Avui, soc aquí per fer un aclariment a tota aquella gent a qui li agrada presumir de la seva ignorància. Però, abans que res, per no ofendre cap col·lectiu, vull aclarir que respecto profundament la gent que diu ximpleries amb el cap ben alt; en aquest món hi ha d’haver de tot, i tothom és lliure de pensar el que vulgui, només faltaria. Dit això, prossegueixo el discurs que tinc preparat. El català i el valencià són la mateixa llengua. Sí, és així, accepteu-ho d’una vegada. Us ho confirmarà qualsevol filòleg que no estigui sota pressió política i que no hagi comprat el títol. I us diré més: el mallorquí, el menorquí, l’eivissenc i l'alguerès també són la mateixa llengua. No volíeu caldo? Doncs dues tasses.

Sé que aquesta informació que us acabo de donar us ha provocat un gran xoc emocional i intel·lectual, ho entenc, de veritat; heu estat rebent, durant molt de temps, missatges que deien tot el contrari. No passa res, mai és tard per canviar d’idea i evolucionar. Per què creieu que quan un català parla amb un valencià no fa servir el traductor de Google? Heu vist mai un català que vagi a Xàtiva (València), demani la carta per dinar en català i, en comptes de la carta, li portin un aspirador? O un valencià que vagi a Sant Joan les Fonts (Girona), demani en valencià on és la plaça del poble i li contestin que són dos quarts menys cinc de vuit? No, oi? Doncs tot això ja us hauria de fer sospitar que podrien ser la mateixa llengua.

A moltes persones no els agrada que el català i el valencià siguin la mateixa llengua —una mania com una altra—, i el que fan és utilitzar una de les tècniques més velles del món: divideix i venceràs. Així que fan creure als valencians que parlen una llengua diferent de la dels catalans i que l’únic propòsit vital que tenim els catalans és imposar-los la nostra llengua. Sembla una bajanada, oi? Doncs hi ha gent que ho pensa. Us ho dic des del més gran respecte. Per cert, us sona això d’imposar llengües? Es fa difícil de creure que una llengua tan minoritzada i maltractada com el català pugui imposar res enlloc.

Hauríem de ser capaços de separar l’opinió dels entesos en llengua (filòlegs, lingüistes...) de l’opinió dels polítics.

A mi, personalment, m’és igual si la llengua que es parla arreu dels Països Catalans es diu català, valencià, mallorquí o cagalló. No discutirem pas per això. El que és realment important és que tots parlem la mateixa llengua (en diguis com en diguis). Però vivim una mica al límit i posem per cas que acceptem la teoria que el català i el valencià són dues llengües diferents (com ens volen fer creure molts polítics). Doncs perfecte, per aquesta regla de tres, també haurem d’acceptar que el castellà que es parla a Madrid és una llengua diferent del castellà que es parla a Cuba, a Mèxic, a Andalusia i a tants altres llocs del món. Igualtat de condicions i de ximpleries. No sé què en pensaria la gent si féssim aquest canvi. Ah, i l’anglès d’Anglaterra, òbviament, també seria una llengua diferent de l’anglès dels Estats Units o del d’Austràlia. Segur que voleu jugar a aquest joc de P3? Perquè, si és així, hauré de posar al currículum que parlo més de trenta llengües.

Hi ha massa interessos polítics darrere dels conceptes llengua i dialecte. Hauríem de ser capaços de separar l’opinió dels entesos en llengua (filòlegs, lingüistes...) de l’opinió dels polítics. A Itàlia, per exemple, políticament, els va interessar més dir que totes les llengües que es parlaven a la península Itàlica eren dialectes (un filòleg no hauria dit el mateix sense pressions polítiques; un filòleg hauria dit que són llengües diferents). Volien unitat de pensament, per això van crear una llengua comuna per a tots els italians i van infravalorar les llengües que parlaven fins aleshores, ales quals van anomenar dialectes (una mica com França amb l’occità i el català). A Espanya, en canvi, d’una banda, per evitar cohesió catalanista, els va interessar més dir que el català i el valencià eren dues llengües diferents; però, de l’altra, pel que fa al castellà, els va interessar més dir que el que es parlava a Andalusia i als altres llocs d’Espanya eren dialectes d’una mateixa llengua: l'espanyol (com l’anomenen ells).

A qui hem de fer cas, doncs, per decidir si un sistema de comunicació verbal d’una comunitat humana és un dialecte o una llengua? Als experts en llengua o als polítics? Jo —digueu-me perepunyetes— prefereixo creure’m els entesos en la matèria.

Vinga, fins a la setmana que ve.