Quan ara fa poc s'ha complit lo sisè aniversari del Primer d'Octubre, hem mirat enrere i mo n'hem adonat de com han canviat les coses d'ençà d'aquell dia històric. Sembla mentida com passa el temps —comentàvem uns i altres— i ens pareixia que tot havia anat molt ràpid des d'aleshores. Una velocitat relativa si es mira amb la perspectiva de l'exili. Des de la distància geogràfica i emocional de Bèlgica, este mateix temps ha anat lent. Molt. Massa.

Un mes de maig de 2018, Josep Miquel Arenas Beltran —Valtònyc— va haver d'emigrar a Brussel·les. D'amagat. En son demà, l'estat espanyol pretenia que ingressés a presó, acusat d'enaltiment del terrorisme i d'injúries a la Corona (quan lo que és una injúria per a la ciutadania és la Corona mateixa). Va haver de prendre una d'aquelles decisions que mai creus que a tu et tocarà de prendre. I ho va fer per a eludir la cel·la i per a poder defensar des d'Europa la causa de la llibertat d'expressió. Va marxar amb lo cor encongit i el cap ben alt, tal com ha tornat.

Condemnat a tres anys i mig de presó per les seues cançons (no oblidéssem que Pablo Hasél encara es troba a la garjola pel mateix motiu), lo raper mallorquí tenia llavors 24 anys quan la xarxa d'amistats lo va ajudar a fugir, burlant espies i agents. S'apropava la data límit per a entregar-se i centenars de seguidors van comprar bitllets d'avió a nom d'ell i amb diferents destinacions, en una campanya reeixida per a despistar la policia. "La solidaritat és la millor arma que tenim contra el poder, la repressió i els abusos", declarava ahir mateix en arribar a Mallorca, la seua enyorada terra.

Valtònyc s'ha estat més de cinc anys sense poder sortir de Bèlgica, mentre el Borbó suposadament injuriat anava visitant lo seu estat botxí de tant en tant, per a regates i altres ostentacions

S'ha estat més de cinc anys sense poder sortir de Bèlgica, mentre el Borbó, suposadament injuriat, anava visitant lo seu estat botxí de tant en tant, per a regates i altres ostentacions. A Brussel·les Josep era lliure, sí, però a mitges. Lliure dins d'unes fronteres. Sempre mirant pel retrovisor per si hi veia la justícia espanyola i les seues euroordres de detenció. Per si hi trobava reflectit lo perfil de la seua illa allà lluny. Dubto molt que cap de natros puga posar-se en la pell d'algú que ha de viure tancat dins un país que no és lo seu. Algú que viu a l'exili. Ser de l'exili, com si això fos un país.

"Lo primer que vull fer és abraçar ma padrina", manifestava. Una abraçada a sa iaia que, malauradament, ja no li podrà fer a sa mare, morta el 2021. Esta és una altra dolorosa condemna: la de la família que desapareix sense tu poder-te'n acomiadar per la distància o els barrots, com los hi va passar al president Puigdemont i al conseller Turull amb sons respectius pares o al conseller Lluís Puig amb sa mare. O el cas de Pere Comín que, veent que l'hora s'apropava, va voler viatjar a Lovaina per a poder morir-se al costat de son germà Toni i amb tota la família junta. En pau descansen tots, la pau que mai no haurien de trobar aquells qui ho han permès i provocat.

Lo seu retorn és incomplet perquè encara no hi són tots los exiliats

Lo desitjat viatge de tornada de Valtònyc va durar 17 hores de carretera, en un cotxe conduït —entre d'altres i per torns— per companys d'exili, com los mateixos Puig o Puigdemont. Amb tu, tots tornem una mica, declarava lo 130è President de la Generalitat, però el que més li reca a Valtònyc és que el seu retorn siga incomplert "perquè no hi som tots". El 2019, quan la cantautora Joan Baez va visitar Carme Forcadell a la presó i em va convidar a anar amb ella, mentre sortíem del centre penitenciari mos vam mirar amb pena: Què et passa? —li vaig dir—. Que natros marxem i ella s'ha de quedar, va respondre. Mos vam agafar de la mà i vam girar el cap per a vore com la silueta de l'estimada presidenta del Parlament es perdia rere la porta reixada del mòdul de dones, com ara es perden les figures dels qui encara no poden regressar.

Diu la cançó d'Amics de les Arts que 'tornar és la millor part de l'aventura', frase que va usar el mateix Josep Miguel Arenas per a anunciar a xarxes socials que l'exili s'acabava.

Josep, a punt de fer els 30 anys, arriba als Països Catalans amb aquells delictes ja prescrits —no és pas que l'Estat haja rectificat— però amb una nova amenaça a l'horitzó: lo 21 de novembre té un nou juí, a Sevilla, per un delicte d'odi contra la Guàrdia Civil. Vorem què acabarà passant. Com deia Sebastià Alzamora lo 2022 en un article al diari Ara: "Valtònyc és lliure, Espanya no".