Al Panteó de París hi ha enterrats Voltaire, Rousseau, Victor Hugo, Alexandre Dumas, Émile Zola, Jean Jaurès, Jean Moulin, Pierre i Marie Curie o André Malraux, entre altres personalitats. La llista de sepultats al Panteó podria ser molt més llarga, la grandeur de França dona per a un panteó de mides galàctiques, però l’espai és el que és, i més tractant-se de París, ciutat on el metre quadrat val de mitjana 11.403 euros.
A Madrid, la petita París, també van voler construir un sepulcre de glòries nacionals copiant l’exemple francès, que van anomenar Panteón de Hombres Ilustres, però varen començar la casa per la teulada, perquè en la majoria dels casos, no van trobar els ossos. Malgrat la manca d’ossamentes, varen decidir continuar amb el projecte i enterrar-hi unes quantes glòries, que, en la seva majoria, tenen dedicats carrers i avingudes a Madrid, tals com Antonio de los Ríos Rosas, Juan Álvarez Mendizábal, Antonio Cánovas del Castillo, Práxedes Mateo Sagasta, José Canalejas i Eduardo Dato. Hi ha unes quantes glòries més, però necessitaria passar-me la tarda tractant d’identificar-los a la guia de carrers de Madrid, i prefereixo imaginar futurs cadàvers il·lustres, com Felipe González, José María Aznar i algun escriptor dels anomenats cipotudos.
La diferència abismal de glòries enterrades —universals, les de França; d’estar per casa, les d’Espanya— explica el perquè de l’enveja històrica dels espanyols envers els nostres veïns. Normalment, solem pal·liar la nostra recança envers els francesos dient que ens tenen mania, però la sensació de mania, generalment, queda reservada per a la gent que se sent inferior a altri. El que senten els francesos cap a nosaltres és, bàsicament, indiferència.
L’aparició de Rafa Nadal com a tenista va semblar que servia per apaivagar aquest sentit d'inferioritat. Cada Roland Garros guanyat a París pel mallorquí servia per posar una nova pica al xovinisme parisenc i plorar de ràbia continguda, veient com la bandera espanyola pujava pel masteler al ritme de l’himne nacional davant els ulls de l’elit francesa. El rei d'Espanya s’emocionava, les infantes ploraven, Nadal mossegava la copa com qui queixala una ensaïmada de cabell d’àngel, i els espanyols, per fi, es venjaven del pèrfid gavatxo cantant el "yo soy español, español, español" davant de la tele, una estrofa molt més profunda que la lletra que va escriure Marta Sánchez per acompanyar la marxa reial. Ni Marta Sánchez ni la melodia donen per a més. Durant els partits, també es va fer popular el crit de "vamos Rafa", i en clau guerrera, el famós cant "a por ellos", tan estimat pels maderos que varen venir a estomacar-nos l’1 d’octubre.
La diferència abismal de glòries enterrades —universals, les de França; d’estar per casa, les d’Espanya— explica el perquè de l’enveja històrica dels espanyols envers els nostres veïns
Tres mil anuncis i sis milions de "vamos Rafa" més tard, el manacorí s’ha retirat del tennis i, diuen, que el món perd un tennista però guanya un futur president del Real Madrid. Qui sap. De temps lliure en tindrà de sobres, fins i tot, per llegir algun autor mallorquí, com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Llorenç Vilallonga, Baltasar Porcel o els contemporanis Sebastià Alzamora i la meva estimada Llucia Ramis. Tot i que diuen que, per ideologia, a Rafa, en cas de llegir, li va més Pérez-Reverte, Andrés Trapiello o Javier Cercas, perquè la Mery, la seva dona, això de l’idioma mallorquí ho considera provincià i poc espanyol. Una cosa bona, si més no, de Rafa Nadal respecte a altres tenistes patriotes com ell, és que paga els impostos a Espanya, i la seva polsereta amb la bandera nacional estampada no fa un tuf insuportable a paradís fiscal.
Per aquest article, pot semblar que m’agrada el tennis, i la realitat és que tant me fot. A mi, el tennis actual em fa enyorar els partits entre Björn Borg i John McEnroe, quan els tenistes jugaven amb unes raquetes de fusta que semblaven culleretes de cafè, i muntaven uns xous d’escridassades a la pista que formaven part d’un espectacle on el joc tenia una estètica menys robòtica. Nadal sempre m’ha semblat un paio avorrit —en general, els tenistes tenen una dialèctica tan precària com els corredors de motos—, però entenia les passions que despertava. A un conegut meu de Madrid em vaig atrevir a dir-li que Djokovic era un tenista més complet que Nadal i que acabaria guanyant més Grand Slam que el manacorí i gairebé li agafa un atac de feridura. El temps, per sort, m’ha donat la raó.
Als espanyols, l’adeu de Nadal els deixa orfes davant els "putos" gavatxos, sempre tan altius. Potser estaria bé fer una consulta popular i decidir si volem que els ossos de Rafa acabin al Panteón de los Hombres Ilustres de Madrid. D'honors en té, i més si aconsegueix ser president del Real Madrid. Jo ja seré als llimbs, però ho veig: “Vosaltres teniu Voltaire o Zola, nosaltres tenim Nadal”. M'hi jugo un pèsol que d'aquí a un temps no gaire llunyà, seran més important el tennis i els tennistes que no pas la literatura i els escriptors, amb tota la IA dedicada a escriure novel·les premiades als principals guardons nacionals. I l’adeu de Nadal no només deixa orfes els peperos i els de Vox, sinó també els socialistes i un gran sector de multiculturalistes membres de Sumar o de Comuns, aquells que defensen una societat multicultural amb les virtuts d’un rellotge Casio: té de tot menys l’hora, en català, per descomptat. Ja m’enteneu.
Negar que Nadal ha sigut un dels millors tenistes de la història seria negar l’evidència, però no suporto tota la cort que l’idolatra com si fou un nou Cid Campeador. I el que més enyoraré és el "vamos, Rafa" i la testosterona que desprenia l’esgarip. Perquè, si una cosa és Rafa Nadal, és un home d’aquells que es vesteixen pels peus, i no com aquests gavatxos, que tenen a un armeni immigrant i comunista enterrat al Panteó i, ben segur, algun marieta.