Arran de l'espectable mediàtic —i pel que sembla generosament remunerat— de la presumpta filla/neta d'Ana Obregón, aka Antoñita la fantàstica, torna a sortir a la palestra un tema que és objecte de tota la demagògia del món fent passar afirmacions més que discutibles per veritats objectives i drets reconeguts. Vaja, una relació molt informal amb la realitat.

En primer lloc, la gestació subrogada o per substitució, remunerada o no, vulgo els ventres de lloguer, és una pràctica prohibida a Espanya. En efecte, la llei 14/2006 en l'art. 10 declara la nul·litat del contracte en la que es basi. Els contractes, com sabem, no cal que siguin per escrit si la llei no exigeix aquesta formalitat; l'ordinari són els contractes verbals i consensuals. En segon terme, la recent LO 1/2023, que modifica la LO 2/2010, de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l'embaràs, hi afegeix un nou art. 32. Aquest precepte, a més de ratificar, com és lògic, la llei de 2006, estipula que la gestant no pot renunciar a la filiació del seu fill o filla. És més, a la llum de la ubicació d'aquest precepte en la norma, la gestació per substitució és un acte de violència sobre la dona. Per damunt de tot, la llibertat i salut de la dona i el de la seva progènie, és a dir, del nadó, quedarien en perill d'admetre's aquesta pràctica.

No són causes per deixar sense efecte aquestes disposicions imperatives, d'ordre públic en termes tècnics, un pretès dret a ser pare o mare biològics, ni en vida ni per voluntat testamentària. En cap norma es reconeix el dret a tenir fills biològics. Per tant, no existeix el dret d'embarassar, in vivo o in vitro, una dona perquè, en nom o en favor de l'interessat o interessada, els porti al món, ni altruistament (?) ni mitjançant un intercanvi econòmic. Menys encara hi ha el dret a tenir un fill perquè aquest ens faci companyia, per donar germanets als que ja tenim o perquè els nens i les nenes ens agradin molt... N'hi ha altres formes de tenir fills. La guarda, l'acolliment o l'adopció es demostren alternatives raonables, segures i respectuoses amb els drets de tothom. La filiació biològica està malaltissament sobrevalorada. Però no es pot arrabassar a qui la posseeix.

Així doncs, qualsevol disposició de dret privat, com per exemple, un testament, notarial o hològraf (arts. 688 i següents del Código Civil i 421-17 i següents del Codi Civil) o un contracte o promesa són radicalment nuls i per res vinculants. És a dir, la mare biològica no queda obligada per res des del primer moment i no perd mai la filiació del seu fill o filla. Clar, això és el que passa a Espanya i, aproximadament, a la major part dels països de la Unió Europea. La sentència de la Sala Civil del TS de 31-3-2022 ho deixa cristal·linament clar.

En cap norma es reconeix el dret a tenir fills biològics. Per tant, no existeix el dret d'embarassar, in vivo o in vitro, una dona perquè, en nom o en favor de l'interessat o interessada, els porti al món, ni altruistament (?) ni mitjançant un intercanvi econòmic. Menys encara hi ha el dret a tenir un fill perquè aquest ens faci companyia, per donar germanets als que ja tenim o perquè els nens i les nenes ens agradin molt...

En canvi, als EUA, no: la gestació de lloguer no només està permesa, sinó que és un negoci, si més no per a les agències i clíniques intervinents, doncs la gestant rep una petita part de la fortuna que els falsos progenitors es gasten. I per inscriure el fill així comprat al registre civil consular —atès que la pràctica només es pot fer a l'estranger— solament es podrà dur a terme si la filiació l'estableix una sentència judicial del país d'origen del nadó dotada de l'executivitat internacional adient (exequàtur), tal com estableix la Instrucció de 18 de febrer de 2019 de la Direcció General de Registres i del Notariat.

Superada aquesta no menor trava queden algunes altres. Per exemple, el nouvingut pot alterar les relacions de tota mena en el si de la nova família. Per la qual cosa, els perjudicats podrien impugnar la seva inscripció com a nul·la i fraudulenta. Tanmateix, aquí no acaben les objeccions. D'acord, tant a la Convenció de les Nacions Unides de 1989 (art. 35), vigent des de 1991, com al seu Protocol addicional 1, relatiu a la venda de nens, la prostitució infantil i la utilització de nens en la pornografia de 2000 (art. 1), vigent des de 2002, queda prohibida la venda i tràfic de nens. I això és exactament el que es fa amb els ventres de lloguer: es compra una criatura.

El tràfic de menors amb les finalitats de filiació no està encara contemplat com a delicte. Per això fora bo que en l'avantprojecte llei Integral contra el tràfic i l'explotació d'éssers humans s'inclogués, atès que el tràfic ja comença aquí, a la pell de brau, amb agències més o menys formals de les entitats estrangeres que s'hi dediquen.

De tota manera, encara que sigui legal a l'estranger, si al Registre Civil espanyol s'altera la filiació real del menor, fent-lo passar com a propi o en relació anàloga, hom podria incórrer en el delicte de venda/tràfic de menors, previst en l'article 221 del Codi Penal, amb previsió expressa de fets comesos a l'estranger. Si no es tractés de venda, sinó d'una cooperació no remunerada, podria entrar en joc el vell precepte de la suposició de part de l'art. 220 CP.

O sigui, que això dels ventres de lloguer cal prendre-s'ho seriosament i en benefici del menor i de la mare biològica, atorgant-li la protecció jurídica i econòmica escaient. No val l'excusa que es donarà una vida millor a un nen. No val aquesta excusa perquè, al moment de llogar el ventre, cap nen ha nascut. No val crear la necessitat artificialment. No ens facin trampes al solitari.