha acumulat des de la Zarzuela i, com sabem del cert, d'esquenes al fisc, llevat d'unes poques i forçades engrunes.

En conclusió, no fora agosarat concloure que mantenir l'exmarit/exgendre podrà tenir lloc gràcies als interessos dels impostos no abonats per l'excap de l'Estat, impostos que la seva opaca, però ingent fortuna (recordin, per exemple, els Papers de Panamà, fundacions, donacions...), haurien d'haver generat, si la monarquia realment hagués estat exemplar. Bé, exemplar sí que ho ha estat i ho és: tot depèn de determinar exemple de què.

Al cap i a la fi, en més que bona mesura, el benestar d'Urdangarin és una contribució més de la ciutadania, constituïda en involuntària ONG de la monarquia. Exemplar.