Diria que l’allau de solidaritat d’una part de l’independentisme polític-cultural amb la desgràcia valenciana té menys a veure amb un esperit honestament solidari que no pas amb l’oportunisme de furgar de manera pornogràfica en el dolor sudista per així redimir la impotència de no poder oferir cap alternativa a l’autonomisme a Catalunya. Hi pensava veient les autocròniques i els autopòdcasts de moviments com els "Voluntaris Catalunya Dana", que, d’ençà de la tempesta, han organitzat caps de setmana recreatius per ajudar a les poblacions afectades (però sobretot amb l’objectiu de córrer a explicar-ho als amics de Barcelona amb aquella tonalitat de “mira, reina, si n’hem vist de coses heavy” amb què els matrimonis de l’Eixample xerren del seu viatge a Tailàndia). En tot esforç caritatiu hi ha certa voluntat de passarel·la, és cert, però aquí caldria sumar-hi certa dosi de paternalisme cristià.
Més enllà de furgar en la ferida dels valencians amb el narcisisme de la superioritat moral, opino que el millor que se’ls podria oferir és un independentisme fort i sense complexos que no s’hagi d’enfangar els pantalons per tal d’explicar les coses més clares. Dit en altres paraules, potser hauríem de recordar als germans de lluita que la seva Generalitat —exactament com la nostra— és només una eina de colonització cultural incapaç de fer justícia a les infraestructures que poden garantir-los una certa riquesa, i que la DANA només ha fet emergir els fems de la seva submissió. Això pot emprenyar-los molt més que no pas donar-los bolquers i queviures per passar unes hores, però m’atreviria a opinar que els serà molt més útil per garantir un futur pròsper. A hores d’ara, l’independentisme hauria d’haver après que promoure la moralitat esclavista, per bona que sigui la intenció, només castra.
Ho aconsegueixi o no, Mazón té intenció d’aguantar a la trona perquè li queden uns quants anys per capitalitzar la pasta que li arribarà de Madrid i de Brussel·les i (tot i que no sé si és prou llest) perquè deu intuir que la capacitat d’oblidar és pràcticament il·limitada. En aquest sentit, al PP valencià i al PSOE madrileny ja li serveix que la força del catalanisme que resta en aquell territori s’empelti del voluntarisme de lemes com “sols el poble salva al poble” i que els nostres activistes es disfressin de reporter d’Iker Jiménez durant unes setmanes. De fet, tots plegats hauríem de recordar que experiències com aquest nou “valencià emprenyat” que ha parit la DANA només acaba essent una excusa per ressuscitar el centralisme polític d’una manera més o menys velada. També caldria saber que el cofoisme dels catalans en la dissort sempre acaba essent fagocitat per gent amb vista com Pedro Sánchez.
L'independentisme hauria d’haver après que promoure la moralitat esclavista, per bona que sigui la intenció, només castra
Com deia abans, tota aquesta frisança per organitzar excursions al sud i compartir la impotència dels desvalguts amb els amiguis em sembla el corol·lari més lògic de l’estat d’avorriment existencial en què el PSC ha deixat la política catalana (un nucli buit d’idees on tothom, de forma poc dissimulada, està lluitant per ocupar l’espai que ha monopolitzat Salvador Illa). De cara a trencar aquesta atonia, seria bo que els nostres aspirants a líder comencessin a muscular opcions que vagin més enllà de la dinàmica catequista del processisme i que, per molt que els dolgui, es preguntin com és que Sílvia Orriols és l’única política que aconsegueix treure de polleguera l’actual Molt Honorable en les sessions de control al Govern del Parlament. Poden fer això, que exigeix valentia i fer-se una mica l’antipàtic, o continuar promocionant excursions al sud perquè tothom els raspalli l’ego a X.
Dit això, també cal recordar-los que al nostre territori català també hi ha moltes zones catastròfiques on l’ajuda sempre és benvinguda i hi pots anar a fer voluntariat sense tants costos de producció. Així pots fer país i quedar-te tranquil ensems. En qualsevol cas, tothom sap prou bé com acaba això de valencianitzar-se.