La Viqui Molins es deia Victòria, però li escauria més un nom com Empar o Alegria. Ha mort als 88 anys, la mateixa edat que el papa Francesc, i en compartia la tenacitat, l’esperit murri, l’alegria de viure. Ho havia expressat mil cops: “Soc feliç perquè faig coses”. 

Els emails de les persones que han desaparegut ens revelen tant, de com eren. Un dels que conservo de la Viqui conté tres frases, només. Era una resposta a una demanda meva. Li requeria el DNI per poder donar-lo a la presó on ella s’havia ofert a presentar una pel·lícula de la Mostra de Cinema Espiritual de Catalunya, que en aquell moment gestionàvem des de la Universitat. Les seves paraules: “Miriam, no és necessari. Jo soc voluntària de Quatre Camins. I tinc entrada allà”. I tant, que hi tenia entrada, allà i a tants llocs foscos, lletjos, desagradables. On ningú volia ser, ella no només hi era, sinó que s’hi traslladava. Havia triat estar al costat de tota aquella gent que crea rebuig, i en parlava: la pobresa no fa bona olor. Cofundadora de l’Hospital de Campanya, l’obra que acull des de fa anys persones sense sostre a l’església de santa Anna, al costat de la plaça Catalunya de Barcelona, era estimada i coneguda al barri del Raval, on va decidir instal·lar-se per ser més ella. Se sentia encotillada en aquella zona benestant on havia nascut i on havia viscut com a teresiana i va baixar, conscient que el camí cristià deu anar més de baixar que de pujar. 

On ningú volia ser, ella no només hi era, sinó que s’hi traslladava. Havia triat estar al costat de tota aquella gent que crea rebuig, i en parlava

Maria Victòria Molins i Gomila tenia la Creu de Sant Jordi i el Premi Internacional Alfonso Comín i tants reconeixements, però el més gran és cada gram d’estimació, que són tones, de les persones a qui va mirar als ulls, perquè per ella la mesquinesa de la nostra societat era la incapacitat de mirar directament a la indigència. Just fa deu anys va ser investida doctora honoris causa per la Universitat Ramon Llull a proposta de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés com un reconeixement a la seva trajectòria professional i personal en el món de l'educació i la religió. Vivia com vivia per la seva enorme fe en Déu, i no s’agenollava davant dels potents de la terra. Fa gràcia ara veure com tothom la lloa, fins i tot aquells que li negaven permisos o ajuts per fer el que demanava. 

Formava part del clan de les monges mediàtiques, aquelles dones fortes que també fan coses i, per tant, són incòmodes perquè remouen sistemes que tendeixen a ser més estables i calmats. Queden les mirades bondadoses de na Viqui, però també una fundació que du el seu nom, perquè la recança de no haver-se pogut casar i formar una família (l’havia explicitat, algun cop) ha estat compensada per la tribu que ha creat, per la família dels “molinaires” que se senten vinculats a la seva manera de fer, a la seva manera de ser. I aquesta sí que és una victòria, morir donant fruit.