Les grans causes, aquelles causes justes que varen sacsejar el segle XX fins al punt de consolidar drets fonamentals que no havien estat mai protegits, estan desapareixent, segrestades per les opcions polítiques més radicals i devorades per la hiperideologització. Si en el segle XX es va plantejar un combat en majúscules, on la línia divisòria ideològica se situava entre aquells que defensaven l’opressió i aquells que hi lluitaven en contra, el segle XXI ha minoritzat aquest combat fins a convertir-lo en una patètica batalla de pancartes. Lluny de mantenir-se en la necessària transversalitat, la sobrecàrrega ideològica ha trencat els consensos i les causes han quedat segrestades per uns, abandonades per altres i globalment afeblides.
De totes elles, és sens dubte la causa de la dona la que ha patit més ferotgement aquesta jibarització que l’ha reduïda a una simple consigna. Lluny de la idea d’una lluita compartida per sensibilitats diverses, els partits d’esquerres, especialment els d’extrema esquerra, se l’han apropiada, alhora que l’han carregada de prejudicis ideològics. L’exemple més proper seria l'ús i abús que en va fer Irene Montero, quan era ministra, convertint la causa de la dona en un pamflet vinculat a tots els tòpics i prejudicis propis de la seva ideologia. D’aquesta patrimonialització en va sortir la llei del sí és sí de trista memòria. I també d’aquest abús ideològic en surten les manifestacions dels darrers anys on es barregen la causa de la dona amb tota mena de dèries ideològiques, sigui l’obsessió anti Trump, l’odi antiisraelià o el Free Palestina. Lluny d’entendre que la lluita pels drets de les dones pertany a totes les voreres ideològiques —de fet, no oblidem que va néixer com un moviment de dones de l’alta burgesia anglesa—, aquestes esquerres dogmàtiques han expulsat de la causa tots aquells que no compleixen el manual del bon progressista.
Som al segle XXI, vivim a l’era de la intel·ligència artificial, el món està interconnectat i, tanmateix, uns fanàtics violents poden destruir la vida de milions de persones amb total impunitat
El pitjor és que, en aquest procés d’apropiació i minorització, han abandonat les grans causes de la dona que avui ens interpel·len de manera sagnant. Els exemples són demolidors i deixen nus els reis de la demagògia. Des de les dones en lluita a l’Iran o les nenes segrestades a Nigèria, fins a les dones brutalitzades amb tota mena de lleis embogides a l’Afganistan, o la barbàrie de les violacions massives de dones israelianes el 7-O, en tots aquests casos l’esquerra feminista, violeta i superguai, ha callat, ha ignorat i no ha existit. Ni grans manifestacions, ni peticions de boicot, ni campus universitaris encesos, ni dictadors enviats al Tribunal de la Haia. És un feminisme de pancarta i consigna, carregat de prejudicis, ferotgement anti Occidental i sempre paternalista amb l’islam, tant que pot arribar a aixecar la bandera de Hamàs o Hezbollah, malgrat ser organitzacions ferotgement misògines. A casa nostra ho coneixem sobradament amb algun d’aquests partits que, si no tenen una diputada amb hijab, no es consideren progres, ignorant la simbologia opressora que comporta. Però no només: les subvencions a entitats islamistes que defensen el salafisme —a hores d’ara, la ideologia més perillosa per a les societats democràtiques— van a dojo, de la mateixa manera que es consideren qüestions multiculturals algunes pràctiques que, senzillament, són inacceptables en una civilització avançada. Que aquesta mena de partits i personatges parlin de feminisme quan són totalment aliens al patiment de milions de dones al món, sotmeses per una ideologia extrema, és un autèntic festival de la hipocresia dogmàtica.
Escric aquest article colpida per la darrera barbaritat contra les dones que, novament, no farà mobilitzar el feminisme de pancarta, ni els partits que se l’apropien, ni els manifestants sorollosos que, si no van contra Israel o els EUA, no tenen cap interès a sortir del sofà. És la nova llei que ha promulgat el règim talibà afganès que, en un reguitzell minuciós de prohibicions contra les dones, arriba a prohibir que es pugui sentir la veu de la dona ni en públic, ni en cap ràdio, ni televisió, i la prohibició específica que ni pot cantar, ni recitar, ni parlar. És el darrer esglaó d’una cadena infinita que anul·la les dones fins al punt de la desaparició, convertides en espectres sense altre dret que respirar l’oxigen que li permeten els seus mascles.
Som al segle XXI, vivim a l’era de la intel·ligència artificial, el món està interconnectat i, tanmateix, uns fanàtics violents poden destruir la vida de milions de persones amb total impunitat. No preguntaré on és l’ONU, perquè aquesta gran institució que va néixer per defensar la democràcia i els drets fonamentals s’ha convertit en un espantall patètic i absurd, a mercè absoluta dels interessos més espuris. I així, abandonades per tots, milions de dones són invisibilitzades, esclavitzades i anorreades.
El feminisme? Tal com va néixer, el feminisme ha mort en mans dels que més criden en la seva defensa. Ara només és una pancarta progre barata, una consigna suada i abusada, una ganyota en la cara del món.