Farà cosa de pocs dies, la majoria de l’elit convergent que es posà de perfil quan Jordi Pujol escenificà un aparent suïcidi polític (confessant la famosa deixa andorrana durant els moments àlgids del procés) es reuní a Castellterçol, pàtria d’Enric Prat de la Riba, per retre homenatge al Molt Honorable 126. Feia gràcia veure-hi Artur Mas, Xavier Trias, Felip Puig i el cap de bidells Josep Rull —qui glossà la figura de Pujol com a “pare de la nació catalana moderna”—, tots encantadíssims d’ésser al costat d’un líder a qui fa deu anys negaren el pa i la sal, deixant-lo sense oficina i la majoria dels privilegis d’un expresident. Pujol s’hi va posar bé, no només perquè ara toqui ressuscitar l’esperit de Convergència en ocasió del seu mig segle d’existència, sinó perquè la venjança és un plat que cal servir ben congelat i, d’això de dominar els tempi de la cosa política, Pujol sempre n’ha sigut un gran mestre.

Pujol s’ha mogut ben poc durant tota la seva vida i n’ha tingut prou d’aprofitar les mentides del procés per retornar del país dels cadàvers de la cosa pública amb l’objectiu de recordar-nos que no serem independents. “Nosaltres podem aspirar a salvar-nos, però ho hem de fer negociant amb Espanya”, digué Pujol, tot reblant que l’enemic “és un país poderós amb una de les llengües més importants del món.” Vist en perspectiva, ara entenem la confessió de l’expresident; lluny de voler expiar els seus pecats i d’exonerar la seva família de corrupteles, Pujol va exposar d’una forma cristianament pornogràfica tot l’assumpte de la deixa per així permetre a l’Estat iniciar una croada contra tot allò pel que havia lluitat. Quan la majoria dels catalans veien la independència com a factible, Pujol va despullar-se davant la judicatura perquè aquesta esporuguís els catalans que gosen poder tirar pel dret.

El problema de Pujol és la memòria col·lectiva de l’1-O i que la majoria dels seus votants demostressin que volen exercir la llibertat fins i tot en un context violent

En un temps de pacificació nacional resulta lògic, en definitiva, que tant Salvador Illa com els vells capatassos convergents ressuscitin la mòmia de l’ètica pujolista, segons la qual Catalunya és una curiosa entitat que només pot vetllar per la gestió, però que —d’apostar per una major quota de llibertat— sempre acabarà sotmesa a les porres de la bòfia espanyola. Jo puc entendre perfectament que Jordi Pujol aprofiti aquesta conjuntura per reclamar-se (justament) com un polític més coherent i fort que Artur Mas o Carles Puigdemont, vist que els seus successors han tingut una retòrica molt més ardida que la seva, però que només ha provocat un retrocés en l’autonomia catalana dins d’Espanya. Però el problema de Pujol, com el del sobiranisme, és la memòria col·lectiva de l’1-O i el fet que la majoria dels seus votants demostressin que volen exercir la llibertat fins i tot en un context violent.

L’operació de retornar al pujolisme potser servirà per salvar la memòria de l’expresident, com així volen La Vanguardia i el PSC, però per molt que Junts s’acabi desfent de gent com Puigdemont o Laura Borràs, no podrà lobotomitzar els cervells dels seus votants amb la força que tenia Pujol els anys 80, puix que l’independentisme ha quallat molt fort entre els sobiranistes i avui no hi ha cap líder polític que pugui determinar l’opinió publicada i els mitjans com ho feia el creador de Convergència. En aquest rescat apressat de l’univers convergent, per molt que a Pujol se li multipliquin els homenatges i que Enric Juliana s’esforci a recuperar de l’oblit figures com la tertuliana esportiva Marta Pascal, sempre hi faltarà l’aquiescència del públic; al seu torn, els juntaires no comptaven amb el fet que Orriols, a banda de fer-los virar en termes d’immigració, els tocaria el crostó nacionalista.

A banda de tot això, Pujol no va preveure que la seva herència l’encapçalarien molt millor polítics com Oriol Junqueras i l’actual president de la Generalitat que no pas els cadells que el succeïren (això serveix per a Artur Mas, Puigdemont, però també per a tot l’univers ponsatinià d’Alhora). Pujol, en definitiva, potser reguanyarà la batalla de la posteritat —que sempre l’ha obsessionat de forma malaltissa— però la nostra feina serà recordar-li que el futur, per molt que la independència ara sigui més difícil que el 2017, li augura molts disgustos. Tant de bo sigui viu per comprovar-ho personalment; serà la nostra venjança.