La tramitació de la proposició de llei per, entre altres coses, derogar la sedició i modificar a la baixa els desordres públics, ha començat la singladura parlamentària. Fa unes setmanes vaig exposar aquí mateix les línies mestres d’aquesta innovació legislativa, que vaig qualificar de, en general, positiva i l’acompanyava d’un quadre comparatiu de les redaccions dels delictes de desordres públics (els tipus penals, tècnicament) i les corresponents penes. Llegida com crec que ha de ser llegida, és clar que la nova regulació és menys carregosa per als infractors que l’encara vigent. Suprimeix variants agreujades i rebaixa la pena per a les modalitats restants. L’únic punt que requeriria una revisió més profunda és el nou art. 557 bis —l’anterior 557 ter— que, si bé ha millorat la redacció reduint els subjectes i escenaris possibles, castiga encara amb pena de presó un delicte en què expressament no intervenen ni violència ni intimidació. Tot sense oblidar l’amenaça il·legítima de la llei mordassa.

Hem conegut fa uns dies la sentència del jutjat penal 17 de Barcelona, de 22 de novembre, que ha absolt per irrellevància penal l’actuació dels acusats, és a dir, per falta de tipicitat, una pertorbació que va tenir lloc a la seu del PP a Barcelona el 27 de març de 2017, al carrer d’Urgell.

La pregunta que genera aquesta resolució és simple. Ara, amb la probable nova llei, segons diuen els que creuen que la situació s’agreuja, el jutge dictaria sentència condemnatòria contra els acusats? El jutge hagués dictat amb els mateixos fets provats una sentència diferent, com demanava el fiscal? El jutge afirma: “Todo lo cual [els raonaments previs] lleva a considerar que no concurre la exigida perturbación relevante de la paz pública. Y derivado de ello resulta la inexistencia del dolo típico exigido, que en este caso implica conocimiento y voluntad, o al menos aceptación, de la relevante perturbación exigida”. És a dir, vist el relat de fets provats, és clar que no hi va haver pertorbació rellevant de la pau pública, la qual cosa impedeix un càstig penal.

Dir que el nou delicte serà més greu perquè és susceptible d’interpretació judicial, com ho és exactament igual ara, és, perquè ningú s’ofengui, una afirmació tan voluntarista com incomprensible

Establerts uns fets provats anàlegs, sense violència ni intimidació, certament la rellevància de la pertorbació de la pau pública —concepte en si mateix, com reconeix la pròpia sentència, inconcret—, la nova llei, si ho arriba a ser, imposaria a qualsevol jutge la condemna? La resposta ha de ser, amb tota rotunditat: no, de cap de les maneres.

Es podrà dir que depèn de la interpretació del jutge. I es pot contestar: quin afer sotmès a la decisió d’un jutge no és susceptible d’interpretació? No hi ha altra manera d’aplicar la llei. Primer, via el procediment intel·lectual d’establir els fets provats, cal discriminar les proves vàlides de les que no ho són i que el jutge arribi al convenciment que uns fets s’han produït i que aquests fets es poden atribuir o no als acusats. Després, caldrà veure si aquests fets poden ser subsumits en els preceptes legals, els tipus.

En aquesta fase tenim una nova tasca interpretativa. No sempre resulta fàcil, especialment, quan som davant de termes inconcrets o valoratius com pau pública o una alteració rellevant d'aquesta. Exactament igual com passa amb el concepte de gravetat a l'hora de considerar un fet greu o no a fi d’imposar una pena o una altra o declarar la impunitat dels fets. És la feina diària dels acusadors i defensors pretendre fer valdre les interpretacions que proposen perquè el jutge les accepti i doni suport a les seves tesis. Que hi ha sentències en què la interpretació és delirant, com la sentència del procés, certament. La del procés, a parer de molts, i algunes altres resolucions, que no tenen res a veure amb la política. Com també hi ha acusacions i defenses delirants, en temes polítics i temes comuns.

Dir que el nou delicte serà més greu perquè és susceptible d’interpretació judicial, com ho és exactament igual ara, és, perquè ningú s’ofengui, una afirmació tan voluntarista com incomprensible. Sentències com la que porto avui han de motivar els operadors jurídics, singularment jutges i defensors —i tant de bo fiscals— a afinar molt en la confecció dels fets provats o per provar i a argumentar de la manera més coherent possible les limitacions dels conceptes més o menys indeterminats del Codi Penal, mentre el legislador —no només en els desordres públics— no deixi de ser massa literari per ser més literal.