Valencians i catalans

El desastre al País Valencià ha despullat políticament el país, i no només pel que fa a la ineptitud del PP, als estralls de l’economia del totxo i el turisme, a la podrimenta del braç periodístic blanquejant el rei espanyol i a la batussa política mentre molts morts encara són als cotxes i als garatges. El desastre al País Valencià també ha despullat el país en termes nacionals, perquè tot plegat porta al cap de carrer del tracte colonial i perquè molts catalans han hagut de treure el nas més enllà del Delta. La relació de solidaritat per la tragèdia ha fet surar la qüestió nacional, perquè la llengua compartida explica l’alteritat amb els espanyols. I d’aquesta alteritat, essent nació sense estat, en brollen tots els impediments per a la llibertat i el benestar que carrega la submissió.

La relació entre valencians i catalans està viciada per l’espanyolització d’ambdós països. Essent aquest el vici, la millor forma de continuar viciant la relació és treballant de manera oculta i amb aparença de naturalitat. Especialment d’ençà de la Transició, els catalans ens hem mirat el País Valencià com si no hi hagués res a fer, com si la substitució demolingüística —ètnica— acarnissada i el model econòmic i territorial espoliador fos cosa seva per no haver-se sabut defensar millor, per no haver tingut una dreta nacionalista com sí que la va tenir Catalunya amb l’arribada de la —més o menys— democràcia i per no haver-se plantat amb més vehemència. Des de la ficció pujolista que la nació catalana podia sobreviure ètnicament dins de l’estat espanyol, es va acabar reblant —perquè l'esvoranc ja hi era i era pregon— una certa mirada paternalista, fins i tot superba i culpabilitzadora, sobre el País Valencià, i es va donar pràcticament per mort en termes ètnics. Durant anys, de fet, els principatins l’hem donat pràcticament per mort i ens n’hem desconnectat culturalment, com si la derrota atribuïda es pogués estendre en termes de mala malaltia. I com si l’única manera d’ajudar-los fos la condescendència. Tal com tenim avui el Principat, però, no queda gaire marge per ser condescendents. 

Tot plegat ha adobat un clima d’antipatia mútua que demana ser escapçat d’arrel. Qualsevol nexe que els catalans vulguem restablir amb els valencians és rebut pels valencians com una necessitat de sobreprotegir-los, perquè assumeixen que els considerem més febles, fins i tot si les esteses de mans surten d’haver comprès el fons de l’antipatia. M’hi van fer pensar en Jordi Graupera i l’historiador valencià Vicent Baydal en una enganxada que van tenir a la xarxa social que abans anomenàvem Twitter. El primer va ressaltar el fet que a l’Horta Sud la llengua majoritària és el català —valencià— i el segon va saltar perquè li va semblar que el tractament del comentari partia de la pressuposició que els catalanoparlants viuen pràcticament en reserves indígenes al País Valencià. Em va semblar prou il·lustratiu, perquè és cert que molts principatins han assumit que el valencià és mort i enterrat, i perquè és igualment cert que, després de dècades de covar una certa estranyesa en les relacions, fins i tot un comentari de grata sorpresa amb la intenció d’evidenciar la germanor soterrada pot ser rebut i filtrat com a condescendent. 

Desconnectar-nos territorialment de valencians i mallorquins, menorquins i eivissencs és la drecera més curta per desconnectar-nos de nosaltres mateixos i accelerar la substitució

Costa de creure que una comunitat cultural i lingüística com la nostra pugui estar tan dividida internament, però, per molt que la Constitució espanyola contempli convenis, la desconnexió cultural és necessària perquè la idea de fons que sosté l’estat espanyol no s’esberli. I això, el PP valencià sempre ho ha tingut al cap. Sense lligams i sense la història compartida que els explica, sense llengua i sense perspectiva, la idea de ser meres comunitats autònomes i acceptar l’espanyolitat com a nacionalitat no només no es fa insuportable, sinó que sembla l’opció lògica. Desconnectar-nos territorialment de valencians i mallorquins, menorquins i eivissencs, impossibilitar que el marc cultural sigui el mateix —o similar—, dificultar la comprensió de tot el que suposa una llengua compartida quan aquesta llengua és allò que ens diferencia de la nació majoritària, és la drecera més curta per desconnectar-nos de nosaltres mateixos i accelerar la substitució. Sense la panoràmica territorial de com funciona la maquinària espanyolitzadora és més difícil d’entendre el mòbil per a l’espanyolització i el nucli ètnic de molts dels nostres mals. 

Catalunya pateix una assimilació vertiginosa de què molts valencians avui tampoc no en tenen notícia. O no prou, si és que per necessitat o per gaudi no han fet una passejadeta pel Principat. Les conseqüències polítiques, culturals i lingüístiques del mal final del procés haurien de servir de cura d’humilitat pel que fa a les assumpcions que fins ara han servit per mirar-nos valencians i illencs. Si de veritat ens creiem que som germans —perquè en termes culturals i lingüístics, ho som— els nostres mals també estan agermanats. Uns i altres ens estem convertint en minoria als nostres respectius països en nom dels mateixos ideals, a causa dels mateixos discursos i amb les mateixes conseqüències. La història compartida ens lligava llavors i ens lliga ara, però sense mirar-la i procurar de comprendre-la des d’un lloc comú, sense la voluntat comprendre’ns, aviat el nostre agermanament no serà més que una idea romàntica per engreixar la nostàlgia.