Arriba la temporada de la grip. Això vol dir que també arriba la temporada de les vacunes per combatre aquesta malaltia. I, a qui s'administra, majoritàriament, la vacuna? Efectivament a la gent gran. Doncs bé, Salut envia missatges SMS perquè els usuaris demanin hora a través l'aplicació corresponent. Ei, que està molt bé, és molt pràctic i molt còmode però, quanta gent gran sap fer anar aquests artefactes del dimoni? Si esclar, que els ho facin els fills o els néts, però hi ha gent gran que no té cap de les dues coses. O que no s'hi parla. O viuen lluny. Un veí? Sí també, però potser no volen molestar. O no els coneixen de res. O també són grans i estan tan perduts com ells.

Què passa amb la gent que no té un telèfon “intel·ligent”? (Un concepte -per cert- que podríem discutir a partir de la pregunta: defineixi'm intel·ligent?) O que no té un ordinador. Ni internet. O ho té, però no se'n surt. I li diré més, jo avui no me n'he sortit. Li estava fent el tràmit a una senyora de 91 anys amb demència i no ho he aconseguit. Perquè després de tot el xou de claus que t’envien i que tu introdueixes i valides i no-se-què-més, he arribat a la pestanya de “vacunes” i em donava tres opcions. I cap de les tres era la de la grip. I allà m'he quedat encallat. Sort de l'eficiència del personal humà que ha resolt l'atzucac pel mètode tradicional d'usar una cosa que en diuen el llenguatge oral. Ja que hem evolucionat del mico fins a saber parlar, coi, explotem-ho, no?

No sé quines cares feia un servidor mentre es barallava amb el telèfon i blasfemava contra tot el santoral, però quan ho he deixat estar perquè la impotència m'ha vençut, la senyora m'ha mirat i m'ha dit: “Això deu ser molt difícil, oi? Doncs imagina't si ho hagués de fer jo”. I llavors m'ha vingut al cap una dada que he llegit aquesta setmana i que demostra que a les grans companyies els importem exactament una merda, en general, però que la gent gran, a més, els molesta en particular. I, sí, parlo dels bancs. A les grans ciutats, els tenen drets fent cua -han tret les cadires o n'hi ha poques- per poder realitzar alguna gestió amb un ésser viu bípede. I quan els toca el torn els diuen: “Això ho ha de fer al caixer”. Però, escoltin una cosa... ¿Algú s'ha preguntat que si no ho fan al caixer potser és perquè no se'n surten? No tenen dret, com a clients que són, a ser atesos per una persona humana, o similar?

Però a molts pobles la cosa és d'aquelles que et punxen i no et surt sang, però sí molt esgotament intel·lectual. I aquí ve la dada: en 443 dels 947 municipis catalans ni hi ha ni cap entitat bancària i ni un trist caixer. Són uns dos-cents mil habitants que si volen diners en efectiu o fer qualsevol gestió, han d'anar a un poble o ciutat pròxima. Però tornem a la gent gran, qui ja no pot conduir, què fot? I ja no li explico si al poble no hi ha gaire bona cobertura i pagar amb targeta és una heroïcitat: “Antònia, apunta-m'ho que ja t'ho pagaré”. Tanta modernitat per acabar amb allò de tota la vida que i que anomenem “fiar”.

I als supermercats, què? A la societat de la precarietat cada cop estan més de moda les caixes “ràpides”, que en diuen això però realment són caixes que eliminen personal i espavili's. Per molta gent gran -i no tan gran- no és senzill entendre's amb les instruccions de la pantalla, fer anar la pistoleta del codi de barres i tota la resta del muntatge. Ah, i per rematar-ho, si un cop has pagat i vols una bossa, però te n'has oblidat, has de tornar a fer tot el procés per una puta bossa de 30 cèntims.

Com ja vaig explicar en una altra peça, pensem ciutats amb fantàstics carrils bici, molt necessaris i bla, bla, bla, i hi invertim molt diners, quan resulta que la població envelleix i no els usarà mai. La gent gran veu ratlles al terra i estris diversos i molt estranys ocupant l'espai públic, però com que ningú els ha explicat què significa tot allò, estan tan desconcertats com desorientats. Ja no saben per on ni quan creuar el carrer perquè posen un peu fora de la vorera i se'ls apareixen tota mena de coses amb rodes per dreta i esquerra, mar i muntanya, i que es creuen que són al circuït de Montmeló.

Doncs això, que en general els molestem, però la gent gran encara més. I no se n'adonen que els estan espatllant els últims anys de la seva vida a base d'angoixar-los i de fer-los sentir inútils en un món que no entenen, però no per culpa seva sinó perquè no l'entén ningú. El que passa és que la majoria dissimulem.