Acaba de sortir un llibre en què el secretari de Benet XVI recorda la sintonia que existia entre Joan Pau II i Benet XVI i la posa de contrast amb el papa Francesc, amb qui suggereix que la relació no va arribar a complicitats intel·lectuals ni en maneres d’entendre l’Església. El papa Benet ja descansa a les grutes vaticanes a la mateixa tomba on hi havia Joan Pau II, un senyal postmortem d’aquesta continuïtat que ja existia en vida. El llibre és, naturalment, un elogi a Ratzinger, però, per fer-lo el contrasta de manera massa aspra amb l’actual (i únic) papa, Francesc.

Insòlitament, és el primer cop, doncs, que tenim el papa Francesc sol, sense la presència d’un altre papa a la seva vida. Però l’ombra dels papes és eterna, i no ha tingut temps d’enterrar l’emèrit que ja té sobre la taula un llibre que més que destil·lar encens desprèn pólvora. El secretari Georg Gänswein confessa que ha volgut sempre ser un vidre transparent, un simple secretari, que no ha volgut brillar ni ser protagonista. Aquest llibre probablement se li pot girar en contra com un boomerang, per la densitat de les revelacions i pel regust de venjança que pot generar.

L’ombra dels papes és eterna, i no ha tingut temps d’enterrar l’emèrit que ja té sobre la taula un llibre que més que destil·lar encens desprèn pólvora

A la Santa Seu, si una cosa dominen és la diplomàcia, i aquest llibre no el podríem situar dins les mogudes diplomàtiques. És més un recull de records i alguna recança, per no dir que també és una compilació de rancúnies i alguns retrets contra el papa Francesc i el seu entorn.

La meva vida al costat de Benet XVI, Res més que la veritat (Nient’altro che la verità) està farcit dels records de monsenyor Georg Gänswein. Un llibre negre de 331 pàgines, auster i sever, com algunes de les acusacions que hi trobem. El secretari lloa el papa difunt i dispara contra el papa actual adduint que no li ha deixat exercir el seu càrrec (Prefecte de la Casa Pontifícia) i l’ha redimensionat a tenir cura de Benet XVI, fet que li ha agradat per la proximitat amb el papa emèrit però li ha tret ocasions d’exercir el govern a la cúria vaticana. Manté el càrrec sense competències.

Gänswein hi confessa haver-se sentit humiliat perquè el papa Francesc no el volia en algunes visites a parròquies romanes o, en un cas, a una visita a Santa Maria in Trastevere. I li va dir al papa que en una ocasió li va fer saber que de tant en tant les humiliacions “fan bé”. És un fet que no corre bona sintonia entre Francesc i el secretari ratzingerià, i el llibre forneix prou detalls com per comprovar-ho. Fins i tot el papa Benet va suplicar a Francesc que li fes cas a Gänswein, però el papa argentí no va claudicar. I el secretari que ara escriu se sent humiliat i castigat.

Ratzinger no volia ser papa: volia escriure, era un teòleg, i es va veure limitat en aquest do pel govern de l’Església universal.

Gänswein no estalvia aspres comentaris contra qui no li agrada. Al llibre hi surt un cardenal Martini que segons ell no sabia escriure consistentment, uns teòlegs de l’alliberament que si eren excomunicats no era per anar contra ells sinó per defensar la fe dels simples i preservar-la. L’amistat amb Joan Pau II i Ratzinger surt molt subratllada, quasi fent notar que qui no hagués entès que Ratzinger seria el nou papa és perquè no sabia llegir els detalls. Això no implica que estiguessin d’acord els dos papes, i de fet recorda que Ratzinger no va voler anar a la trobada interreligiosa a Assís perquè la seva presència no fos considerada una validació del sincretisme que segons ell podia donar-se en una posada en escena de gent de fe diversa pregant junts. Joan Pau II amb aquest tema era molt menys caut i va fer una segona trobada a Assís amb líders religiosos diversos. Ratzinger no era a la llista el dia abans, però per voluntat expressa de Joan Pau II, hi va anar. L’obediència per sobre de tot.

L’amistat amb Joan Pau II i Ratzinger surt molt subratllada, quasi fent notar que qui no hagués entès que Ratzinger seria el nou papa és perquè no sabia llegir els detalls

Les misèries humanes, els documents robats al papa, traïcions, incomprensions, polèmiques, corrupcions, decepcions de diversa índole també formen part del relat, així com el cas reobert i mai aclarit de l’Emanuela Orlandi, filla d’un treballador de la Santa Seu i desapareguda el 1983 i suposadament raptada.

Les dones que han acompanyat el papa també són citades: Cristina, Carmela, Loredana, Rossella, sor Birgit o Christina Felder han format part de la companyia quotidiana de Ratzinger.

Gänswein ofereix una gran varietat de detalls de l’elecció de Ratzinger com a papa, i explica de manera cinematogràfica els dies i les hores abans de la històrica fita, amb detalls com el jersei negre que Ratzinger portava perquè tenia una mica de fred el mateix dia de l’elecció, i que tot i que ell va avisar que li arremanguessin les mànigues perquè no es veiés si era escollit, va ser portada de totes les revistes i diaris del món. Un detall estètic que es podria haver evitat si haguessin escoltat el secretari que ara escriu les seves memòries

També revela que el papa Benet XVI tocava partitures de Schubert i de Mozart i que li agradava escoltar música clàssica (Mozart, Bach i Beethoven). Sabem que Benet XVI esmorzava te amb llimona, i que els diumenges es permetia una clara, cervesa amb una mica de llimona. També ens fa saber que Espanya ha estat un dels motius de la renúncia del papa: precisament a Madrid a la Jornada Mundial de la Juventut, mirant els ulls dels joves que s’hi havien aplegat, va ser conscient que una trobada de tal magnitud requeria la presència del papa, i que potser ell ja no tindria les forces novament per a un esdeveniment com aquest. El Papa ho va formular així: “La disminució de forces em duen a renunciar al ministeri petrí”. Els detalls de la mort també són molt precisos. Ara haurem de veure què fa Gänswein. Renunciarà com a prefecte de la Casa Pontifícia i sortirà d’escena?