Abans de tornar de Gressan, petita localitat de la vall d’Aosta, per integrar-me de nou a la reserva índia dels catalanoparlants de Barcelona, vaig celebrar un dinar amb el Marcello, el Patrick, l’Enrica i l’Enrico, tots ells amics de vida i, aquest últim, fuster nadiu de la Vall que va perdre tres dits en un accident amb una serradora, però que tracta la fusta com si en tingués setanta. De nen, l’Enrico era pastor, i ara treu de la fusta tot allò que li demanen o imagina. Abans de pujar al cotxe, l’Enrico em va demanar que li enviés fotografies dels objectes curiosos dels llocs que visités per viatjar mentalment i treure de la fusta els misteris que s’amaguen darrere les escorces dels arbres.
El túnel del Mont Blanc estava tancat per obres i vaig haver de tornar pel Col du Petit-Saint-Benard, una ruta lenta i pesada si, com va ser el cas, s’ha de sortejar sota una pluja d’aiguaneu. I a pesar de les deu hores de conducció que tenia per davant, em vaig sentir un privilegiat. Amb la ràdio endollada, podria fer la volta al món.
Aquest amor per la ràdio és heretat. A casa de l’àvia Rosa escoltàvem El Consultorio de la Señora Francis mentre jugàvem als Juegos reunidos Geyper, i a casa de l’avi Joan patíem escoltant les transmissions futbolístiques del Puyal. I amb els pares, recordo tornar els diumenges a la nit des de la Fosca escoltant radioteatre a RNE. El meu pare sempre l’associo a Luis del Olmo i a Arribas Castro. I si viatjo a la infantesa, em recordo amagant el transistor sota el coixí per escoltar furtivament José María García o Gomaespuma. I aquesta passió l’he continuat mimant escoltant la ràdio des que m’aixeco fins que em venç la son. No suporto el silenci quan vull dormir. Necessito conservar la ment ocupada mentre caic en la inconsciència per poder mantenir els records en estat letàrgic, i sempre utilitzo les veus radiofòniques, perquè la música em fa entrar en el bucle de l’insomni.
I en les deu hores de conducció, vaig viatjar per les dues emissores de les quals em nodreixo habitualment. Abans que aparegués internet i em permetés escoltar RAC1 o Catalunya Ràdio mentre estava a Madrid, vaig escoltar moltes emissores nacionals, i considero que la millor ràdio es fa a Catalunya i en català, amb l’excepció d’algun pòdcast que escolto quan tinc necessitat d’una dosi de Romero-Buenafuente, o de cuina, amb una especial predilecció per les entrevistes realitzades per la meva estimada Cristina Jolonch en el seu pòdcast Quédate a comer. Els bons entrevistadors són capaços de treure petroli d’un convidat amb el dipòsit buit.
Quan vaig arribar a Nimes ja estava immers en el 'No ho sé' de la Vallonesta, i passada la sortida de Perpinyà, vaig fer-li el salt per anar al 'Catalunya nit' del Manel Alías
La tertúlia de Catalunya migdia, dirigida per Óscar Fernández, tenia com a convidats quatre contertulians a qui ja havia escoltat en altres tertúlies al llarg de la setmana. Admiro l’ofici de contertulià, perquè deixa en pilotes les meves carències de persona que sap poc d’algunes coses i res de moltes. I parlaven d’un tema, la idoneïtat o no dels zoològics, que m’incomodava pel reguitzell de banalitats que intercanviaven, frases d’una correcció política força ecoimpostada. He d’aclarir que, conceptualment, l’actual Zoo de Barcelona em sembla una inutilitat, però els contertulians parlaven dels nens i de la repulsa dels infants del segle XXI vers els animals engabiats. Als nens actuals se’ls suposa una ètica molt desenvolupada que jo, francament, no la veig enlloc, tret que estigui amagada en la inconsciència despistada d’alguns pares i mares. Crec, sincerament, que ser un pare o una mare 10 és altament perjudicial per a la salut de l’infant.
Vaig anar canviant d’emissora segons bufava el vent. El Festival de Cinema Fantàstic de Sitges va ocupar un paper cabdal al llarg de la tarda, i alguns participants van parlar de les novetats i altres, de les seves pel·lícules de por favorites. Com a conductor solitari, també vaig fer la meva llista de preferències. Adoro el gènere de terror, i si n’he d’escollir unes quantes, em quedo amb Alien, La invasió dels ultracossos (versió 1978), Vampirs de John Carpenter, Funny Games, The Ring i Halloween. I sense terror, però amb una sensació de ridícul constant, vaig escoltar els últims àudios de Bárbara Rey i el Borbó de guant blanc, com si estigués assistint a un vodevil d’aquells que agraden tant a Madrid. Una comèdia d’embolics on només faltava la veu d'espinguet de Gracita Morales dient “¡Cómo está el servicio!”. I també vaig tocar pilota en una tertúlia futbolística. Visca Hans Flick i la mentalitat teutona. Com a culer dels d’antes, segueixo el futbol amb l’ai, ai, ai, encara que guanyem per 5 a 0 al minut 85. I un desig: en Víctor Font ens hauria de deixar descansar una mica. El seu catastrofisme m’accelera el pols. I ja sé que estem arruïnats, i que la nostàlgia ja no és la que era, però tinc ganes de gaudir del futbol sense pensar en l’apocalipsi.
Quan vaig arribar a Nimes ja estava immers en el No ho sé de la Vallonesta, i passada la sortida de Perpinyà, vaig fer-li el salt per anar al Catalunya nit del Manel Alías. Parlaven de García-Page, l’Emiliano Zapata dels manxecs en la seva lluita contra els burgesos catalans. Esperava que el president Illa hagués contestat, com a molt honorable, les belles paraules del president manxec quan va dir que “la riqueza de Catalunya no es de los catalanes, es de todos”, però a Illa encara li costa creure’s el càrrec. Dubto que García-Page, un cateto que porta xuclant els diners públics des dels 19 anys, sàpiga parlar arameu, però sentint la seva veu de senyoret amb dret de cuixa vaig pensar, ja en plena AP-7, que feia molta mandra tornar a la reserva índia de catalanoparlants de Barcelona com un pellroja encerclat pel setè de cavalleria celtibèrica. García-Page em va transportar a aquella ràdio de la senyora Francis i la del Porompompero.