Recordant aquella fatídica nit del 23 al 24 de febrer de l’any passat, quan Vladímir Putin prengué la nefasta decisió d’envair Ucraïna, poc podíem pensar —de fet, ningú ho podia ni concebre— l’escenari del recent viatge triomfal de Zelenski a Londres, París i Brussel·les.

Un viatge amb una agenda tan excepcional que cap altre líder mundial d’avui hauria aconseguit. Ni el president dels Estats Units, ni el de la Xina, ni cap altre monarca o cap d’estat del món (ni líder religiós o estrella mediàtica) rebria avui el tractament que ha tingut Volodímir Zeleneski aquesta setmana a les dues bandes del Canal de la Mànega.

Repassem un moment aquestes 48 hores de frenesí perquè, repeteixo, dubto que ho tornem a veure en molt de temps. Dimecres cap a les 9 del matí Zelenski aterra a Londres a bord d’un avió de la RAF (les llegendàries Reials Forces Aèries britàniques) i és rebut a peu de pista pel primer ministre britànic Rishi Sunak, tot traslladant-se conjuntament al també mític 10 de Downing Street on entren conjuntament i es fotografien davant la seva coneguda porta. Primera reunió i primera roda de premsa on Sunak ja s’obre a l’opció de la possible entrega de caça-bombarders britànics a Ucraïna. D’aquí, el president ucraïnès es trasllada al Parlament, on s’adreça i és ovacionat en diverses ocasions per les dues cambres (Lords i Comuns) al Westminster Hall, un espai reservadíssim a algunes de les cerimònies d’Estat més solemnes. Perquè ens entenguem, ni el president dels EUA té l’oportunitat d’adreçar-se al parlament britànic des d’aquest espai; quan s’ha donat l’ocasió ho ha fet des d’altres sales igualment solemnes però d’un rang inferior dins del cerimonial britànic.

Però seguim, després d’haver regalat el casc d’un pilot ucraïnès a l’Speaker (president de la Cambra) dels Comuns i de noves ovacions —també després del ara ja mític “doneu-nos ales per defensar la llibertat”— , Zelenski es trasllada al Palau de Buckingham on és rebut pel rei Carles III. Sortint de l’audiència reial, el cap d’estat ucraïnès es retroba de nou amb el primer ministre Sunak amb qui es desplaça en helicòpter cap a Dorset. Allà fan una visita conjunta a la base militar britànica on s’està duent a terme l’entrenament de militars ucraïnesos en l’ús dels carros de combat anglesos Challenger 2, els primers tancs occidentals que sembla que arribaran a territori ucraïnès. Visita, entrega de medalles i nova roda de premsa on el primer ministre anglès de nou referma el suport militar del Regne Unit a Ucraïna. Acabada la roda de premsa, on Zelenski s’abraça amb una periodista anglesa coneguda, aquest torna cap a l’aeroport on s’enlairarà direcció París, i tot en menys de dotze hores.

Aterra a París on és rebut amb honors a peu de pista pel ministre de l’Exèrcit francès i es trasllada al Palau de l’Elisi on l’espera el president de França, Macron, acompanyat del canceller alemany Scholz, els dos principals líders polítics de la UE. Donat el retard en l’agenda prevista el sopar no es durà a terme, però sí la rebuda a la Cour d’Honeur, la reunió a tres bandes i la tercera i darrera roda de premsa del dia. En aquesta veurem un Macron entregat a Zelenski, amb un actitud molt diferent del president francès de fa un any, quan intentava actuar de mediador entre els dos països i demanava una “sortida honorable del conflicte” per a Rússia. També Scholz adaptarà el seu to, com oblidant que aquesta mateixa setmana havia dit al Bundestag que no entraria en la “competència de fer veure qui dona més armes a Ucraïna”.

L’endemà al matí, Zelenski es trasllada a Brussel·les en l’avió del president Macron, amb una passejada a peu conjunta abans d’abordar l’avió televisada i ostensiblement més llarga de l’habitual. Sembla que els serveis de premsa de l’Elisi busquin revenja de l’espectacularitat de la visita a Londres respecte de la simple “parada” a París, i pretenen projectar una relació entre els dos líders com a mínim igual d’intensa que la visualitzada per Sunak i Zelenski a la ciutat del Tàmesi.     

A l’aterrar a Brussel·les el comitè de recepció a peu de pista no pot ser més VIP: primer ministre Belga (De Croo), president del Consell Europeu (Michel) i presidenta de la Comissió (Von der Leyen) i evidentment això no es deu, amb tots els respectes, per Macron sinó pel seu acompanyat. D’allà Zelenski es trasllada al Parlament Europeu, reunit en sessió extraordinària, on és rebut per la presidenta de la institució (Metsola)  i on du a terme una de les entrades al plenari més entusiastes de les que es recorden. Discurs emotiu del president ucraïnès, que genera noves ovacions, en el que reclama de nou el suport militar i polític —els avions de guerra, però també l’acceleració del procés d’accés d’Ucraïna a la UE—  tot rebent un resposta còmplice de la presidenta de la cambra que sorprèn per la seva contundència.

D’allà segueix amb una roda de premsa amb els presidents del Consell i de la Comissió a qui ja havia saludat a la seva arribada a l’aeroport. Continua amb la reunió, també extraordinària, amb el plenari del Consell Europeu i fotografia amb els caps d’estat i de govern dels 27 països de la Unió. És la setena vegada que Zelenski s’adreça a la més alta institució europea, però la primera en format presencial. Seguirà una ronda de quatre reunions més, amb els diversos líders dels països de la UE agrupats conjuntament a la vegada, excepte França i Alemanya amb qui s’havia reunit la nit anterior a París. L’única veu discordant d’aquest format tan peculiar serà la primera ministra italiana Meloni (tercera economia de la UE) segurament molesta per no haver estat invitada per Macron a París.

En menys de 48 hores Volodímir Zelenski ha dut a terme un viatge que el porta als principals centres de poder europeus, essent rebut en tots ells de manera excepcional i triomfal, quelcom que evidentment té molt a veure amb la imatge i la teatrització de la política i del poder, quelcom del que ell n’és un mestre

El que finalment no es durà a terme és una visita a la seu de l’OTAN. Brussel·les és la seu de les institucions europees però també ho és de l’OTAN. Però sigui com sigui —el secretari general d’aquesta, Stoltenberg, està de visita a Washington— i amb un criteri segurament prou encertat, se centra el viatge de Zelenski en el suport polític i militar rebut pels 27+1 (essent l’1 el Regne Unit, evidentment) i s’obvia una visita que només hauria donat gruix a l’argumentari rus.

En menys de 48 hores, Volodímir Zelenski ha dut a terme un viatge que el porta als principals centres de poder europeus, essent rebut en tots ells de manera excepcional i triomfal, quelcom que evidentment té molt a veure amb la imatge i la teatrització de la política i del poder, quelcom del que ell n’és un mestre. Però el que hem vist va molt més enllà de la comunicació i implica un nivell de suport i reconeixement que pocs tenen, quelcom que sumat al viatge de Zelenski a Washington de finals d’any hauria, si més no, de fer reflexionar el Kremlin.

Rússia, però, també viatja

L´èxit del tour del president ucraïnès, però, no hauria d’amagar un altre fet i és que a pesar de l’evolució de la guerra, o potser per la seva evolució, Rússia també es mou en l’escenari internacional. Les diferències són substancials, ja que no és el seu cap d’estat, Putin, el que viatja sinó que ho fa el ministre d’Exteriors Lavrov; i en comptes de visitar punts neuràlgics del poder on anar a recavar suport a la seva causa, viatja a capitals considerades més perifèriques on és Rússia qui va a oferir el suport o buscar nous espais d’enclavament geoestratègic.

Però això no resta valor a la gira africana que el ministre d’Exteriors rus ha iniciat des de principis d’any: en menys d’un mes i mig ja ha visitat Àfrica del Sud, Eswatini (antigament Swazilàndia), Angola, Eritrea, Mauritània i, només aquesta setmana, Mali i Sudan.

A títol d’exemple, a Pretòria (Àfrica del Sud) es va anunciar la duta a terme de maniobres navals conjuntes entre Rússia, Àfrica del Sud i la Xina a finals d’aquest mes, coincidint amb el primer aniversari de la invasió a Ucraïna. A Bamako (Mali) un acord per facilitar l’assistència militar russa —que inclou la participació del grup de mercenaris russos Wagner— en la lluita contra les forces jihadistes que ja controlen part del país; una tasca que tradicionalment havia assumit l’antiga metròpoli, França, que aquests darrers anys s’ha vist obligada a anar abandonant el que era una de les seves principals àrees de projecció geoestratègica. I a Khartum (Sudan) s’ha parlat de reforçar els llaços econòmics i en infraestructures, si bé l’objectiu principal rus és el de consolidar una base naval a la costa que aquest país té a l’estratègic Mar Roig, quelcom que té en alerta els EUA de fa temps.

Sorprèn, doncs, aquesta gira africana sobretot per dos motius. Un és aquesta agressiva aposta russa d’incidència en el context africà, d’on Moscou havia desaparegut feia tres dècades, des de les guerres postcolonials vinculades a la Guerra Freda. Quelcom que encara pren més relleu davant l’aparent desconcert i inacció de les antigues metròpolis —especialment França— però també dels EUA.

L’altra, i que ho vincula directament a la guerra a Ucraïna, és l’aparent capacitat del Kremlin de mantenir una campanya diplomàtica d’alta volada a pesar d’una situació no especialment favorable en el teatre d’operacions ucraïnès. Sobta que, malgrat les sancions, l’estat de l’economia russa (amb un dels pitjors dèficits dels darrers anys), el substancial aïllament diplomàtic, i la projecció de debilitat que està mostrant l’exèrcit rus a Ucraïna; Rússia s’embarqui en operació expansiva en clau de superpotència. Realitat o de nou escenificació? Pretén Lavrov aparentar una força que realment no es té? O és el contrari? Perquè si a pesar d’estar empantanegada a Ucraïna la Federació Russa encara té la capacitat institucional i logística de desplegar-se realment a l’Àfrica, el conflicte i la destrucció a Ucraïna així com les seves conseqüències globals, malauradament, van per llarg.