La victòria de la Rosa

Aquesta setmana, el Tribunal de Drets Humans feia pública una interessant sentència. En ella s'ha condemnat Espanya a pagar una indemnització, a més de les costes processals, per haver desatès una pacient que no va voler rebre un tractament mèdic. Els fets que es van denunciar són realment preocupants i, en la meva opinió, el que és inaudit és que les persones responsables d'haver comès tal abús, hagin resultat impunes.

La Rosa, ciutadana de Sòria, havia declarat per escrit, en diverses ocasions, que es negava a rebre transfusions de sang, si en algun moment fos necessari. Portava sempre amb ella un document en el qual ho feia constar per escrit, però a més, l'agost de 2017, va anar davant del registre que la Junta de Castella i Lleó ofereix, per fer constar també allà la seva voluntat com a pacient. El motiu de la Rosa rau en les seves creences religioses, però no cal que un professi una religió per prendre la decisió que consideri oportuna sobre la seva salut i el seu cos.

La pacient va tenir una hemorràgia interna i necessitava ser intervinguda d'urgència. A l'hospital de Sòria li van recomanar la transfusió, perquè havia perdut molta sang, però ella va mantenir la seva voluntat i, novament, la va deixar per escrit. Va ser quan se li va oferir la possibilitat de ser traslladada a un hospital de Madrid, on podrien intentar ajudar-la amb altres tractaments. Mentre era traslladada des de Sòria a Madrid, acompanyada pel metge que portava l'escrit en el qual es feia referència a la seva negativa a la transfusió, el sanitari va avisar al centre de Madrid que l'hauria d'atendre. Des de La Paz van decidir trucar el jutjat de guàrdia per sol·licitar autorització judicial i poder així prendre les decisions sobre la pacient. I va ser quan van dir a la jutgessa de guàrdia que la Rosa no volia “cap mena de tractament”, i que no havia dit res per escrit. Va ser així com es va dictar una ordre judicial, basada en fets falsos.

D'una banda i de l'altra, al final, s'empeny (volent o sense voler) cap a una mena de dictadura, en la qual uns s'arroguen més poder del que els correspons, i altres, cedeixen la seva sobirania pensant que així tot és més fàcil

Quan la Rosa va arribar a La Paz, estava conscient i tenia plenes facultats per poder continuar expressant la seva voluntat, però ningú no li va comentar que existia ja una ordre judicial sobre el seu cas. Se la va sedar per intervenir-la. I durant la intervenció, se li va fer una transfusió de sang. La Rosa va haver de lluitar després als tribunals, denunciant el que li havien fet. A Espanya no li van donar la raó. Ha hagut d'arribar a Estrasburg perquè recordin als sanitaris que la van atendre, als jutges que no la van protegir, que “deixar que el pacient decideixi si accepta o no un tractament és un principi elemental i fonamental que està protegit per la regla del lliure consentiment”. I afegeix que “un pacient adult amb discerniment és lliure per decidir si accepta o no una intervenció quirúrgica o un tractament mèdic, inclosa una transfusió sanguínia.”

La Rosa era conscient que negar-se a una transfusió de sang podria costar-li la vida i, així i tot, va assumir la possibilitat i va mantenir el seu criteri. Ara ens podem preguntar si en aquest país es respecta el dret a decidir del pacient o si, al contrari, es plantegen certs tractaments, certs medicaments, com l'única alternativa, ocultant-ne altres de possibles, o presentant tota la informació actualitzada i sensible al respecte perquè el pacient pugui pensar-s'ho i prendre una decisió raonada.

Parlant amb una amiga, que és metgessa, m'explicava que per poder informar els pacients, primer has d'estar informat tu. I que els seus col·legues, normalment, es dedicaven a seguir a ulls clucs les “recomanacions” que els venien donades, generalment guiades per dades facilitades pels visitadors mèdics. I la falta d'alguns productes, que també influeix en el que es recepta. Em comentava que no tots tenen temps ni ganes de revisar-se els estudis que surten a les revistes científiques. Que no s'actualitzen. I, sobretot, que no són crítics ni busquen alternatives. El que és pitjor: quan a algú se li acudeix abordar un problema de salut d'algun dels seus pacients amb intervencions mínimes, recomanant hàbits, dieta, i preferiblement remeis naturals, la pressió dels companys i, fins i tot, el descrèdit del pacient ho complica tot encara més. “Per desgràcia, massa gent, ve a la consulta perquè els donis receptes. I no estan disposats que els expliquis d'on ve el mal que els afecta. Perquè tampoc no tenen ganes d'alimentar-se millor, descansar, fer exercici i procurar tenir una ment sana en la mesura possible”, em deia. “Volen que els ho arreglis tot prenent una pastilla, i això té després massa conseqüències”.

És el peix que es mossega la cua. Perquè d'una banda i de l'altra, al final, s'empeny (volent o sense voler) cap a una mena de dictadura, en la qual uns s'arroguen més poder del que els correspon, i d'altres, cedeixen la seva sobirania pensant que així tot és més fàcil. I es cau en una espiral difícilment gestionable.

Parlant amb un altre amic, metge d'urgències, em comentava que quan les persones se senten vulnerables —i la malaltia ho és—, és encara molt més senzill deixar-se portar i no fer-se preguntes. Molt menys pretendre resistir-se, quan amb prou feines es tenen forces. Sempre s'ha sabut que la intel·ligència rau, precisament, en dubtar, en buscar respostes, fins i tot a aquelles preguntes que encara no ens hem fet, en trobar aquest punt gairebé impossible de prudència, de justícia en la moderació, de generositat amb responsabilitat. Una cosa pràcticament impossible de trobar avui.

El cas de la Rosa, sense necessitat d'analitzar-ho des de la perspectiva de la consciència i la religió, mirant-lo des del punt de vista del pacient, és molt més freqüent del que sembla. La violència obstètrica està a l'ordre del dia, i gairebé ningú s'atreveix a denunciar, per exemple. La pèrdua de respecte en la nostra societat implica actituds totalitàries, despectives i humiliants en tots els àmbits. Començant, sobretot, per un mateix. Tant de bo el cas de la Rosa servís per aprendre d'una dona que ha lluitat fins al final, i encara que li passessin per sobre, ha obtingut una resposta. A ella no li podran reparar el que li van fer, però sens dubte que aquesta sentència sí que podrà evitar que passi de nou.