Inicialment, jo havia pensat, de bona fe, que algunes organitzacions de llogaters (i llogateres, ep!) tenien uns objectius del tot raonables i compartits per molta gent. Jo pensava, digueu-me ingenu, que el seu propòsit era posar fi als increments abusius del lloguer, denunciar i acabar amb el no retorn de les fiances que algunes immobiliàries sense escrúpols es neguen a retornar, garantir terminis dels contractes més llargs, regular millor el lloguer turístic i acabar amb el buit legal que hi ha al voltant del lloguer de temporada. Jo donava per fet que es volien contractes justos de lloguer per afrontar el primer problema de Catalunya i, particularment, de Barcelona i els seus rodals. Però constato que vaig errat. L’altre dia, després de la manifestació de Madrid, un portaveu del Sindicato de Inquilinas de Madrid va proclamar tota mena de consignes revolucionàries més pròpies d’alguns règims sud-americans, caracteritzats tots ells per la fallida econòmica, institucional, social i moral. Va parlar d’un concepte nou per a mi, el de les "clases inquilinas", com si fossin un grup separat socialment de la resta. La majoria de coneguts meus que viuen en pisos de lloguer no crec que vulguin pertànyer a les "clases inquilinas", sinó que són gent normal i corrent. A més, si hi ha "clases inquilinas", suposo que hi ha "classes propietàries", que engloben l’altra meitat de la població. Alguns, com jo mateix, hem format part de totes dues classes sense saber-ho, ves per on.

En tot cas, tot això és morralla comparat amb dues coses concretes que va anunciar i que dono per fet que són assumides per algunes conegudes plataformes de llogaters (i llogateres, ep). La primera és l’exigència de rebaixar el preu del lloguer un 50%, de manera generalitzada. No només no es pretén cap increment moderat o una congelació dels preus, sinó que es vol una reducció tan dràstica com aquesta. La segona cosa que va anunciar va ser una mobilització permanent que inclogui, com a plat fort, una vaga de lloguers. Totes dues idees suposen un incompliment de contractes que s’han signat lliurement entre dues parts. Em recorda una mica la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), que agrupava persones que es queixaven dels contractes que havien signat de manera lliure i voluntària. Perquè vet aquí el fons de la qüestió: que algú altre (l’administració, els propietaris, els bancs, qui sigui) assumeixi el cost dels contractes que no volen complir.

Els mesos vinents, més i més pisos de lloguer sortiran del mercat i es posaran a la venda, on no hi ha cap control de preus. Enhorabona a tots plegats

Per tot plegat, entenc que l’objectiu real d’aquestes plataformes és aconseguir eliminar definitivament el mercat de pisos de lloguer. Les darreres reformes legals ja han provocat allò que ja s’havia advertit de manera reiterada: una davallada considerable del parc disponible. El segon trimestre d’enguany, amb la plena aplicació del control de preus establert per la llei d’habitatge, hem assistit a una retirada del mercat del 17% dels pisos de lloguer a l’àrea metropolitana de Barcelona (i un 19% a la mateixa capital). És cert que els preus han baixat una mica a les àrees tensionades, però si la conseqüència és la destrucció de gran part del mercat, no servirà pràcticament de res. Els mesos vinents, més i més pisos de lloguer sortiran del mercat i es posaran a la venda, on no hi ha cap control de preus. Enhorabona a tots plegats.

I és lògic que sigui així; davant l’amenaça d’una vaga de lloguers o una rebaixa unilateral del lloguer, una propietària racional que tingui un pis arrendat (cal recordar que a la província de Barcelona, el 40% dels pisos de lloguer són propietat de persones que només en tenen un d'arrendat), el més probable és que el tregui del mercat quan s’acabi el contracte vigent. I no només hi ha l’amenaça de la vaga i la criminalització social dels propietaris, sinó que la indefensió davant les ocupacions és tan flagrant, que posar un pis a lloguer comença a ser una temeritat. I la pregunta que es farà qualsevol persona que tingui un pis llogat serà: per què cobrar un lloguer de 1.500 euros al mes amb el risc evident d’impagament si en puc obtenir 500.000 de cop, xifra que equival al lloguer de 333 mesos —és a dir, 27 anys— amb tots els IBI i despeses que això suposa? No cal ser Albert Einstein per saber-ne la resposta.