A la localitat mallorquina de Llucmajor han inaugurat el carrer del bisbe Toni Vadell. Ja no és habitual dedicar carrers a personatges religiosos, però el bisbe Toni era una altra cosa. El primer que celebro és que no hi hagi hagut una campanya anticlerical pel fet que un consistori decideixi dedicar un carrer o plaça a una figura eclesiàstica. El segon aspecte a celebrar és que ha estat ràpid, i això permetrà que la seva memòria no es perdi i que qui passi per aquest carrer el recordi en concret i no perquè ho ha llegit en un llibre d’història. Triguem massa a retre honors a les persones.
Aquest jove bisbe va morir fa un any a 49 anys a causa d’un fulminant càncer de pàncrees. Uns mesos abans de morir, en intercanvis per missatgeria instantània, vaig poder tenir converses amb ell sobre la vida i la mort. Érem molts, els que devíem aparèixer a la seva pantalla de mòbil. I ell era no només reactiu, sinó que escrivia missatges memorables, sobre l’amor i el dolor. Era el bisbe de l’amor. Durant la pandèmia també havíem compartit pantalla, i sempre era un plaer sentir-lo. Semblava una persona molt senzilla. Però no era simple.
Hi ha persones que són murs i persones que són vies.
Vadell era bisbe auxiliar de Barcelona i tenia en les seves competències tota la pastoral juvenil. Va venir un dia de convidat a un Teotapes, una iniciativa que ens vam inventar amb els estudiants i que consisteix a dur a un líder religiós a un bar a fer un beure, sopar, preguntar i compartir. Vam triar el bar de l’Espai Mallorca, i allí, entre sobrassades, vi mallorquí, formatge local i olives, vam anar entrant en un espai interior on habitualment no et passeges. El bisbe Toni responia sobre el seu passat, els seus amors, la seva vocació (ja de petit jugava a dir missa) i anava deixant el seu entusiasme en cada paraula. Realment hi havia una força que no es pot explicar, en aquesta persona. No m'estranya que li facin ara un carrer, perquè ell mateix era una via. Hi ha persones que són murs i persones que són vies. La mort d’una persona de menys de cinquanta anys és lacerant, i la imatge de la mare del bisbe Vadell, amb els ulls tancats, davant del seu fèretre, és una icona estremidora. La via Vadell és la via d’acompanyar les persones, de no fer sermons ni renyar, d’acompanyar i interessar-se per tu, de ser sincer sense ser àcid. És la via amable que només persones molt grans d’esperit són capaces d’encarnar.