Arran del cas Íñigo Errejón, i sense entrar en les seves repercussions polítiques, una pregunta que s’ha anat repetint és la de per què les víctimes no ho havien dit abans. Aquest tipus de pregunta normalment la fan persones que mai han estat víctimes de cap tipus d’assetjament perquè si no, no la farien. A més, a vegades, aquesta pregunta porta implícita una sospita cap a la víctima, com si tot plegat fos una mena de complot en què es pot programar el moment de la denúncia (pública o judicial) de l’assetjament o l’agressió. La resposta és senzilla d’escriure, però molt difícil de fer: la víctima denuncia quan pot, no quan vol. I hi ha vegades que, fins i tot, no pot mai. En altres escrits potser vaig menys informat, però en aquesta ocasió sé de què parlo. I el patró de conducta sol ser aquest:

Quan hi ha un assetjament o agressió, sigui sexual, sigui laboral, o la combinació d’uns quants àmbits, la primera que queda atacada és la salut emocional i psicològica de la víctima. Entre altres coses perquè hi ha una fase prèvia a tot això: moltes vegades, la víctima ni tan sols és conscient que està sent agredida, i encara menys si és un maltractament psicològic. És a dir, si una persona et clava un cop de puny, l’agressió és explícita, el blau visible, i per tant és fàcil de detectar-ho tot: qui és l’agressor, qui és la víctima, el dany ocasionat i la solució immediata. Però quan l’agressió és psicològica, aquest atac és suau, a vegades quasi imperceptible, els radars no detecten, perdura en el temps i la víctima no se n’adona fins al cap d’unes setmanes, uns mesos o fins i tot anys, a vegades inclús quan la relació amb l’agressor és ja una cosa del passat.

L’agressió psicològica, doncs, acostuma a ser molt sibil·lina i això allarga tots els tempos: si no hi ha percepció d’agressió, la víctima no se’n sent i el maltractador pot continuar actuant durant una bona temporada. Quan la víctima ja n'és conscient, llavors lliga caps i recorda que aquella acció concreta ja era constitutiva de maltractament. Però mentre la víctima no es reconeix com a tal, no es pot aturar ni l’agressió ni l’agressor. A més, quan el maltractador veu que a la víctima se li encenen llums d’alarma, aquest durà a terme una sèrie de comportaments que li facin reconduir la situació per allargar el maltractament. Posem pel cas que el maltractador ridiculitza la víctima, li rebaixa l’autoestima expressament, la deixa de parlar sense motiu aparent, o —directament— la insulta. O bé, a l’altre extrem, el maltractador persegueix la víctima, l’inunda a missatges que sempre requereixen resposta, s’interessa per la seva intimitat o fins i tot li fa insinuacions sexuals fora de lloc. Sigui pel mètode que sigui, la víctima està sent agredida: no un dia, no a les copes de després d'un sopar d’empresa, no en una reunió: l’agressió és el conjunt, el tot. De fet, quan l’agressor és descobert, una de les seves tècniques de defensa és individualitzar i rebaixar cadascuna d’aquestes accions perquè, efectivament, per separat semblen molt menys greus.

Sigui com sigui, la víctima comença a percebre que allà passa alguna cosa estranya amb aquella persona. Quan el maltractador s’adona que el comportament de la víctima comença a ser reactiu, llavors el maltractador mostra la seva faceta més seductora, lloa a la víctima, i fins i tot expressa com és d'imprescindible per a la seva vida o carrera professional. Per a la víctima allò és pomada per la ferida, se sent temporalment bé, abaixa la guàrdia i la relació amb l’agressor es manté. A més, aquestes mostres d’admiració sobtades de l’agressor cap a la víctima solen ser en públic. D’aquesta manera, el maltractador projecta una imatge benèvola, simpàtica i carismàtica cap al col·lectiu per garantir-se més tard allò del “però si t’aprecia molt...”. Sol ser habitual, doncs, que els episodis de maltractament, anul·lació, amenaça, insult i altres atacs siguin en l’àmbit privat, sense testimonis. Alguns cometen la imprudència de deixar-ho per escrit en whatsapps, però el més habitual és que l’agressió es cometi en la fredor d’un despatx, d’un taxi o d’una cabina de ràdio, que està insonoritzada.

L'agressió psicològica pot ser molt sibil·lina, tant, que la víctima pot trigar molt temps a adonar-se'n. La teràpia psicològica comporta desconnectar de l'agressor, això retarda o fins i tot esvaeix la denúncia

Amb això, el maltractador aconsegueix un dels mantres més utilitzats quan la cosa esclata: és la paraula de l’un, contra la de l’altra. Per contra, el maltractador aconseguirà reunir desenes de testimonis que, efectivament, confirmaran el tracte exquisit que, en públic, dispensava cap a la víctima. A la inversa, en canvi, la víctima té molts problemes per acreditar l’agressió perquè no hi havia ningú al davant, i també perquè els atacs acostumen a ser sibil·lins i jugant sempre amb el límit d'allò que es pot considerar agressió. Amb això s'aconsegueix desplegar un altre front, el més important de tots, el de negar la mateixa agressió: “no n’hi ha per a tant”, “ets un exagerat”, “això no va anar així” o el desafiant “demostra-ho”.

Aquí hi ha un moment clau i és, per cert, quan la víctima ho passa pitjor: el de la incomprensió. Tenen la impressió que ningú els creurà, es posen a buscar proves de manera intensa i, com no acostumen a haver-n’hi, van a la recerca de testimonis que, per ignorància, per por o per no estar segurs d’haver vist el que han vist, també escassegen. Això, per si sol, suposa també un fre a la denúncia i és una de les respostes clau a “per què no ho havien dit abans”. Més enllà de la seva dimensió pública i mediàtica, el #MeToo és, abans que res, la primera via per la qual les víctimes, ara sí, comencen a trobar les famoses proves o testimonis que demostrin la seva agressió. O com a mínim, el reconfortant sentiment de comprensió d’algú que ha patit el mateix sigui de la mateixa persona o d’altres amb perfils similars. I, quan ho posen en comú, ho entenen tot perfectament: els símptomes, els mètodes de l’agressor, la indefensió, la soledat i l’empatia total quan els pregunten “per què no ho vas denunciar”.   

Per tot plegat, abans la víctima no es posa en mans d’un psicòleg poden passar, com dèiem, setmanes, mesos o anys. I és que primer ha d’haver pres consciència de l’assetjament o agressió (“no sabia què em passava”). Després, ha de concebre i acceptar que aquella persona (que és el seu cap, el seu company de feina, el seu marit o fins i tot el seu pare) és un agressor. Això costa molt de digerir perquè normalment hi ha un vincle afectiu que ho enterboleix i complicar tot. De fet, hi ha víctimes que només han estat capaces de verbalitzar-ho a la consulta, mai abans ni en cap altre lloc. Un cop arribats aquí, la víctima potser es veu en cor de demanar ajuda i a partir d’aquí, començar un procés de retorn a la seva estabilitat emocional i mental. Quan la víctima es troba en aquest punt, és molt probable que, per consell psicològic o lògica pura, decideixi posar punt final de manera abrupta a la relació que mantenia amb l’agressor: marxa de la feina, agafa una llarga baixa, se’n divorcia o dimiteix del càrrec que tingués.

El primer estadi de la recuperació psicològica és sortir de l’entorn on s’ha produït l’agressió i això inclou una separació física però també tallar ponts de comunicació. Això es fa per evitar qualsevol contacte amb l’agressor que, ara sí, veient-se amenaçat per una denúncia o per l’escarni, intentarà de totes totes contactar amb la víctima per procurar que recapaciti i que, com a mínim, no ho faci públic. Normalment els maltractadors acostumen a ser narcisistes que en cap cas volen veure tacada la seva imatge davant del col·lectiu que li alimenta la vanitat, ja sigui el departament d’una empresa, l’audiència d’un mitjà de comunicació o els seus votants. Per això, quan és l’agressor a qui li sona l’alarma, se li activaran tots els mecanismes per frenar la denúncia, no tan judicials com socials. El primer d’aquests mecanismes és el d’un intent desesperat per recontactar amb la víctima. L’agressor creu que té una ascendència moral sobre la víctima i es veu capaç, ell solet, de fer-la canviar de parer. Mostrarà interès en com es troba, però serà per interès propi i no per preocupació honesta sobre l’estat de salut de la víctima que, per cert, en aquest precís moment del procés està feta pols amb plors, insomni, alteracions alimentàries i altres símptomes similars. En alguns casos, hi pot haver una mena d’intent de disculpa, però acostuma a ser més tàctica que sincera.  

Quan la víctima es planteja denunciar públicament ha de tenir una fortalesa emocional a prova de bombes perquè li vindrà un tsunami. Si ets víctima i et pregunten per què no ho havies dit abans contesta: simplement, perquè no he pogut

Com que no aconseguirà recontactar amb la víctima, llavors entren en joc les persones interposades, que acostumen a ser companys de feina, amics en comú o directament còmplices de l’agressor, que fan de poli bo. D’aquests en parlarem un altre dia, perquè són agents necessaris per allargar l’agressió. Ho fan per supervivència en el medi o perquè creuen que una adoració al líder agressor els farà tenir un millor estatus al col·lectiu. Això comportarà un menysteniment quasi col·lectiu cap a la víctima que veurà incrementada la seva incomprensió i, per tant, dolor i malestar. En aquest context, doncs, és molt difícil que la víctima denunciï. Si els psicòlegs et demanen que tallis qualsevol vincle amb l’agressor, assenyalar públicament —via judicial o via mediàtica— no ajuda al procés de teràpia iniciat i sobretot perquè per suportar el tsunami que vindrà s’ha de tenir una fortalesa emocional a prova de bombes i més si l’agressor és una personalitat pública. Per cert, l’agressor gaudeix d’una carcassa de formigó nodrida per anys de prestigi i credibilitat social, adhesions dels còmplices i sensació d’impunitat. Entre la feblesa psicològica de la víctima i la fortalesa de l’agressor, la víctima creu que en cas de combat públic sortirà perdent i, per tant, decideix, un altre cop, no elevar cap denúncia.

Amb el pas del temps, la teràpia psicològica va fent el seu curs (a Catalunya tenim grans professionals!) i, malgrat els episodis reactius d’odi cap a l’agressor, malgrat les ganes de justícia poètica, quan no de revenja, malgrat tot, l’única constatació que la víctima està curada és quan, paradoxalment, es deixa de pensar en l’agressor. Quan, al cap de molt de temps, s’és capaç de viure sense fixar-se en què fa o què deixa de fer, sense que t’afectin els seus èxits, quan desapareixen les ganes de fer-li mal i l’agressor passa a tenir la mateixa importància per la teva vida que un gerro, llavors és quan la restitució s’ha completat i la psicòloga, amb els ulls humits, et diu que ho has superat. I heus ací la gran contradicció... ara, just ara que tot està tranquil, ara val la pena denunciar? Ho deixes córrer perquè, en el fons, les ganes de ser feliç passen per davant de les ànsies de reparació. Novament, s’ha de tornar a ser molt fort emocionalment per recuperar i denunciar un cas que el teu cervell ja havia desat a elements eliminats. Ja no se li pot exigir més valentia a una persona que fa anys que s'enfronta a dimonis. Prou han fet posant-se bé. I, al capdavall, aquesta és la mare de totes les paradoxes perquè aquesta decisió és, precisament, la que permet a l’agressor continuar agredint durant anys i allargar la seva sensació d’impunitat.  

Per tot plegat doncs, és molt difícil denunciar un assetjament o agressió d’aquest tipus. Si algun agressor està llegint això, el més probable és que pensi que això no va amb ell i que ell no és així ni ha fet això. De fet, possiblement no haurà arribat tan avall en la lectura perquè el text li ha pertorbat la seva comoditat. Si això ho està llegint un testimoni és possible que alguns d’aquests comportaments ara et quadrin: en aquest cas ha d’escollir si es vol convertir en còmplice de l’agressor o en ajuda per la víctima. La inacció, per cert (per més legítima i comprensiblement humana que sigui) és complicitat indirecta. I si estàs llegint això i tot t’ha ressonat, és perquè segurament ets o has estat víctima d’un assetjament o d’una agressió. Si és així, només em queda dir-te que t’envio una abraçada plena d’ànims i força, tota la comprensió, empatia i suport del món i un petit consell: quan et preguntin per què no ho havies dit abans, contesta que encara gràcies que ho has fet i que abans, simplement, no havies pogut.