Una de les coses més boniques del vespre, sens dubte, és que es tracta d’un moment del dia que no té traducció al castellà. Aquest detall el converteix, automàticament, en un element de resistència que des de fa segles lluita per no desaparèixer i ser cruspit per la tarda, que és un castellanisme empeltat a casa nostra a partir del segle XVII, quan vam deixar d’anomenar aprés dinar al temps que va entre el matí i el moment de fer-se fosc. El vespre, doncs, és un animal ferit en perill d’extinció, malgrat que nosaltres interpretem els seus crits de dolor com un heptasíl·lab d’art menor. En el fons és normal, ja que hi ha algun bri de poesia en tot allò que passa entre la posta de sol i el moment d’anar a dormir, potser per això vesprejar és un verb que té el tacte d’una camisa de seda i la delicadesa del vi rosat a l’estiu, però en canvi el gust de cafè amb llet i l’aroma de llar de foc a l’hivern. És la gràcia de tenir un nom per denominar aquella part del dia que durant una època de l’any s’inicia a les sis, però que quan fa calor, en canvi, no arriba fins quarts de nou.
El problema és que, avui, el vespre acaba molt abans de com acabava fa dos o tres segles. A diferència dels anglesos i el seu evening, els alemanys i el seu abend o els italians i la seva sera, nosaltres ja no el fem servir per designar el temps del dia en què estem desperts quan és fosc, sinó que l’hem reduït a l’espai que hi ha entre la tarda i l’hora d’anar a sopar. Deu ser per aquest motiu, suposo, que el vespre, la vesprada, el capvespre o l’horabaixa no és a casa nostra un part del dia, sinó més aviat un gènere literari en si mateix que encisa a filòlegs com un servidor. Per això no és d’estranyar que aquesta setmana, és clar, s’hagi sabut que els savis del TermCat han decidit que en català cal dir-ne vespreig al que en castellà s’anomena tardeo, descartant opcions com 'vesprada', 'horabaixa' o 'tardeig' i oblidant, és clar, que entre el vespreig i l’acció de vesprejar hi hagi tantes diferències com entre estirar les cames pel llac de Puigcerdà un vespre d’agost i ballar reggaeton en una discoteca de Salou.
El tardeo va néixer fa uns quants anys a Espanya com la moda de sortir de festa a mitja tarda, encara de dia i amb la finalitat d’acabar la farra abans de mitjanit. No s’ha de confondre amb l’after work, però, que a Catalunya és l'acció d‘anar a 'fer el toc’ després de pencar i donar gràcies si et serveixen quatre cacauets amb el quinto. El tardeo el practiquen els menors d’edat a qui els pares fan tornar aviat a casa i també els pares que volen beure’s tres gintònics a la discoteca sense que l’endemà els seus fills els vegin amb una ressaca de campionat, ja que en realitat sospito que no és més que una fórmula inventada per divorciats de quaranta anys que volen maquillar una evidència: arriba un moment a la vida que un, a quarts d’una de la nit d’un dissabte, del que té ganes és d’anar-se’n al llit i adormir-se amb una ronda del 3/24 de fons. Voler dir-ne d’això vespreig és tan forassenyat com ho hauria estat traduir after o per matines, ja que entre seguir una xaranga al so d’una trompeta i escoltar hard-techno al pàrquing d’un descampat abans d'entrar en una discoteca hi ha, lògicament, algunes diferències.
De la mateixa manera que mai no hem traduït l’acció de continuar la festa un cop ha sortit el sol, doncs, no trobo tampoc necessari intentar catalanitzar artificialment una cosa com el tardeo, i menys amb una paraula que sona a noucentisme. Beure de dia no és patrimoni espanyol, però córrer a traduir en català una moda madrilenya sí que és tremendament provincià. A diferència de pizzendres o tietejar, que són neologismes genuïns, autòctons i frescos, vespreig entra al club d’aquells termes que en català aspiren a dir de forma pròpia una cosa no inventada per nosaltres, per això cauen en la carrincloneria que els allunya d’aquells que els han d’acceptar de debò: els joves. És a dir, els fills o els nebots que mai no adoptaran vespreig, sobretot si senten dir aquesta paraula per boca dels búmers de cinquanta anys que van amb camisa de flors i una xapa de ‘Yo fui a EGB’ a un tardeo d’antics alumnes de la promoció 86-87 un dissabte a la Sala Bikini.
No tinc res contra els noucentistes, però són gent d'un altre temps. Això sí, quan Josep Carner va revolucionar la poesia catalana a principis del segle vint, ho va fer modernitzant la llengua des de l’atreviment, la creativitat i l’enginy, però també des de la posició de ser un poeta jove que, a més, escrivia uns articles entremaliats a la premsa del moment. Un llibre de poemes com L’oreig entre les canyes, per entendre’ns, va ser en aquell moment un fenomen que, pel català, va significar el mateix que l’últim disc de Figa Flawas. En tots dos casos, la llengua demostra estar viva al compàs d’un món que també es mou, amb la diferència que aleshores la modernitat era en francès o en anglès, mentre que ara, és clar, també ho és en castellà, que és justament la gran amenaça per a l’existència del català.
Jugar amb la llengua continua sent avui cosa de poetes, no de catedràtics, però els poetes del segle XXI també canten trap o fan rimes en una batalla de galls. Mentre qui triï els neologismes siguin senyors molt savis tancats en un despatx, doncs, la gent que ocupa les terrasses dels bars, els bancs de les places i les sales de les discoteques continuarà dient les coses tal com les ha sentit sempre, no tal com diuen que s’han de dir, ja que la llengua és viva quan va de baix cap a dalt, i no a la inversa. Per això, ens agradi o no, el vespreig entre les canyes mai no serà un vespre de farra bevent cervesa, em penso, sinó una passejada abans de sopar vora els canyissos de la llera d’un riu. Ben mirat, potser una cosa molt més interessant que un tardeo.