L'evident fracàs del que s'ha denominat, fins ara, desjudicialització del conflicte entre Espanya i Catalunya per via d'una sèrie d'indults i, sobretot, d'una reforma exprés del Codi Penal, sembla que ja és una realitat a partir de la qual és necessària una anàlisi més profunda que permeti buscar solucions a una confrontació que està molt lluny d'estar resolta, més aviat semblaria que s'està cronificant, amb les conseqüències que això tindria. Per tant, necessitada d'encaminar-se per alguna via real que permeti superar aquesta situació de manera acceptable per a totes les parts.
Viure en el conflicte no és bo per a ningú.
La fórmula buscada, indults i reformulació del Codi Penal, ha estat el que podríem denominar la via espanyola no de resolució, però sí d'apaivagament, que, pel seu propi nom, s'ha demostrat ineficaç, almenys si l'objectiu era acabar amb el conflicte i no només desinflamar-lo.
Resolució i apaivagament són conceptes molt diferents.
Apaivagar no equival a solucionar i en la semàntica és on alguns s'han perdut, però, en qualsevol cas, no calia esperar els resultats per saber que per aquest camí no s'aconseguiria res. No podia passar perquè l'error era d'origen, de pensar-se que Espanya s'endinsaria en un procés de solució d'un conflicte en el qual ni tan sols reconeixen legitimitat de cap mena a una de les parts, la independentista.
Per Espanya, els plantejaments de l'independentisme català són inacceptables; com que només són els propis d'una minoria nacional —la catalana— no tenen el que ells entenen per legitimitat per ser tinguts en consideració, i, sobre aquesta base, buscar una sortida assumible per a tots.
En resum, i des d'una perspectiva espanyola, no hi ha un autèntic conflicte, perquè els independentistes no tenen dret a exigir res del que estan reclamant i, a partir d'allà, la cosa es va centrar en, primer, reprimir i, després, apaivagar.
Només des de dins d'Europa, i combinant-ho amb la intenció d'enfortir-la, hi podrà haver una via possible de superar l'actual situació
Sense legitimació de l'adversari no es resol cap conflicte.
A més, i això sí que es podria saber des del començament, cap problema d'aquestes característiques no es resoldrà sota el marc mental i polític d'una sola de les parts enfrontades, això és de primer de resolució de conflictes.
En qualsevol cas, i no ens confonguem, la postura espanyola no difereix de la que inicialment tindria qualsevol altre estat davant d'una situació com la que es viu a Catalunya des de fa ja massa temps —n'hi ha prou amb mirar els llibres d'història. No conec cap estat que graciosament i generosa estigui disposat a cedir un territori que considera propi ni, molt menys, donar marge a reconèixer cap mena de sobirania ningú més que al mateix estat.
Les independències mai no s'han concedit... sempre s'han guanyat.
La gran diferència entre com està actuant Espanya i com ho farien altres estats, davant d'un sentiment tan ampli com l'existent entre la majoria de la població catalana, sorgeix a partir d'una trajectòria històrica que els impedeix assumir que les reclamacions són legítimes i, també, d'una falta de cultura democràtica que els permeti assumir que existeixen altres vies per solucionar el conflicte més enllà de la repressiva.
El fracàs de la via espanyola, en qualsevol cas, i a més de per tot l'exposat, prové d'haver-se equivocat d'interlocutor i, si realment el que es pretén és superar el conflicte en lloc de cronificar-lo, serà necessari acudir a altres vies o mecanismes, també a altres interlocutors, però, sens dubte, el que no es pot fer és tornar a equivocar-se de camí.
Tot conflicte entre nacions és complex, però en ple segle XXI no només és complicat, sinó que, a més, hi ha pocs camins pels quals es pugui solucionar d'una manera que sigui acceptable per a tothom, no només els afectats directes, i, per això, s'ha d'afinar molt a l'hora de triar la forma utilitzada per a l'autèntica superació de la disputa.
Recórrer als clàssics mecanismes del dret internacional, aplicats en diversos processos de descolonització viscuts durant el segle passat, no sembla que sigui el millor dels camins i, molt menys, quan estaríem parlant d'una proposta, dit en termes molt simples, de descolonització intraeuropea amb el que això representa d'acceptació no només de la realitat, sinó, també, del seu resultat més enllà de les actuals fronteres espanyoles.
Contrastar el conflicte i encaixar-lo en termes de dret internacional, és a dir, i explicat de manera molt senzilla, basant-se en el dret aplicable a les conteses entre els diferents estats és un error, perquè aquesta via no té cap recorregut dins de la Unió Europea i no comptarà amb cap mena de suport.
La defensa de l'exili és la defensa dels drets inalienables de la minoria nacional catalana amb les mires posades a construir una Europa millor
Al contrari, si el que realment es pretén és assolir una solució acceptable per a ambdós pobles —i que resulti assumible per part de la Unió Europea— en lloc de limitar-se a declaracions grandiloqüents buides de qualsevol sentit i resultat, el que s'ha d'implementar, tenint clares moltes de les claus que envoltaran un procés d'aquestes característiques, és una resposta europea i que se sustenti, netament, en instruments europeus, que faci servir un llenguatge europeu i passi per més i millor Europa. Només des de dins d'Europa, i combinant-ho amb la intenció d'enfortir-la, hi podrà haver una via possible de superar l'actual situació. M'explicaré.
Cap estat de la Unió Europea, tampoc les seves institucions, no volen sentir parlar, ni estan disposades a treballar, sobre la base del dret d'autodeterminació, perquè això és tant com admetre una realitat que entenen superada des de fa dècades i que, en la seva visió, només afectava territoris més enllà del continent europeu. Una altra cosa és que efectivament es tracti d'un dret inherent a tots els pobles, tema que no estic discutint.
A Europa, i si el que es pretén és una sortida europea, només es pot parlar de l'inalienable dret de tots els pobles, especialment de les minories nacionals, a gaudir plenament de tots els drets dels quals som titulars tots els ciutadans de la Unió en un pla d'igualtat, sense cap discriminació; aquest i no un altre ha de ser el plantejament que ha de guiar qualsevol tipus de solució que es prediqui com a viable i definitiva.
L'horitzó ha d'estar posat en el reconeixement al poble català dels seus drets com a minoria nacional atrapada en el marc de l'estat espanyol, en la correcta identificació dels interlocutors i en el reconeixement de la legitimitat d'aquests i, a partir d'aquest punt, tots els drets que això comporta seran exercitables, inclòs el de separació d'Espanya dins del marc de la Unió Europea.
A Europa hi ha lloc per a més estats, però no menys territoris, llengües ni pobles.
Parlar d'independència no implica parlar d'una secessió d'Europa, sinó de la incorporació com a soci de ple dret i en un clar pla d'igualtat.
Des que se'm va encarregar la defensa de l'exili vaig tenir clar que tots els esforços defensius s'havien d'emmarcar en el dret de la Unió i amb la vista posada en una aplicació democràtica de l'establert al Tractat de Lisboa, aquesta mena de constitució europea que, si s'apliqués al cas català, representaria l'autèntic final del conflicte.
L'exili representa l'antítesi de la via espanyola i és, per a molts, l'objectiu a derrotar
La defensa de l'exili, des de la meva perspectiva, és la defensa dels drets inalienables de la minoria nacional catalana amb les mires posades a construir una millor Europa, des de dins, i en la qual tots ens sentim còmodes i segurs dins d'un espai de llibertat en el qual es garanteixin, entre altres coses, la igualtat, la lliure circulació de les persones i també la dels béns.
Per això tant molesta l'exili i per això s'han fet tants esforços per aïllar-lo o encapsular-lo, estigmatitzar-lo, criminalitzar-lo i, finalment, destruir-lo. L'exili representa l'antítesi de la via espanyola i és, per a molts, l'objectiu a derrotar.
Això, i només per deixar-ho molt clar, ni va de prejudicials ni d'immunitats, va del reconeixement d'uns drets molt concrets a partir dels quals es pot superar un conflicte que si es cronifica, com sembla que volen alguns, serà un desastre per a tothom, no només per als directament afectats; al contrari, si se soluciona, permetrà que ambdós pobles puguin desenvolupar els seus respectius projectes de país sense més condicions que la pertinença a un club en el qual hi ha lloc tant per a Espanya com per a Catalunya i on l'únic que no ha de tenir cabuda és la imposició d'uns sobre d'altres.
En qualsevol cas, la resposta, l'única resposta a l'actual situació està ja escrita i, com dic, no és la que s'ha pretès imposar fins ara —la via espanyola—, sinó la que assenyalem des de fa ja més d'un lustre: la via europea i, per això, no és bo confondre ser independentista amb ser nacionalista... independentisme equival a europeisme.
Soc conscient que no seran pocs els que diran que Europa està cega, sorda i muda respecte a la situació que es viu a Catalunya; en certa manera tenen raó, però despertar-la de la letargia, fer-la mirar, sentir i pronunciar-se sobre aquest conflicte és una cosa que no només ha de buscar-se als tribunals i a les tribunes polítiques, també se li ha d'exigir i forçar des de la mateixa ciutadania.
Insisteixo: l'error patit i el temps perdut rauen en el fet que l'autèntic eixamplament de la base no passava ni passa per la recerca d'un control hegemònic del projecte independentista, sinó per l'adequada elecció de la via per solucionar-lo, així com el reconeixement de la legitimitat de qui l'ha de dirigir i, sense cap dubte, veurem com, si la via europea s'explica bé, seran molts més els que se sumin no només a un projecte de reconeixement dels drets de la minoria nacional catalana, sinó, també i abans, a la recerca d'una solució democràtica i definitiva al conflicte.