Quan dilluns de la setmana vinent ens tornem a trobar en aquesta columna, la incògnita electoral ja estarà aclarida. A Madrid, perquè el duel entre el PP i el PSOE s’haurà resolt, del tot o gairebé, i també haurà quedat clar el suport que tindran els partits que fan de crossa, Sumar i Vox. En el cas del PSOE, el seu futur dependrà segurament dels resultats d’alguns partits de les nacionalitats que en la passada legislatura ja van donar-li suport: PNB, EH Bildu, BNG i ERC. Per molt que vulguin fomentar el bipartidisme amb debats cara a cara amb només dos candidats, la realitat és que el Congrés espanyol està tan fragmentat com molts altres parlaments europeus. Després del fracàs de l’operació Ciutadans en l’àmbit espanyol (perquè els estralls que ha ocasionat a Catalunya aquest partit xenòfob i il·liberal han estat terribles) per esdevenir el partit-frontissa que des del 1977 ocupaven —en solitari, alternativament o conjuntament— el PNB i CiU, el PSOE no té cap altre aliat que els partits de les nacions històriques. Guanyin uns o guanyin els altres, a Catalunya tindrem el mateix problema que ja teníem. Una repressió que no cessa, com hem pogut veure amb les sentències que van fent-se públiques contra els joves activistes, o amb els judicis que comencen en plena campanya electoral. Dimecres d’aquesta setmana, per exemple, el meu nebot Francesc (aquell xicot que el 2019 va ser apallissat, vexat i empresonat arran de les protestes per les sentències contra els VIPS del procés) s’asseurà al banc dels acusats sense que cap d’aquests personatges li hagi dit ni ase ni bèstia. Quan els polítics abandonen les bases a la seva sort, el resultat ja se sap quin és: la desafecció, la desmoralització i la ràbia. Aquest fenomen em sembla més rellevant que escandalitzar-se perquè una agent de la policia espanyola s’hagi infiltrat durant més de dos anys en cercles de l’activisme independentista a Girona. L’Estat fa la seva feina, il·legalment, si cal, com va fer amb els GAL; l’independentisme polític, en canvi, no reacciona bé. S’arronsa.

Els independentistes haurien de recordar cada dia què vol dir ser lliures, què van fer durant una dècada, independentment que els polítics independentistes els hagin decebut. Si s’obliden d’aquesta força, si accepten els atacs —i les victòries— espanyolistes com si res, perquè els semblen inevitables, llavors sí que tot estarà perdut. Quan reclamo que cal acudir a les urnes per evitar que l’establishment i la premsa internacional escriguin que l’independentisme català és cada vegada més irrellevant, no pretenc disculpar els polítics del procés. Al contrari, reclamo que els electors independentistes no se suïcidin minoritzant els partits independentistes que tenim actualment. És cert que cap partit ofereix un full de ruta gaire clar sobre el camí a seguir, però la convocatòria de diumenge no és per anar a votar en unes eleccions catalanes, sinó que estem convocats a unes eleccions espanyoles en les quals els partits independentistes poden ser fonamentals en un sentit molt diferent del que havia caracteritzat el catalanisme clàssic. En la passada legislatura, ERC, Junts i la CUP no van aconseguir acordar una acció conjunta. No es veu cap senyal que ens permeti pensar que aquest acord es pugui assolir ara. La unitat independentista és impossible i cal concentrar el vot en l'opció que ofereixi més garanties. Per això cal que els electors pensin molt bé què fer. Votar per a què? Aquesta és la pregunta que de manera recurrent podem llegir a les xarxes socials. La meva resposta és senzilla: per evitar que els partits unionistes guanyin a Catalunya, com ja vaig explicar en l’article anterior, i per posar les coses difícils al partit espanyol que quedi primer a Madrid. La inestabilitat espanyola és sempre una oportunitat per a l’independentisme.

No és incompatible ser independentista i pragmàtic alhora; al contrari, cal que aquesta equació presideixi l’acció política d’un independentisme que, com l’escocès o l’irlandès, governa i no renuncia a la independència

Hi ha fets que són irrefutables i que cal recordar als electors independentistes que en aquests moments se senten orfes. El 2019, Junts per Catalunya va votar en contra de la investidura de Pedro Sánchez les dues vegades que va intentar ser investit, superant les envestides dels que acusaven els de Puigdemont de votar al costat de la dreta cavernícola espanyola. ERC, en canvi, primer va votar en contra del candidat socialista i a la segona votació va abstenir-se (al costat d'EH Bildu, partit del qual fa seguidisme). Allò va provocar la convocatòria de noves eleccions. En les eleccions generals espanyoles de novembre del 2019, el PSOE va tornar a guanyar les eleccions, tot i perdre 3 diputats, passant de 123 a 120. Li calien aliats i va trobar-los en Unides Podem, PNB, Més País, Compromís, BNG, Nova Canàries i Terol Existeix. Junts per Catalunya va tornar a votar en contra de Pedro Sánchez, al costat de la CUP, que havia obtingut dos diputats. Les abstencions d’EH Bildu i ERC van fer possible la investidura, ja que els vots favorables a Sánchez van ser 167 i els contraris 165. Esquerra va justificar aquella abstenció perquè assegurava haver arrencat de Sánchez la constitució d’una taula de diàleg que finalment ha estat un fiasco i no ha servit per a res. Esquerra es vanta d’haver pactat amb Sánchez els indults dels VIPS del procés, però és ben evident que no s’ha molestat a intentar modificar ni un mil·límetre la política repressiva de l’estat contra els activistes independentistes. De la qual, de fet, el Govern català sovint n’és còmplice quan es persona com a acusació contra ells. La indignació independentista està justificada.

Els parlamentaris de Junts per Catalunya es van dividir al Congrés espanyol l’any 2020 després del divorci entre Junts i el PDeCAT a Catalunya. Cada partit es va quedar amb quatre diputats. La ruptura va ser provocada, precisament, per dues visions ben diferents de com calia actuar. I la prova més clara és que avui, el candidat del PDeCAT ja ha renunciat obertament a l’independentisme. Les derrotes (i el que va passar després de l’1-O no admet cap altre qualificatiu) comporten aquests canvis de jaqueta. Ja sé que Junts sovint és un partit que sembla una torre de Babel, perquè tothom parla i no s’entén ningú. Amb la constitució de la Diputació de Barcelona s’ha tornat a veure que el partit no és que estigui mal dirigit, és que no el dirigeix ningú i s’ha convertit en un regne de taifes. Quina casualitat que els dos diputats provincials de Junts que figuraven com a independents hagin votat a favor d’una presidència socialista a canvi de les típiques prebendes. Cap dirigent de Junts els ho ha retret si més no públicament. Fa la sensació que aquesta possibilitat ja estava pactada, encara que no en tinc proves. La pèrdua de credibilitat de la política s’explica per actes com aquest. Això és també el que fa que en les eleccions d’ara molta gent desconfiï de Junts, malgrat que a Madrid el partit de Puigdemont s’hagi mantingut ferm davant l’espanyolisme de dreta i d’esquerra. Míriam Nogueras adquireix una gran responsabilitat quan promet que no investirà Pedro Sánchez si no s’avé a negociar l’amnistia i el dret a l’autodeterminació dels catalans. No és incompatible ser independentista i pragmàtic alhora. Al contrari, cal que aquesta equació presideixi l’acció política d’un independentisme que, com l’escocès o l’irlandès, governa i no renuncia a la independència. Cal ser clar i tractar l’electorat com a persones adultes. Salvador Cardús ha advertit que la desmoralització política invita a la desmoralització cívica. Certament, però intentar destruir els partits independentistes sense disposar d’una alternativa és ajudar a la victòria de l’espanyolisme, caminar enrere, i enfonsar l’independentisme per als cinquanta anys que venen.