El 'valetudinarium'

De vegades, et trobes petites joies, píndoles de coneixement, de forma totalment inesperada. He assistit a un congrés a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, i mentre esperava l’hora d’inici de la reunió, em vaig entretenir en una exposició sobre la medicina durant l’Imperi Romà. No és una exposició gran, però és curosa, i l’exposició de material quirúrgic de l’època —en bon estat de conservació, presentat en expositors antics de fusta— més els panells explicatius a la paret, ajuden a la visió calmada, la introspecció i la reflexió. Només em sap greu que s’acabés el 6 de juny, perquè la meva agenda no em va permetre tornar-hi, però si mai en teniu oportunitat, us la recomano, ja que té suficient material per a fer-se una bona idea de com devia ser la pràctica mèdica i, sobretot, la cirurgia fa 2.000 anys, a la plenitud de Roma i el seu Imperi.

Alguns dels llibres de ficció històrica més populars expliquen les aventures i desventures de xamans i metges en diferents èpoques de civilitzacions humanes. Als humans ens preocupa la nostra salut i l’accés al tractament mèdic i sanitari de bona qualitat és senyal també de la bona salut de la nostra societat. És molt discutible anomenar quin seria el metge més gran de l’antiguitat des que tenim escrits històrics, entre altres coses, perquè tots els metges dels quals en tenim obra escrita van recollir el coneixement comú adquirit per altres metges durant segles abans. El metge grec Hipòcrates (d’aproximadament quatre segles abans de la nostra era) és present dins la cultura mèdica actual, ja que el jurament hipocràtic encara forma part del ritual d’esdevenir un metge reconegut pels companys i companyes. Tanmateix, el nom genèric amb què durant molts anys s’ha anomenat els metges i el coneixement per elaborar medicaments és, respectivament, el de galens i farmàcia galènica. Galè va ser un metge nascut a Pèrgam, una ciutat grega que, en aquell moment, ja havia sigut conquerida i incorporada a l’Imperi Romà. Galè va estudiar medicina en diverses ciutats de l’ampli Imperi Romà del Mediterrani, incloent-hi la reconeguda Escola de medicina d’Alexandria —on s’aprenia anatomia mitjançant autòpsies i vivisecció de condemnats a mort— i va esdevenir famós, primer per ser metge de gladiadors a Pèrgam, i més tard per ser el metge personal de Marc Aureli a la gran capital, Roma. A la cort es va dedicar a posar per escrit el seu gran coneixement. La seva obra, de la qual només s’han recuperat uns dos terços, cobreix tots els àmbits de la medicina i està recollida en més de 22 volums, però conté 9 llibres d’Anatomia, 17 de Fisiologia, 6 de Patologia, 14 de Terapèutica, 30 de Farmàcia…

2.000 anys després, hem millorat en tecnologia sanitària, en medicaments més efectius, en cirurgia, en higiene i en prevenció, però molts dels costums medico-sanitaris de l’Imperi Romà no ens són gens aliens

Tot i que la medicina de Roma i el seu Imperi s’alimentés directament de fonts gregues, cal reconèixer la implementació de mètode i sistemàtica a la medicina, posant ordre on hi havia una certa desorganització (com van fer en altres disciplines, sense necessitat de ser originals). Podem dir que les grans aportacions a la pràctica mèdica de l’Imperi Romà han sigut: 1) la creació d’hospitals militars, els valetudinaria (recordem que Roma estava en plena expansió i les ferides de guerra causaven baixes importants dins del totpoderós exèrcit romà), 2) la salubritat pública de les aigües comunals, amb la creació de la cloaca maxima que treia les aigües brutes i sobrants de Roma fins al riu Tíber, la construcció d’aqüeductes per portar aigua neta a la població, la instauració de banys públics i la prohibició d’enterrar els morts dins de les muralles de la ciutat (Llei de les 12 Taules, 450 anys aC) i 3) la legislació i el reconeixement de la pràctica i ensenyança mèdica, de forma que els metges tenien un salari més alt que molts altres càrrecs i, fins i tot, les ciutats contractaven un metge públic que rebia un sou públic per atendre de forma gratuïta els ciutadans que el consultaven. Si ho mireu en perspectiva de 2.000 anys de diferència, són actituds ben modernes.

Pel que fa al valetudinarium, és a dir, l’hospital de campanya, cal tenir en compte que acompanyava els soldats en les seves incursions militars, però l’edificació quedava en un lloc fix. La construcció, ben racional i equiparable als hospitals fins fa ben poc, es distribueix en un corredor central dividit en sales a cada costat, en les quals caben uns cinc llits. En aquests edificis hi ha cirurgians i personal mèdic qualificat, a més d’ajudants, i comptaven amb una zona central perquè els ingressats poguessin passejar i un quiròfan per realitzar intervencions quirúrgiques. A l’exposició es poden veure una munió d’estris mèdics, des de serres de diferents mides, cisells per trepanar cranis, estisores, pinces i culleres de diverses mides, eines per extreure fletxes (de forma que l’extracció no malmetés més el teixit adjacent a la ferida d’entrada), cauteritzadors de ferro, escalpels i bisturís de tota mida. Hem de pensar que en un hospital de campanya la majoria dels ingressats eren per ferides de fletxes i llances, ferides obertes i traumatismes varis. En molts casos, calia seccionar l’extremitat o part de l’extremitat per evitar la gangrena. I si les ferides eren poc importants, els pacients passaven de nou al camp de batalla.

Els nouvinguts a l’exèrcit romà passaven una revisió mèdica, anomenada probatio, en què els metges prenien mesures físiques (alçada, pes) i apuntaven característiques físiques concretes, taques de naixement, tatuatges o cicatrius de ferides prèvies. També és interessant saber que tenien ambulàncies, anomenades arcera, carros de l’exèrcit romà tirats per cavalls que servien per transportar tota mena de material abans de les campanyes militars, però que durant la batalla podien transportar els legionaris ferits fins al valetudinarium, estaven cobertes de tendals de cuir per evitar la pluja, vent i protegir de fletxes, tenien un sistema d’amortiment (amb bandes de cuir que permetien una millor suspensió de l’arca central) i comptaven amb lleixes i capses plenes de material sanitari, per fer torniquets, apòsits i intervencions ràpides. Ben semblant al que tenim actualment, salvant les distàncies. De fet, als metges se’ls anomenava capsarii, perquè portaven el seu maletí (o capsa, en llatí) amb el material mèdic de primers auxilis i intervencions.

Pel que fa als medicaments, es basaven en plantes remeieres i extractes medicinals vegetals. Per exemple, la centàurea per a la cicatrització de ferides; el jusquiam negre com a sedant; el plantatge o el vinagre per parar hemorràgies; per a les cremades, asfòdel; per a dormir, llet amb cascall; i la panacea, el que vindria a ser l’aspirina o l’ibuprofèn de l’època, que servia per a tot, era la resina laserpicium —derivat d’una planta anomenada sílfium— importada directament per l’Estat romà. És molt probable que a cada zona geogràfica també s’afegís al repertori de medicaments el coneixement ancestral de les plantes del lloc.

Després de veure aquesta exposició i llegint, empesa per la curiositat, m’he adonat que, 2.000 anys després, hem millorat en tecnologia sanitària, en medicaments més efectius, en cirurgia, en higiene i en prevenció (com ara les vacunes), però molts dels costums medico-sanitaris de l’Imperi Romà no ens són gens aliens.